Yohany L. Ayala
L’acumulació de crisis en tan poc temps (econòmica, de salut, energètica, climàtica, social…. ) i alhora la intensitat i la rapidesa dels canvis tecnològics, entre molts altres fenòmens, impacten en tothom; persones grans, adultes, adolescents i petites enfronten situacions absolutament noves, enmig de la pressió i l’estrès d’un dia a dia ja de per sí difícil.
Entre els professionals de l’educació hi ha la sensació que les aules condensen tots aquest canvis. N’hi ha l’esforç d’intentar trencar rutines, provar coses noves i fer protagonistes els estudiants a fi de trobar respostes millors. Per això l’Institut Domènech i Montaner, i en el marc d’una matèria optativa de Projectes, va organitzar un debat electoral entre estudiants, realitzat el 13 de juny, dues setmanes després de les eleccions municipals del 28 de maig i a poc més d’un mes de les eleccions generals del 23 de juliol. La democràcia s’aprèn exercint-la.
En tan sols un mes, alumnes de 1r i 3r d’ESO es van organitzar amb tot el que implica una campanya electoral: muntar un partit, triar candidats i portaveus, i dissenyar el programa i les accions de propaganda. A més de candidats, hi ha hagut estudiants redactors, dissenyadors i analistes, l’equip assessor complert. Els mítings escolars es feien classe per classe i es va habilitar un espai de propaganda electoral als passadissos, segons les normes establertes per una junta electoral.
El resultat? 8 partits polítics amb noms que deixen intuir el què de cada programa: Tot pel Barri la Marina (TXBM), Joves que Cuiden Ciutadans (JCC), Partit Democràtic Sostenible (PDS), Partit Democràtic del Domènech (PDD), Unió Democràtica i Equitativa de la Zona Franca (UDEZF), Acció Democràtica de la Marina (ADM), Partit Innovador del Domènech (PID) i Nova Generació (NG), tots en cursa per fer-se amb la victòria en una jornada de votació posterior.
Després, al debat electoral entre els 8 candidats sortien els temes d’interès, alguns dels quals formen part del rum-rum al carrer i altres són molts coneguts a la Marina (sense respectar l’ordre en què van aparèixer):
- Nosaltres impulsarem L10, la més important per millorar el transport de la Marina.
- Complirem amb la piscina municipal. – I com us ho fareu amb la sequera? interpel·la altra candidat, que no va obtenir resposta.
- Farem un passeig que ens retorni les vistes al mar passejant! – Ens podeu dir com si hi ha una carretera pel mig? Contesten.
- Nosaltres augmentarem els policies als carrers. – els carrers són molts i molt grans, com us ho fareu?, la resposta.
- Necessitem espais d’oci, casals i discoteques al barri, i a més, que siguin gratis i tinguin plaques solars sostenibles!….
Entusiasme en la sala!
Ara bé, la resta d’estudiants també preguntava i treien altres temes. Per exemple, es va qüestionar un que va utilitzar la paraula “estrangers”…. a qui us referiu? Igualment, es va demanar als candidats que responguessin quina era la seva posició davant el feminisme. Moment en què la sala sencera explotava en soroll, conscients que el tema cou i donaria per a dues hores més de debat.
Entre el públic, més d’un centenar d’alumnes, la dinàmica va ser semblant a la del debat polític veïnal: cadascú feia costat als candidat propi amb aplaudiments i pancartes heterogènies, i de tant en tant s’aprofitava per esbroncar el contrincant. L’excepció la marcava l’oratòria: si era bona, la sala guardava silenci.
Les eleccions les va guanyar el JCC (Joves que Cuiden Ciutadans), però una coalició de partits li van arrabassar el govern. La democràcia s’aprèn exercint-la i aquí s’ha après ràpid!
A més a més, i com passa en la realitat, també va sorgir el debat pel suposat incompliment d’un partit de les normes electorals: “no vau difondre el cartells del programa” deia un. “Els van presentar a la Junta Electoral, difondre’ls no era obligatori, segons la norma”, es defensava el grup.
I així, dues hores i mitja en què els candidats, el Marc Casas (TXBM), l’Álvaro Urbano (JCC), l’Iker Cardoso Sánchez (PDS), l’Àlex Guardiola (NG), l’Oliver Garcia (PDD), el Joaquín Rodríguez (UDEZF), l’Iker Segovia Sánchez (ADM) i la Maria del Mar Madriñán (PID), van debatre sobre comerç, sostenibilitat, igualtat, urbanisme i mobilitat, educació sexual, entre molts altres temes.
Què és el que més ha costat?
- Ha estat poc temps.
- Els de primer no teníem ordinadors a les aules, i això ha dificultat la feina.
- Els imprevistos d’última hora. Hi ha hagut un munt.
- Que al principi les idees del grup eren semblants, però a mesura que parlàvem i debatíem ens adonàvem que hi havia moltes diferències.
- Ser un polític dona molta responsabilitat; la gent et critica si no fas el que els agrada.
- Mai ens havíem exposat tant davant els altres. Aquesta experiència ens ha ajudat molt.
- Ha estat difícil mantenir l’afinitat que tenim amb amics quan parlàvem de les nostres idees i no coincidíem.
- L’important és buscar arguments que no ofenguin les altres persones i tenir en compte que hi ha altres idees igual de vàlides i que cal respectar-les.
- Al nostre grup hem imposat la majoria. Hi ha hagut gent que no estava d’acord, però es feia el que deia la majoria.
- Hem après que la gent es fixa més en eslògans i cartells. La penya no mira gaire el programa.
Gairebé tots identificaven qui és Pedro Sánchez, Yolanda Díaz o Alberto Núñez Feijóo. “Pels que no tenim creences, la democràcia és la nostra religió”, era la frase de l’escriptor nord-americà Paul Auster, que exemplifica l’interès que els ha despertat tot plegat.
El debat entre estudiants es va realitzar en una sala de gimnàs recuperada, on exercitaven els arguments i l’oratòria, i alhora demanaven el vot a la resta de companys. Tanmateix, consultats sobre el significat de la paraula “democràcia” els candidats hi coincidien: “és el govern del poble, pel poble i per al poble”, contundents.
Finalment, les eleccions les va guanyar el JCC (Joves que Cuiden Ciutadans), però una coalició de partits li van arrabassar el govern. Hi va haver indignació del guanyador, però la democràcia s’aprèn exercint-la i aquí s’ha après ràpid: Que us….!
