De mica en mica, ens anem acostumant a parlar de la salut mental obertament. Potser el fet d’estar enmig del que alguns especialistes han anomenat “pandèmia de salut mental” hi ha contribuït. A la Marina, la preocupació ha portat els centres cívics, equipaments de proximitat i els CAPs del barri a organitzar unes jornades, Trencaments, amb participació veïnal per parlar-ne. La metgessa les inaugurava amb una conferència on destacava l’estat d’aquesta problemàtica a la Marina.
–Són dies de cares tristes al carrer. Què diuen les dades de la Marina sobre salut mental i quina és la teva percepció?
Dades objectives no n’hi ha, però hem observat un augment de problemes com l’ansietat i la depressió. El tema de l’ansietat s’ha disparat arran de la pandèmia. Les derivacions que fem a centres de salut mental són majors per la dificultat de fer contenció a les consultes, especialment en els casos més complicats. Hi ha un factor econòmic que està afectant molt a les persones. D’aquesta forma, hi ha diferents àrees de la vida que estan dificultant que la gent no pugui contenir l’ansietat.
–Hem sentit molt la paraula ansietat, especialment després del confinament. Què significa patir-la?
El terme ansietat s’ha utilitzat molt en el llenguatge col·loquial per fer referència a certes situacions anímiques, quan més aviat es referien a un estat de nerviosisme. L’ansietat és més complicada. Són una sèrie de símptomes físics que provenen d’una situació emocional mal treballada. És una resposta de l’organisme davant el perill, i és necessària per tenir una resposta. La resposta fisiològica és l’ansietat. Les situacions que detecto com a perill activen unes reaccions físiques al cos, com taquicàrdies, dificultat per respirar, angoixa al pit o un nus a l’estómac… cadascú la manifesta a la seva manera. Puc recordar experiències passades que em generen malestar perquè no s’han tancat i existeix la possibilitat que es tornin a repetir. També sentir por de trobar-me amb circumstàncies que no sé si podré afrontar. La por és un mecanisme bàsic de supervivència, però haig de posar el meu cos a funcionar perquè hi respongui.
–Abans de la pandèmia la Marina ja se situava entre els barris de la ciutat amb un percentatge significatiu de casos de trastorns mentals. Què pot passar ara?
El fet que en un barri determinat es concentri una major proporció de problemes de salut mental no és casual. No només influeix un factor biològic o genètic, sinó totes les circumstàncies que envolten una persona. Hi ha una part socioeconòmica, laboral o familiar important. Si no m’he de preocupar dels meus diners, estaré més tranquil i puc fer-hi front millor als problemes i tensions. A la Marina hi ha unes situacions de vulnerabilitat especials que fa que aquests trastorns aflorin més.
–De tots els trastorns mentals, quin és el que més preocupa?
No s’ha de posar una etiqueta al trastorn, sinó a les emocions. Hi ha depressions greus que requereixen un suport psicoterapèutic important. L’activació del Codi Suïcidi ha augmentat un 300%, especialment en adolescents. S’estan destapant molts problemes de salut mental preocupants en infants. Situacions que comencen com a tristesa, molts cops acaben amb un quadre depressiu greu amb tractament farmacològic i suport psicològic. Això, en el millor dels casos. En altres, hi ha una mena de silenci de diagnòstic perquè la persona no s’atreveix a expressar-lo per por a l’estigmatització social. Afortunadament, cada cop hi ha més educació emocional, però falten recursos comunitaris per atendre les necessitats del barri. Hi ha molts problemes que no haurien de transformar-se en malaltia.
–Ara tothom diu sentir ansietat, però quan s’hauria de consultar l’especialista?
Qualsevol persona pot identificar l’ansietat perquè es manifesta com una intranquil·litat interna. En el moment en què et condiciona la vida normal s’ha de demanar ajuda. Quan deixo de fer les coses que normalment feia perquè tinc por i angoixa, el pensament entra en bucle. Si això ocupa molt de temps del dia o la nit, em provoca insomni, no em concentro a la feina o no m’ocupo de les tasques de casa… són símptomes de què hauríem de demanar ajuda.
–I amb tanta tensió diària, com podem evitar que l’estrès, la incertesa i la precarietat es converteixin en trastorns mentals?
Pel que fa a la precarietat, és difícil de tractar-la des d’una perspectiva emocional. El que s’ha de fer és treballar en els temes socioeconòmics, però això li toca a uns altres actors. Si una persona està molt pressionada econòmicament, entra en crisi i angoixa, i percep una sensació de perill i por. Per prevenir l’estrès, primer s’ha d’identificar. La paraula estrès no té la connotació negativa que li hem donat nosaltres. L’estrès ens permet estar alerta davant una situació perillosa per afrontar-la amb les capacitats que tenim.
Està bé una mica d’estrès, però una altra cosa és el distrès, que és l’estrès perllongat i que causa malestar. És l’estrès dolent el que hem de treballar. Cal identificar el que ens provoca angoixa per comprendre la situació, activar el cos i preparar-nos per lluitar o fugir amb les eines que tenim. No obstant això, ha d’haver-hi una part racional per avaluar la situació de la millor manera. Totes les emocions són vàlides. La por ens protegeix. La ràbia ens ajuda a afrontar la injustícia. La tristesa ens dona pistes del que vull canviar. Si sabem què ens passa, és molt més fàcil controlar-nos, per això és important fer divulgació sobre la salut mental i emocional, a més de formar-nos.
–Com hauríem de reaccionar els familiars o les persones més properes quan tenim algú amb ansietat o angoixa?
Quan una persona està en plena crisi d’angoixa, mostra uns símptomes físics molt reals: té taquicàrdies, hiperventilació, sensació de formigueig a les mans, s’ofega, no li entra l’aire, té un nus a l’estómac, la vista borrosa, sensació que s’està morint. Dir-li a una persona que mostra tots aquests símptomes “estigues tranquil·la” no serveix perquè no pot analitzar la situació de manera racional. S’ha d’identificar el que està sentint i els símptomes que mostra perquè se senti reconeguda. En el moment que estigui més receptiva, podem recordar-li que l’angoixa té un límit, no és infinita. És fer-li entendre que compartim la seva situació i que hi som per acompanyar-la.
