Miren Valencia// Vaig arribar a Barcelona de pas fa vuit mesos i em va agradar. Alguna cosa hi havia en l’ambient, als seus carrers, en la seva gent que em va cridar l’atenció; tant que vaig decidir venir al juny per quedar-me un temps i donar-me l’oportunitat de variar i d’experimentar. Vaig recórrer els carrers i em vaig impregnar del tan temut però increïble Rabal, de la subtilesa del Gòtic i de la bellesa del Born. Em vaig sorprendre amb Picasso i em vaig quedar perplexa en conèixer el seu tracte i el seu quefer amb les dones. Què podia transmetre per entabanar i tornar-les boges? Seguretat, talent, imposició, dominació? També em vaig meravellar de la precisió, enginy i dedicació de Gaudí en construir una de les obres més belles que els meus ulls han vist, la Sagrada Família. I entre tot això i la subtilesa de Parc Güell, Tibidabo, places vàries, rambla, platges, intensitat, pressa i guiris, un bon mitjà per a comerciants, una putada pels habitants, m’hi vaig assentar i ho vaig fer inicialment aquí, al barri.
Imaginin-se les opinions variades però gairebé unànimes en conèixer la meva destinació de part de persones establertes en altres llocs, en altres zones. Què se t’ha perdut allà, en aquest barri? No tenies una altra zona per triar? Suposo que va ser la destinació, els vaig comentar, si és que la destinació arriba a decidir, però ara, després de tres mesos d’assentament tinc algunes raons més.
He descobert part de la seva història i m’agrada. El seu temps de barri conflictiu em fa sentir-me com en les meves arrels, en la meva adorada Txantrea allà a la vella Iruña. Es va lluitar allí i es va lluitar aquí per vèncer la droga, predominant sempre l’esperit revolucionari. Defensa del que ens és propi, per la identitat, per la cultura.
Montjuïc, un lloc que m’atrapa, em perd i em fa poder mantenir-me. On he passat de romanticisme, de passió, d’intel·lectualitat i espiritualitat.
Compta amb mitjans de comunicació que acosten al poble a la seva realitat, en aquest cas escrita i parlada. Una forma de contribuir a ser-hi, a explicar el que succeeix i a entretenir i acompanyar a totes aquelles persones interessades a saber una mica més.
Perquè existeix la connexió i proximitat de Montjuïc, un lloc que m’atrapa, em perd i em fa poder mantenir-me. On he passat dies de solitud, de romanticisme, de passió, d’intel·lectualitat i espiritualitat. I m’agrada, m’encanten, els seus miradors, la seva terra, la seva màgia, la seva essència.
També sóc conscient de les seves mancances, d’aquesta falta de connexió metro, que tant temps porten prometent però que no avança i que allarga els desplaçaments, suposant un motiu per buscar zones més connectades. I què me’n diuen d’aquestes voreres carregades de cagallons que els bons animals desfoguen, perquè realment ho necessiten però que els seus amos o propietàries eviten llençar; una cosa que deixa molt a desitjar per poder construir una zona més neta i més cívica.
Malgrat això, aquí segueixo. Mai sé on acabaré, ni com, ni amb qui i jo no tinc la més absoluta idea de que m’oferirà la meva vida. Però mentre tot es va forjant intentaré seguir coneixent, aspirant, creixent fent la meva contribució i deixant que les mirades i paraules que també formen part del lloc, del barri, de les seves gents, puguin venir amb mi allí on sigui.
