L’escalada del conflicte que afecta Síria des de ja fa quatre anys, està deixant una situació de violència insostenible per a milions de famílies d’aquest país àrab, moltes de les quals veuen com a única esperança de supervivència fugir del país. El nombre creixent de persones que marxen de la guerra civil de Síria, en molts casos cap a Europa, ha traslladat al nostre continent aquesta crisi humanitària, en una situació que no té precedents des de la Segona Guerra Mundial.
La Guerra Civil Siriana com a origen de la crisi
A principis de 2011, durant la Primavera Àrab, es van produir les primeres protestes de grups opositors al govern de Síria, liderat pel president Bashar Al-Assad. La violència amb què el règim va reprimir les protestes va fer que el conflicte derivés ràpidament en un enfrontament armat. Els diversos grups opositors van encapçalar la revolta contra les forces governamentals i, més tard, s’hi van incorporar altres actors al conflicte, com Estat Islàmic i les regions de majoria kurda del nord. A més, malgrat tractar-se formalment d’una guerra civil, també és un conflicte subsidiari amb implicació internacional, ja que les forces governamentals tenen el suport d’Iran, Rússia i Hezbollah, mentre que els opositors són recolzats per França, Regne Unit, Turquia, Estats Units i Aràbia Saudita.
Actualment, després de 4 anys de guerra que sembla lluny d’acabar, el règim controla la zona sud i oest de Síria, amb la capital i les principals ciutats, els opositors mantenen Alep i regions del nord-oest, l’Estat Islàmic controla la meitat oriental del país (desèrtica però rica en petroli) i els grups kurds mantenen la franja nord-est, on han establert un govern semi-autònom.
Al llarg d’aquests 4 anys de conflicte hi ha hagut unes 220 mil morts (segons xifres del gener passat de l’ONU, tot i que l’Observatori Sirià pels Drets Humans les eleva fins a 320 mil), entre les quals més de 70 mil civils. La guerra ha devastat completament moltes de les regions del país i ha generat també uns 7,5 milions de desplaçats interns i 4 milions de refugiats, xifres esfereïdores si tenim en compte que la població total de Síria és de només 18 milions d’habitants.
L’èxode cap al nord i la reacció dels països europeus
A l’inici del conflicte, els primers sirians que fugien de la guerra ho feien cap als estats fronterers de Jordània, Líban i, sobretot, Turquia. Amb l’agreujament del conflicte, la saturació dels camps de refugiats d’aquests països limítrofs i la impossibilitat d’accedir a altres estats àrabs més segurs, cada cop més sirians van començar a marxar cap al continent europeu. Les principals vies d’entrada són per mar, cap les costes del Mediterrani oriental de Grècia i Itàlia, o per terra, a través de les fronteres que Turquia té amb Bulgària i la mateixa Grècia. Des d’allà inicien un llarg recorregut cap els estats europeus que donen majors drets i garanties als refugiats, com són Alemanya i Suècia.
Durant aquest estiu, l’èxode dels refugiats sirians cap als països del centre i nord d’Europa ha arribat al seu màxim. A la ruta principal per Macedònia, Sèrbia, Hongria i Àustria s’hi ha viscut escenes dramàtiques, amb passos fronterers, vagons de tren saturats i estacions que s’han convertit en camps de refugiats improvisats.
Aquestes situacions, han posat la crisi dels refugiats sirians al centre de l’agenda de les institucions europees, que s’apressen a trobar una solució assumible pels estats membres. Tanmateix, entre els diversos estats membres hi ha postures molt diferents, que van des de la predisposició a l’acollida del govern alemany d’Angela Merkel, al rebuig de l’executiu hongarès de Viktor Orbán. Hongria, de fet, està construint a marxes forçades una tanca de separació al llarg de la seva frontera amb Sèrbia per impedir l’entrada tant de refugiats com d’immigrants en general, la qual cosa està fent que el recorregut dels refugiats sirians entre Sèrbia i Àustria darrerament s’estigui fent a través de Croàcia.
Després de complexes negociacions, i malgrat l’oposició de països com Espanya i els de l’est del continent, l’Unió Europea va aprovar un pla el passat 21 de setembre per tal de repartir 120 mil refugiats d’entre els que ara estan a Itàlia i Grècia entre la resta d’estats membres. En una primera fase, la majoria aniran a Alemanya (17 mil), França (13 mil) i Espanya (8 mil). Tanmateix, aquesta crisi està posant en qüestió el model fronterer europeu i està reforçant les tesis dels partidaris de reformar el Tractat de Schengen d’una manera més restrictiva.
La solidaritat amb els refugiats des de diversos sectors de la societat
Alhora, imatges com la del nen de 3 anys Aylan Kurdi mort a la sorra d’una platja grega o la de la traveta d’una reportera a un refugiat sirià que fugia de la policia hongaresa amb el seu fill a coll, han desfermat una important reacció social a la majoria de països europeus, reclamant una major solidaritat envers aquest col·lectiu. Hi ha hagut múltiples manifestacions ciutadanes de suport als refugiats, s’han multiplicat les donacions solidàries i fins i tot, des de diversos ajuntaments europeus s’està organitzant una xarxa de ciutats refugi per tal de canalitzar l’acollida tant per part de les institucions municipals com de nombrosos ciutadans que s’hi estan oferint a nivell particular. A nivell espanyol, les primeres ciutats que han mostrat una major implicació són Barcelona, Badalona, Cadis, Saragossa, La Coruña, Santiago, Madrid i Pamplona, la majoria de les quals coincideixen en tenir nous alcaldes provinents dels moviments socials.
Què significa ser un refugiat?
- Un refugiat es diferencia d’un emigrant en el fet que abandona el seu país d’origen per fugir d’un conflicte armat o per ser perseguit per la seva ètnia, religió, nacionalitat o orientació política. Tot i que no estan formalment reconeguts com a tals, també hi ha països que concedeixen l’asil a persones perseguides per la seva orientació sexual o a noies en risc de mutilació genital.
- El 1949, després de les dramàtiques conseqüències de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides creen un alt comissariat per a la protecció dels refugiats (l’ACNUR), que vetlla pel respecte als drets humans dels demandants d’asil, de manera que puguin quedar acollits al país de destí o bé que puguin retornar voluntàriament al país d’origen en condicions de seguretat.
- Tot i que es tendeix a creure el contrari, no són només els països més desenvolupats els qui acullen un major nombre de refugiats, ja que sovint es desplacen a països en vies de desenvolupament propers, com ara Pakistan, Iran, Tanzània.
- Sovint la condició de refugiat és temporal, però en certs casos de conflictes enquistats, pot perllongar-se durant dècades: per exemple, als camps sahrauís (a Algèria) o palestins (al Líban i Jordània) hi conviuen diverses generacions de refugiats.
- L’asil polític no és només un deure moral, sinó també una obligació jurídica per aquells estats que estan adherits a la Convenció de Ginebra de 1951, entre ells, tots els de l’UE.
Per saber-ne més: http://www.acnur.org/t3/a-quien-ayuda/refugiados/quien-es-un-refugiado/
