“L’Èxit és que passin les coses”

Texte: Esther Pardo i Gimeno

Pasqual Maragall i Mira ha fet 80 anys en començar l’any. Va néixer a Barcelona el dia 13 de gener de 1941 i, per qui no ho sàpiga, és net de Joan Maragall, el poeta i escriptor de la Renaixença i traductor dels grans escriptors alemanys. Del seu avi, va heretà l’esperit humanista.

Era tinent d’alcalde l’any 1982 quan Narcís Serra, llavors alcalde, va ser cridat a ser ministre al primer govern socialista de Felipe Gonzalez i això va fer que Maragall quedés al cap de la Ciutat. Abans de ser regidor ja portava uns anys treballant de funcionari tècnic al gabinet de preparació de la ciutat, el que vol dir que la coneixia molt bé i també a les persones que hi treballaven. L’any 1983 guanyà les eleccions i va ser reelegit el 1987, el 1991 i el 1995, sent l’alcalde fins l’any 1997. Per a ell la obsessió era resoldre els problemes als barris. Després de la celebració dels Jocs Olímpics, acostumava passar setmanes dormint en cases de famílies de diferents barris de la ciutat, des del passeig de Gràcia a Torre Baró. També ho va fer en algun pis de protecció oficial amb la seva dona Diana Garrigosa i compartia estones xerrant amb els veïns per conèixer des del mateix lloc els problemes dels barris.

Cal destacar que des de l’any 1991 va ser el President del Consell de Municipis i Regions d’Europa, cosa que va col·locar Barcelona al cap de la resta de països de la Unió.  Va deixar l’alcaldia i la ciutat l’any 1997 anant a l’estranger durant uns anys.

L’any 2003 entra a la llista de PSC per a les eleccions al Parlament de Catalunya i és escollit President de la Generalitat, càrrec que va ocupar fins el novembre de 2006. Cal destacar de la seva trajectòria com a batlle que el 1986 guanya la candidatura per organitzar els XXV Jocs Olímpics d’estiu de 1992 que encara avui dia, són per a molts els joc més ben organitzats de la història. El canvi que va fer Barcelona en quasi tots els seus àmbits els anys previs a les Olimpíades i després d’aquestes, gracies a la promoció a nivell mundial que van suposar. Barcelona ha continuat sent molt atractiva per a la gent de tot el món. Maragall i el seu equip van poder ser molt creatius, però com és normal, no sempre al gust de tothom i una altra cosa és com han viscut aquesta situació els barcelonins i com ho senten els que encara hi poden viure.

Citava Maragall l’any 1991, un any abans dels jocs olímpics les paraules de Giucciardini: “ La ciutat de Barcelona és una ciutat que potser no gaudeix dels monuments i edificis de Florència o de Venècia, però hi ha una bellesa natural, hi ha una uniformitat i una categoria mínima a tots els nivells que la fan molt singular. I és que Barcelona està feta per tots els barcelonins” . Qui això va escriure al segle XVI era escriptor i polític del renaixement. En els quatre anys anteriors als jocs olímpic, Barcelona va fer un canvi en tots els àmbits hi van ser actius tots els barcelonins, no només individualment (recordem el moviment de voluntariat per a les olimpíades de la ciutadania) sinó també per mitjà de més de 190 entitats.

En aquells anys es va obrir l’accés al mar i a la platja  a tots els ciutadans, van caure les tanques que ens separaven dels molls i finalment, també la Diagonal va arribar al mar. Van créixer places, parcs i jardins repartits per tota la ciutat. La cultura esportiva va arribar a tothom, començant per les escoles fins al centre dels barris. Barcelona es va situar al centre del Món i va rebre premis i reconeixements. També van créixer edificis plens d’habitatges on abans hi havia fàbriques i tallers, també de cara al mar i amb un quants quilòmetres de platja.  

El secret, deia Maragall, era no fer ciutats monstruoses sinó “posar l’ànima a les perifèries, portar el centre als suburbis, tornar la vida a les corones  metropolitanes, acostar els extrems al epicentre i donar contingut a una paraula que algunes vegades sona buida, però que de totes totes, és el nostre repte principal: Qualitat”.

Els Jocs Olímpics varen ser un èxit tancat amb zero corrupció, cosa que també diu molt de Pasqual Maragall. Hem de recordat també l’esforç que es va fer per canviar la realització dels Paralímpics que van passar a fer-se a les mateixes instal·lacions i els seus atletes van viure al mateix lloc que els olímpics però també es van ajustar els controls de les persones que hi participaven.

A La Marina, en els anys en què Pasqual Maragall va ser Alcalde, com a la resta de la ciutat es van recuperar espais per als veïns:

Juntament amb els Jardins de Can Farrero, es va inaugurar el 23 de juny de 1984 el Centre Cívic de la Casa del Rellotge, però com a resultat després d’anys, de la mobilització i la lluita veïnal de tot el barri. Els Jardins de Can Sabaté inaugurats el 23 de setembre de 1984, també després de la mobilització i la lluita veïnal del barri durant set anys. El 1988, es posa en marxa l’equipament de La Bàscula, després de més de deu anys de la demanda dels veïns . L’estudi de so, va trigar set anys ens posar-se en marxa però majoritàriament per a músics d’altres barris.  I per acabar el CAP Carles Ribas que es va inaugurar el 1989 i no cal dir els anys que feia que es necessitava.

Ben mirat, el que es va fer al barri perquè hi havia olimpíades va ser l’accés a l’estadi, que té bona amplada però que només afecta en afecta quan s’omple de cotxes que volen entrar a la ciutat si troben embussos a la ronda litoral.

El 20 d’octubre de 2007 Maragall va anunciar que patia d’Alzheimer i lluny de retirar-se, va dedicar els seus esforços a lluitar contra la malaltia, mentre continuava fent la resta de les seves activitats. Un any més tard, es creà la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca Sobre l’Alzheimer, que promou la recerca científica per a la prevenció i la cura de l’Alzheimer i malalties neurodegeneratives relacionades amb ella.

D’aquest home, avui dia molts polítics de diferents procedències en volen ser hereus, senyal que ho va fer bé. El primer que han de tenir al cap és el que ell deia: “ La Ciutat és la gent”