S’ens acosta el Nadal (com diu la cançó “És un desig” de Josep Thió). I aquest 2020, malgrat tot, també tindrem Nadal aquest desembre.
Encara que ens sembli que res no canvia d’un any per l’altre, si ens ho parem a pensar, a la festa dels catòlics també li ha arribat la globalització i ja no som capaços de distingir el que és tradicional del que és importat. L’afany de l’ésser humà de formar grup i ser igual que els altres s’enfronta a la individualitat que és la característica d’aquest segle XXI.
Podem fer una mica de memòria:
-A meitat del segle XX, la festa de Nadal començava el dia 6 de desembre i no pas cap al 15 de novembre com ara quan ja es prepara el tret de sortida que es donarà el “divendres negre” (Black Friday). La tradició al nostre barri era fer el pessebre a cada casa i la nit de Nadal anar a visitar els dels veïns, cantar alguna nadala amb els nens i comprovar que el teu era més maco o més gran o més realista i que tots tenien per cel un paper pintat de blau irisat que t’embrutava els dits quan el tocaves.
A cada casa, també, hi havia un platet amb petits trossos de torró per a convidar els visitants. A la plaça d’Espanya hi havia parades que convidaven als vianants a comprar panderetes i simbombes de fang i al barri, sempre hi havia algun afortunat que la feia sonar per algun lloc alegrement donant a l’ambient l’aire del Nadal. Els més petits esperàvem amb il·lusió el moment de fer cagar el tió, cada un de la mida que tingués cabuda al menjador o la cuina de cada casa després d’haver passat uns quants dies donant-li el menjar que el tronc màgic transformaria en llaminadures.
Aquest tió de Nadal, en la mitologia, és l’origen del pare Noel que és el tronc que representava tota la llenya que s’havia de tenir a casa per donar escalfor a l’hivern que arriba i que havia de durar fins que s’acabés i que als països del nord representaven com un home vestit de verd. Quan el cristianisme es va imposar a tota Europa, aquesta festa del solstici d’hivern es va substituir per la de Sant Nicolau, patró dels nens; d’aquest nom, els nord-americans en van dir Klaus. I ja el tenim; el canvi del color del vestit va ser idea de la beguda més popular les USA (penseu en el color de l’ampolla i les lletres).
Doncs, després del tió venia el sopar, sense res d’extraordinari, i a mitja nit la “Missa del Gall”. La festa grossa el dia 24 quan els més petits, a l’hora de les neules i els torrons, enfilats dalt d’una cadira, recitaven el vers de Nadal; i els padrins, pares i tiets, es grataven les butxaques per donar unes monedes als rapsodes. Les sobres del dinar quedaven a la cuina, esperant ser convertides en canalons per l’endemà, el dia de Sant Esteve.
Pels anys de la immigració, els veïns de La Marina que arribaren d’altres llocs de l’Estat, varen portar el seu costum de celebrar la “Noche Buena” i amb això es va omplir la nit de “Villancicos” i les panderetes i les simbombes es van multiplicar.
Eren celebracions on el fred et glaçava les cames i les orelles, la família era al voltant del braser situat sota la taula, i les àvies amb les espatlles tapades amb manteletes. Possiblement, llavors devíem ser més solidaris perquè tots passàvem fred i era fàcil pensar en els que en passaven més que tu. Avui dia és més difícil de fer-ho perquè tenim als magatzems unes peces de vestir anomenades Samarretes tècniques que són per anar a esquiar i les venen al costat de les conserves i els formatges; perquè tenim el plaer del gas de color blau i de l’aire condicionat que no fa soroll. I és difícil, sobre tot, perquè el qui passa fred es troba lluny de casa nostra, sigui davant la illa de Lampedusa, de Safo o davant de les Canàries. I a més, no el coneixem i té un altre color de pell. No és el nostre veí. O sí.
Tenim una memòria minsa quan hem arribat a tenir un confort que ens deixa immunitzats al patiment dels altres. És tant difícil que ens posem a la seva pell? Doncs sí que ho és; ni per un moment podem imaginar-nos deixar la família i emprendre un viatge de milers de quilòmetres per anar a la terra promesa que no saps quant de temps durarà ni a quins perills t’hauràs d’enfrontar i el pitjor de tot és que potser no hi arribaràs perquè perdràs la vida després d’haver endeutat la família per poder pagar el viatge a un NEGRER o TRACTANT D’ESCLAUS del segle XXI.
Aquestes persones arriben a Europa molls, freds, malalts, espantats, amb l’esperança de ser ben acollits i la il·lusió de trobar feina. El que es troben és ben diferent quasi sempre. Aquells que es puguin quedar ho passaran malament, però serà pitjor per a les persones que carreguen en un avió i les retornen “en calent” al seu país.
Encara que no coneguem de res els seus orígens o de les seves famílies, ni veiem les seves cares, ni sapiguem l’edat que tenen; una cosa sí que és certa: són els més valents, els més forts i els més treballadors de casa seva. I no saben res del nostre Nadal, ni de la festa tant maca i familiar de germanor i amor a l’altre que preparem. No tenim el poder de canviar el seu destí ni de convidar-los a dinar el dia de Nadal, però tenim la possibilitat d’exigir als representants que votem que facin un esforç per veure persones allà on només hi veuen números.
No puc oblidar la última reflexió per als que no ens agrada aquesta festa: Després de tot, el Nadal, tal i com se celebra actualment, el devem a Charles Dickens quan en escriure la novel·la Cançó de Nadal, descobreix l’esperit d’aquesta festa que porta esperança a la vida, en una època tant dura com va ser la meitat del segle XIX. I la nostra societat l’ha transformat en uns dies de consumisme agressiu, egoista i competitiu. Aquest Nadal tenim l’oportunitat de mirar enrere, endins, reflexionar i retrobar l’esperit de la celebració.
Esther Pardo i Gimeno
