Text: Víctor Recacha
El Govern d’Espanya ha confirmat que estem davant d’una segona onada de la pandèmia de coronavirus. I que no hi ha prous sanitaris per fer-hi front: “Nos gustaría tener tres, cuatro, cinco, seis veces más médicos de los que tenemos, pero los que hay son los que hay”, reconeixia a finals de setembre Fernando Simón, director del Centre d’Emergències Sanitàries.
Aquest gran rebrot té com epicentre Madrid, on el sistema hospitalari s’apropa cada cop més al seu límit. Amb les dades disponibles al tancament d’aquesta edició, 18 hospitals madrilenys ja estan al 90% de la seva capacitat. Segons denuncien els professionals, pràcticament tots els llits de cures intensives (UCI) estan ocupats per pacients de Covid.
A més, als hospitals de la Comunitat de Madrid els està costant trobar més metges. El govern madrileny demana ara a l’Estat els doctors estrangers que fa uns mesos no volia. I fins i tot ha sol·licitat suport militar per fer testos i construir hospitals de campanya.
Isabel Díaz-Ayuso, presidenta de Madrid, s’ha justificat assegurant que “no hay médicos en España”. La realitat la contradiu: malgrat les necessitats del sistema hospitalari, hi ha 2.000 doctors i 90.000 sanitaris a l’atur, segons dades del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE).
I a Catalunya?
De moment el risc de rebrot segueix molt per sota del de Madrid. Però està pujant i a les autoritats els preocupen els contagis creixents a Barcelona. De fet, és probable que en el moment en què estàs llegint aquestes paraules la situació ja hagi empitjorat.
El sistema sanitari haurà de fer front a aquesta segona onada amb una falta crònica d’inversions públiques. El Cercle de Salut calcula que la sanitat catalana necessita 5.000 milions d’euros més cada any. El Síndic també ha demanat inversions urgents en salut i serveis socials. Rafael Ribó proposa un pacte de país per abordar l’emergència sanitària. I quan el personal sanitari és més necessari que mai, els metges interns residents (MIR) catalans han fet vuit dies de vaga per les seves condicions laborals.
De cara al 2020, el Govern té pressupostats 9.739 milions d’euros per a Salut. Una xifra que previsiblement es desviarà per la pandèmia. En els darrers anys, la despesa sanitària pública a Catalunya ha estat a l’entorn del 5% de l’economia del país (PIB). La proporció està més d’un punt per sota de l’espanyola (6,3%) i de la mitjana europea (6,4%). El Govern d’Espanya s’ha compromès a pujar la inversió a un 7% al 2023, objectiu que ara es vol avançar per la Covid.
Un 10% de l’economia mundial és despesa sanitària, segons l’Organització Mundial de la Salut. L’OMS també afirma que els països han d’invertir un 1% més del PIB en atenció primària. I que el 20% de la despesa en salut ha d’anar dirigida a aquest sector. Aquí el Govern encara no té els deures fets: només hi dedica un 13,4%. És la setena comunitat d’Espanya que menys inverteix en la primària.
Aquest infrafinançament públic ha existit des que la Generalitat va assumir les competències de salut al 1981. Però encara es va agreujar més durant les retallades dels governs convergents del president Artur Mas (2010-2016). Els professionals estimen que la tisorada va ser d’uns 1.500 milions d’euros anuals respecte el govern tripartit (2003-2010). La caiguda va ser del 8,6% del pressupost.
Amb l’entrada d’Esquerra Republicana al Govern i, tot sigui dit, en plena recuperació econòmica, la despesa sanitària va tornar a remuntar. En els comptes d’enguany, pactats amb els comuns, la despesa pública total augmenta en 3.070 milions, dels quals salut i educació són les prioritats. La despesa sanitària supera els nivells precrisi, però en inversió, encara hi estem per sota.
El pressupost de 2020 és el primer en ser aprovat des de 2017. Ara està pendent de ser actualitzat per la crisi del virus.
D’altra banda, el Govern deu 79.429 milions d’euros, un 33,7% del PIB , la majoria a l’Estat. La Generalitat necessita el govern central per endeutar-se, ja que les agències financeres consideren el seu deute “bons escombraria”, cosa que dificulta la seva col·locació al mercat. A això cal afegir els límits d’endeutament imposats per l’Estat.
Del dèficit inversor, els barris com La Marina han patit tradicionalment la pitjor part. El CAP va ser una reivindicació arrossegada durant anys fins que va arribar. Avui, problemes com la salut mental, l’obesitat i les malalties cardiovasculars s’han cronificat i segueixen castigant els veïns del barri amb molta duresa.
Passa el mateix amb l’educació. A La Marina de Port, només un 16% de la població té estudis universitaris o un grau superior de formació professional, aproximadament la meitat que al districte de Sants-Montjuïc. En el cas de La Marina del Prat Vermell, menys d’un 7% té estudis superiors.
Inversions a l’escola
La Covid està afegint encara més tensions al sistema educatiu català. Si durant les retallades les classes es van anar omplint d’alumnes i buidant de professors, ara els grups s’han de reduir per minimitzar els contagis. Per aconseguir-ho, els professionals qüestionen que els 5.000 mestres extra anunciats siguin suficients. Sobretot tenint en compte que a Catalunya hi ha 5.450 centres educatius, dels quals gairebé 4.000 són escoles.
En el marc d’aquesta polèmica, van ser especialment sonades les discrepàncies, dins del mateix Govern, entre els departaments d’Educació i de Salut. Després que el conseller d’Educació, Josep Bargalló, proposés classes de 30 alumnes als instituts de secundària, el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, se’n va desvincular per demanar grups més petits i va titllar la controvèrsia de “malentès”.
Finalment, els dos departaments van acordar classes de 20 alumnes. Poc després, Bargalló en desvelava la lletra petita: hi hauria excepcions. A la pràctica, quan el curs escolar va començar, el 30% de les classes superaven aquesta xifra.
Malgrat la crisi, Unicef ha demanat més inversió en educació i de moment sembla que serà així, segons ha anunciat la ministra d’Educació Isabel Celáa. Catalunya és la segona comunitat que ha rebut més fons Covid de l’Estat per a les escoles: 337,4 milions d’euros. La Generalitat destinarà gairebé 100 milions a comprar 300.000 ordinadors portàtils i compensar la bretxa digital.
Veurem com s’aborden tots aquests reptes. De moment, tots hem assistit al paper dels governs en la gestió d’aquesta crisi. I a la poca crítica articulada per la societat, més enllà de les gesticulacions i improperis vociferats periòdicament al Congrés dels Diputats: entretenen l’atenció dels mitjans mentre avorreixen a tothom. Els estats han dimitit d’assumir poca més responsabilitat que fer propaganda i oferir alguns serveis. I amb l’excusa de la Covid, estem acceptant perdre molts drets que ja veurem si algun dia tornaran.
