Esther Pardo i Gimeno
Sabem qui remena les cireres en l’economia d’aquest país o en la del món globalitzat? És difícil respondre a aquesta pregunta. Segurament, ni els economistes no ho saben de ben cert. I segurament ens en podríem fer unes quantes més relacionades amb l’economia mundial i sobre el repartiment de la riquesa. El resum, però, és que els rics cada vegada en són més de rics i els pobres, no és que cada vegada siguem més pobres, sinó que anem augmentant de nombre cada any.
Oxfam Intermón ens diu que l’1 per cent més ric acumula el 63 per cent de la riquesa que s’ha produït al món des de 2020. Més ric vol dir ser milionari. Tenir tots aquests zeros: 1.000.000.000 €.
A petita escala, podem comparar el que cobren els directius de les grans empreses amb el que cobren els treballadors poc qualificats. A l’Estat espanyol, els alts executius de les empreses de l’IBEX cobren 123 vegades més que el sou mitjà dels seus empleats i els seus beneficis pugen sempre en època de crisi quan al mateix temps puja la inflació i els sous dels treballadors es queden al mateix lloc.
És interessant conèixer aquestes empreses que poden pagar uns sous tan alts als seus directius, però que escatimen el dels seus treballadors:
Com que seria molt llarg i tampoc no interessa massa fer la llista de totes, em limitaré a posar el nom de les empreses que tenen alguna cosa a veure amb l’economia familiar, doncs algunes d’elles són qui ens proporcionen l’energia que consumim i les altres ens guarden els diners, per la qual cosa ens cobren:
ENDESA, el seu president cobra prop dels 700.000 euros.
IBERDROLA, cobra 12 milions d’euros
NATURGY, el seu president cobra 5 milions d’euros
RED ELECTRICA, la presidenta ha estat “ministra de la vivenda” del PSOE i cobra més de 500.000€
REPSOL, Josu Jon Imaz, polític del PNB, conseller delegat ha cobrat 2,77 milions d’euros
TELEFÒNICA, el president tenia un sou l’any passat de 6,8 milions d’euros, a part dels beneficis que li toquin.
I els Bancs Sabadell, CaixaBank, BBVA, Santander i Bankinter.
Ja podem veure quan lluny estan aquests sous dels sous que tenen els treballadors d’aquestes mateixes empreses. A aquests càrrecs, hem d’afegir-hi els noms de polítics retirats que han figurat i figuren en les nòmines d’aquestes empreses com a assessors. Per això, a l’hora d’anar a votar ens hem de mirar quins partits són els que col·loquen les seves mòmies en empreses que ens toquen la butxaca i els Parlaments ni s’immuten. I si cal, canviar el vot. Aquí ve al cas la dita “Si vols que les coses canviïn, comença per canviar tu” i si som molts, canviarà més ràpidament.
Els alts executius de les empreses de l’IBEX cobren 123 vegades més que el sou mitjà dels seus empleats i els seus beneficis pugen sempre en època de crisi.
Que la riquesa està mal repartida no és cosa d’ara. Sembla que cada vegada que hi ha una crisi del caire que sigui, sempre acaba afectant la butxaca d’aquests, els que menys tenim, que seria més suportable si als molt rics els passés el mateix. Però no, després de cada crisi, els molt rics són encara més rics perquè és la seva oportunitat, i a més, n’han sortit de nous. Des de l’any 2000, els mil milionaris d’Espanya han augmentat la seva riquesa en 3.000 milions de dòlars. Tot i això, nosaltres som al primer món i tenim les necessitats cobertes (perquè paguem impostos, que no ens regalen res) l’anomenat tercer món és molt gran i és on hi ha la major part de la humanitat. I aquests tenen grans deutes amb els països rics, que són els que els hi deixen els diners perquè puguin desenvolupar-se, però el deute és tan gran que els ofega i els seus habitants es veuen obligats a marxar cap a altres llocs del món per guanyar-se la vida.
Oxfam Intermón ens diu que l’1 per cent més ric acumula el 63 per cent de la riquesa que s’ha produït al món des de 2020
A petita escala també és això el que passa a casa nostra. Vivim ofegats pels préstecs (en la forma que sigui) i això no ens permet de viure com ho fèiem no fa massa anys.
I qui és el propietari dels diners que ens deixen? (en la forma que sigui) Això, algunes vegades, és difícil de saber. Posem el cas de la compra d’un cotxe. No fa massa temps la gent estalviava per poder comprar-ne un. Quan tenia els diners de l’import, el pagava i tenia el cotxe. Si no es podia arribar al total del preu, la resta es finançava amb uns interessos afegits, per tant, el cotxe sortia més econòmic si es comprava al comptat. Avui dia, si vols comprar un vehicle, aquest té un preu, sempre que el paguis per mitjà d’una financera perquè si el pagues al comptat, el preu puja. El món al revés?.. I després has d’esperar un bon temps a què te l’entreguin. Això fa pensar, de qui són en realitat els cotxes que venen, de l’empresa que els fabrica o de la financera? Aquesta última els deixa els diners per fer els cotxes a canvi de què les persones que els comprin s’endeutin amb ells per estalviar diners.
És difícil d’entendre, però imagino que no deu ser l’únic cas, el dels cotxes. Necessitem ser conscients del que passa amb l’economia de casa, del país i del món perquè ens prenen el pèl ; i si no, com s’explica que al “For de Davos” que és el For Econòmic Mundial, els que hi assisteixen són polítics? I també els que decideixen.
