Sembla mentida, ja som a l’últim mes de l’any. Juraria que era ahir quan un 2021 entrava per la porta i nosaltres el rebíem amb l’esperança que ens fes oblidar un terrorífic 2020 que havia capgirat les nostres vides per complet. Ara, estem a pocs dies de dir adéu el 2021 i d’acollir amb els braços oberts a un 2022 que promet, o això sembla.
Però tampoc ens precipitem, perquè abans d’acabar l’any ha d’arribar l’època més esperada per a molts, el Nadal. Ai, ai, ai, quines ganes que arribi Nadal! No esteu emocionats? Quines ganes del vent gelat i la pluja intensa que ens saluda de bon matí, d’haver de dormir amb l’estufa apagada i cinc nòrdics i vuit mantes a sobre teu perquè el preu de la llum no para de pujar, dels dinars familiars on la tieta et diu que has crescut molt i el tiet, amb una copa a la mà, parla de futbol amb un to bastant elevat. Això contant que la vostra família decideixi celebrar el dinar de Nadal, perquè, tenint en compte com està la situació de la Covid, potser no és la millor idea ajuntar-nos amb els avis al voltant d’una taula, i més si alguns no estan vacunats. Així que, amb més bona fe que esperança, faig una última (espero) crida als meus estimats antivacunes: Vacuneu-vos, no per vosaltres, sinó pels vostres éssers estimats. Penseu que val la pena posar-se una mica de 5G al cos a canvi de poder gaudir d’uns bons canelons per Sant Esteve.
Dit això, cal explicar també les moltíssimes coses bones que té el Nadal, començant precisament per això últim que he dit, els canelons. No teniu ganes de fotre-us les botes menjant canelons i, quan creieu que esteu a punt d’explotar, que aparegui la padrina amb una safata de torrons i polvorons, i, és clar, per no fer el lleig, se n’ha de menjar. I, a sobre, després d’haver endrapat uns vint o vint-i-cinc polvorons, i d’haver-vos acabat un torró Suchard i un de Xixona, per súmmum, el cosí pesat comença a dir-te que t’has d’enfilar a la cadira i dir el vers. És clar, tu, per dins, penses que per què coi t’has de jugar la integritat física pujant a sobre d’una cadira per dir un vers com si tinguessis deu anys. Però tu, calles, puges i, sense saber què fer, dius el primer que et passa pel cap i acabes amb un: Bon Nadal! I així quedes bé sempre.
Però no tot és menjar per Nadal. No sé a vosaltres, però, a mi, m’encanta fer el pessebre, m’apassiona. No exagero, de debò que no exagero, quan us dic que jo a casa meva munto uns sis o set pessebres (sempre n’hi ha un que em balla), i això que no sóc pas religiós, però em fa molt feliç muntar-los i tenir-los allà fins que, al març, els meus pares, cansats de tenir totes les taules i mobles de la casa ocupats amb figueretes, m’obliguen a treure’ls.
En resum, el Nadal és un moment preciós, per estar amb la família, per passejar i veure la fira de Santa Llúcia o els llums nadalencs per tot Barcelona (que deuen funcionar amb energies renovables per no gastar gaire, oi Ada?), per menjar tot el que vulguem i una mica més i per, en definitiva, gaudir com uns infants picant amb una cullera de fusta a un tronc mentre li cantem perquè ens cagui regals, o esperant amb ànsies a què tres homenets vells vinguin des d’Orient carregats de regals aconseguint així, per fi, esbossar un somriure a la cara de tots els catalans.
Pau Espí
