Esther Pardo i Gimeno – Naturòpata
Aquests dies escolto les notícies esgarrifada amb les estadístiques dels intents de suïcidi; a la població catalana en general, però sobretot entre els joves. S’esforcen a assenyalar la pandèmia i el tancament i aïllament de la resta de persones, en el cas dels joves, els amics, com a causa principal; però si hi pareu atenció, trobareu un fet paradoxal, doncs ens queixem que els joves no es comuniquen amb els grans com ho fèiem nosaltres sinó que ho fan a través de mòbils i ordinadors; i això no ho van deixar de fer durant la pandèmia. No es van separar dels seus amics. Qui sí que ho van tenir malament van ser la gent gran, no acostumada a fer servir les noves tecnologies. L’any 2022, la pandèmia gairebé no ens ha afectat en el que són les relacions socials, però el nombre d’intents de suïcidi ha augmentat de manera alarmant.
Per què, doncs? Potser hem d’intentar trobar la resposta en un altre lloc. Tantes hores de mirar la pantalla els fa viure en un món prefabricat on tots els colors brillen i és fàcil empatitzar amb allò que no et demana un compromís. I en el que no, és difícil trobar un model a seguir. Però en el moment en què els llums s’apaguen, el món real en què viuen no els ofereix cap futur i ells no tenen ganes de construir-lo i la majoria tampoc no saben com. Els pares permetem que la immediatesa en tot el que volen sigui la realitat, i en el moment en què no ho aconsegueixen, la seva quotidianitat es torna grisa i difícil de suportar.
