Lourdes Tasies Cano
L’única certesa que tenia era com i on moriria. I malgrat això, intentava distreure a la mort estudiant. De 1985 al 2004, Mario Flores Urbán va estar pres en una cel·la de 1,5 per 2 metres, en una presó d’alta seguretat d’Illinois (Estats Units). Originari de la Ciutat de Mèxic, va arribar als set anys a Chicago. A més, l’habilitat del noi en l’esport va fer que arribés a ser considerat una esperança olímpica estatunidenca en salt de trampolí, per als Jocs de Seül de 1988.
A l’agost de 1985 va ser condemnat a mort per l’assassinat d’un pandillero. Encara que ell va negar l’acusació, va estar més de 6.500 dies pres. En aquest temps, va aprendre a pintar i va exhibir a Mèxic, els EUA i Europa. També va estudiar la carrera de lleis per correu i amb la seva assessoria va ajudar en l’alliberament de 12 condemnats.
En el 2000, després que es comprovés els errors en les decisions d’algunes de les sentències del sistema judicial estatunidenc, el governador d’Illinois, George Ryan, va establir una moratòria de les penes de mort. Flores Urbán va ser el número 45 d’entre 54 mexicans condemnats a mort als Estats Units pels quals el govern mexicà va interposar en el 2003 una demanda davant el Tribunal de Justícia Internacional de la Haia. Al final, la condemna de l’ex esportista es va canviar a 40 anys de presó, just quan era el tercer en la llista de reus que serien executats. Altres no van tenir la mateixa sort.
L’entrevistem al programa Trapos Sucios, cada dijous de 6 a 7 de la tarda, a la Marina FM (102.5).
Són molts els mitjans que han tractat el teu cas, però pocs han tingut el teu testimoni de primera mà, per això volem saber l’inici de tot. Què succeeix a l’any 1984?
Aquests dies la societat espanyola està escoltant i llegint molt el terme ”bandes” per alguns fets que han tingut lloc a les ciutats. Doncs bé, justament són aquestes ”agrupacions de persones” les quals tenien un gran impacte l’any 1970 a Chicago, ciutat a la qual vaig emigrar amb pocs anys. Per aquella època, la banda amb més repercussió fou la dels anomenats “Latin Kings”. Tots els membres residien al barri on vivia amb la meva família.
Així, vaig fer relacions amb els germans petits dels que es coneixien com a ”caps de la banda”. Amb el transcurs del temps, el meu pare em va demanar que prengués distància d’aquelles amistats, conscient del perill que podia representar ser a prop. La família em va animar a practicar esport d’alt rendiment per mantenir-me ocupat. Tot i així els dissabtes a la nit continuava trobant-me amb ells, perquè al cap i la fi eren els meus amics.
Llavors, l’any 1984 la situació a EEUU es va complicar encara més, les bandes estaven en lluita unes contra altres, de manera que els homicidis eren el dia a dia a les ciutats. Els latin kings cada vegada tenien major repercussió, i Chicago es va convertir en la zona més conflictiva. La policia buscava els ”líders” per trencar el caos de la situació i van dur a terme una investigació infiltrada i anònima a la qual es van fer fotografies i vídeos diàriament de la banda, en aquestes hi apareixia jo.
Llavors, jo era campió de ”salt a trampolí” i estava cursant el batxillerat més prestigiós de tots els qui hi havia. Hi ha haver una mena d’exaltació de la meva figura i això va provocar que em convertís en l’epicentre de tot per a la policia. Així doncs, com hi havia tants homicidis a certificar, els policies necessitaven i volien tancar expedients tan si com no. Van utilitzar a dos dels meus amics perquè diguessin que havia estat jo el protagonista d’un homicidi comès a principis del gener del 84.
Després de vint anys empresonat i amb tres dates fixades per la meva execució, que no es van dur a terme, Francisco de Paula, activista pels drets humans, va conèixer el meu cas i va fer que una part important de la ciutadania d’Espanya s’assabentés del meus cas per aconseguir la meva llibertat, i així va ser.
Un cas extraordinari. Amb moltes emocions al límit com és d’imaginar.
La por sempre m’havia acompanyat i em va donar forces per voler avançar. Per això vaig estudiar dret, per certificar la meva innocència. Vaig convertir la por en la meva gran companya i amiga. Por a morir tampoc en tenia. A la presó pots morir cada dia. Quan hi ets allà cada dia pot ser l’últim, al cap i la fi estàs envoltat de persones agressives, i jo ja sabia que cada dia podia morir. Tot i això, entre els companys, tenir coneixements de dret em donava prestigi. El dret va ser com la meva reina, com si la vida fos una partida d’escacs.
Ha fet referència als seus companys i la seva influència amb ells mitjançant el dret. De tots els casos que va tractar, quin et va impactar més?
Podria parlar ara mateix d’expedients de companys els quals havien matat a familiars, enterrat a persones a fosses comuns, etc. El nivell de delinqüència era molt elevat així que ja et pots fer una idea del que suposava això. Però, va haver-hi un cas que em va influir i molt.
Hi havia un company de nom Toni, que estava a la presó per casos de violacions i homicidis. Un dia em va demanar ajut en l’àmbit judicial, vaig acceptar, i en veure el seu expedient vaig començar a estudiar-lo. Era complex, però no estava tot perdut.
En Toni portava un parell d’anys cartejant-se amb una dona, de la qual es va enamorar. Per a ell, ella ho era tot, fins a tal punt que li va demanar matrimoni, ja que a un condemnat a mort si no té familiars les seves cendres són lliurades dins la presó, en canvi, si aquest té familiars, són ells qui decideixen què fer amb aquestes. Finalment, el dia tan desitjat va ser per a ell el pitjor de la seva vida. A la cerimònia la dona li va fer un petó a boca i li digué: ”No em casaré amb tu. Sé que m’estimes, però ara vull que sentis el buit que vaig sentir jo quan vas assassinar a la meva filla”. Aquell dia vaig entendre que pots morir en vida.
La pregunta que molts es fan és què és de la teva vida ara, després de vint anys a la presó.
El cert és que arrossego un conflicte d’identitat. Vaig entrar a la presó amb dinou anys i vaig sortir amb trenta-i-nou, ara vull fer coses de persones joves amb un cos d’una persona gran. He de reconèixer que la meva vida no és del tot fàcil. He hagut d’adaptar-me a un món ple de tecnologia, començar a menjar amb tranquil·litat, aprendre a caminar correctament de nou, i un llarg etcètera. Així i tot, em sento molt afortunat d’aquesta vida que m’ha tocat i sempre tinc ganes d’ajudar els altres amb el meu testimoni, es el camí que Déu m’ha donat.
