La Diada Nacional, el termòmetre polític de cada Onze de Setembre

Un any més, aquest 11 de setembre, Catalunya ha viscut la seva Diada Nacional. Una festivitat que, a partir de la commemoració de la pèrdua de les llibertats i de les institucions catalanes, significa un dia de celebració de la catalanitat i sovint de reivindicació política, especialment per als sectors més catalanistes.

Enguany hi han hagut tota mena d’actes a moltes ciutats i pobles del país, però destaca entre tots ells, per la seva dimensió i impacte polític, la manifestació de la Via Lliure a la República Catalana, que organitza l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a l’avinguda Meridiana de Barcelona. L’edició d’aquest any, a més ha marcat el punt de partida de la campanya electoral per les trascendentals eleccions autonòmiques del 27 de setembre.

L’origen històric de la Diada de l’Onze de Setembre

L’11 de setembre de 1714, la ciutat de Barcelona va caure davant les tropes de Felip V de Borbó després de resistir heroicament un setge de 14 mesos, en el marc de la Guerra de Successió Espanyola. Aquest fet va ser un punt d’inflexió en la història de Catalunya, i va esdevenir un símbol de la pèrdua de les institucions catalanes i de la repressió de la llengua i la cultura pròpia del país a mans de la nova monarquia borbònica, que va centralitzar tot el poder polític i va imposar la llengua castellana arreu de tot l’estat.

A les darreres dècades del segle XIX, amb la Renaixença i l’aparició del catalanisme polític, van sorgir les primeres commemoracions públiques dels fets de l’Onze de Setembre, que van començar sent actes culturals i religiosos en memòria dels màrtirs de la ciutat. L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, es va instal·lar la primera estàtua en record de Rafael Casanova, darrer Conseller en Cap de la ciutat, es va convertir ràpidament en icona i punt de referència per a les creixents reivindicacions polítiques catalanistes. El 1894 s’hi va produir la primera ofrena floral com a commemoració de l’Onze de Setembre, i aquest acte s’ha convertit en una tradició que ha arribat fins als nostres dies.

Ja des de les primeres edicions, la Diada pren un caràcter de dia de celebració de la catalanitat, però també, i molt especialment en els convulsos anys de la primera i segona dècada del segle XX, en motiu de discrepància entre diverses sensibilitats polítiques catalanistes

Prohibició sota les dictadures del segle XX

La dictadura de Primo de Rivera va suprimir, entre altres manifestacions culturals i polítiques catalanes, la commemoració de l’Onze de Setembre, a partir de 1924. Amb l’arribada de la II República Espanyola i la restauració de la Generalitat de Catalunya el 1931, es tornen a normalitzar les expressions polítiques i es reprèn la tradició de la Diada. Durant el breu període republicà l’Onze de Setembre va passar de ser una jornada de celebració del primer Estatut d’Autonomia, a ser-ne una de protesta el 1935 per l’empresonament del President Companys i la suspensió de l’autonomia, i una de rebuig al feixisme el 1937, ja en plena Guerra Civil.  Companys va ser exiliat després de la guerra civil i a petició de la policia franquista va ser capturat a França per la Gestapo, la policia secreta de l’Alemanya nazi. Traslladat a Espanya va ser torturat, sotmès a un consell de guerra i finalment afusellat al castell de Montjuïc.

Amb l’arribada al poder del General Franco el 1939, el nou règim totalitari va abolir la Generalitat, i va il·legalitzar i reprimir qualsevol tipus d’expressió catalanista. En conseqüència, no hi va haver cap mena d’acte l’11 de setembre i fins i tot es va retirar l’estàtua de Casanova. Al 1964, encara sota la dictadura i en clandestinitat, una comissió d’activistes polítics va tornar a organitzar un acte per al 250è aniversari dels fets de l’Onze de Setembre, que va reunir 3.000 persones a Barcelona, durament reprimit per part de la policia. Als anys posteriors, es van fer nous intents de fer actes reivindicatius, essent-ne el més destacat la Setmana de Reivindicació Nacional de 1970.

Recuperació de la Diada amb el retorn i consolidació de la democràcia

La Diada de l’11 de setembre de 1976, va ser la primera que es va poder celebrar legalment després de la mort de Franco i de dècades de prohibicions i repressió, amb un acte multitudinari a Sant Boi de Llobregat convocat per les entitats, partits i sindicats reunits en l’Assemblea de Catalunya. Però la que va suposar un major impacte històric, va ser la de l’any següent, el 1977.

En plena Transició, vora un milió de ciutadans van manifestar-se a Barcelona sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, fent així una crida per a la democratització del país, la llibertat dels presos polítics i la recuperació de les institucions d’autogovern catalanes.

La Generalitat de Catalunya va ser restablerta poc després de la Diada de 1977. El 1978 s’aprovava la Constitució Espanyola que reconeixia les comunitats autònomes, el 1979 s’aprovava el segon Estatut d’Autonomia i el 1980 la Generalitat va instituir oficialment l’Onze de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya. Ja en un context de democràcia, es va poder recuperar la històrica ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, amb una participació cada cop més nombrosa i plural d’entitats de tota mena.

Per la seva banda, els grups de l’esquerra independentista, centralitzaven els seus actes al Fossar de les Moreres, per entendre que simbolitzava millor que la figura de l’antic Conseller en Cap la resistència dels màrtirs de 1714. I alhora, una gran part de la ciutadania es va fer seva la Diada, exhibint senyeres als balcons de casa seva. Des del 2000, a més, Òmnium Cultural va començar a organitzar la Festa de la Llibertat, un acte de caràcter més lúdic al passeig Lluís Companys de Barcelona.

Una Diada cada cop més multitudinària i sobiranista

La creixent desafecció d’una gran part de la societat catalana envers l’estat espanyol, arran del procés entorn de l’Estatut del 2006, va fer que molts catalans comencessin a veure com a esgotat el marc autonòmic vigent i viressin cap a posicions sobiranistes i independentistes.

Aquest canvi de cicle va anar marcant decisivament les successives Diades, han estat marcades per manifestacions massives (amb participacions estimades d’entre un milió i un milió i mig de persones) en favor del dret a la independència, que han condicionat l’agenda i els esdeveniments de la política catalana i que fins i tot han arribat a situar la reivindicació del sobiranisme català al centre de l’actualitat internacional.

El primer d’aquests actes multitudinaris va ser la manifestació convocada per l’ANC al Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona el 2012. L’any següent, l’11 de setembre de 2013, l’ANC va organitzar la Via Catalana: una cadena humana d’uns 400km que creuava tota Catalunya de sud a nord, des d’Alcanar fins El Pertús. El darrer gran acte, va ser el de 2014, on persones de tot Catalunya es van aplegar a la Gran Via i la Diagonal de Barcelona per fer una enorme “V” en suport de la consulta per la independència del 9 de novembre.

El caràcter cada cop més sobiranista dels actes de la Diada va fer que alguns catalans partidaris de la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, representats per l’entitat unionista Societat Civil Catalana, organitzessin un acte alternatiu per l’11 de setembre de 2014 a Tarragona. Tot i tenir una assistència comparativament menor, al voltant de 3.000 persones, aquesta entitat va obtenir un significatiu ressò mediàtic.