Jesús Martínez
Delicada. Volàtil. Elegant.
L’apoderada del partit ultradretà Vox caminava pel col·legi electoral amb pas ferm.
Reposada. Cofoia de la seva espanyolitat. Bella.
De tant en tant, feia rondes. Al fons, els astronautes que no van poder al·legar res començaven a comptar els vots. Els astronautes són els vocals i els presidents de taula, pel vestit blanc que els protegia de la pandèmia.
L’apoderada de Vox se’ls mirava, commiserativa.
Als barris de La Marina, on van guanyar amb claredat els socialistes, Vox obtindria la tercera plaça.
D’ella no sabem el nom. Vestia de gris manganès, amb uns tocs verds i unes arracades com dos prunes, rodones. Hi havia viatjat des de Madrid, en l’AVE, amb altres companys de la formació que dirigeix Santiago Abascal.
Havia nascut a Cuba, i va fugir del règim del revolucionari Fidel Castro, El Barbut.
«Oigo hablar de la independencia y de cómo les han vendido la moto a los catalanes, los cantos de sirena del país nuevo… Me suena mucho a lo que oía allá en mi tierra», va dir, animada per una conversa sobre política que intentava fer temps fins que les actes d’escrutini estiguessin emplenades. «Si uno vive en Cuba se dará cuenta de que no se puede hacer la revolución…»
Acompanyava a l’apoderada de Vox la seva parella, també de Vox.
Amable, intel·ligent, perspicaç. Els estereotips cauen en sac foradat.
El noi rumiava la idea d’un possible pacte de les esquerres a Catalunya, la suma del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), En comú Podem (ECP) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entenia perfectament aquesta opció. Sobretot, posava l’accent en evitar donar ales als que volen separar-se d’Espanya: «La Cataluña profunda es como la España negra, siempre ha sido así».
Els astronautes van quadrar els números i van emplenar la paperassa (a l’acta d’escrutini s’afegeix l’acta de sessió).
I els apoderats de Vox es van acomiadar, no sense abans felicitar els seus contrincants polítics, els altres apoderats a qui havien conegut aquell dia (l’educació no està renyida amb la ideologia).
Tornaven a Madrid.
Els resultats
A Catalunya, més de dos-cents mils persones han apostat per Vox.
A Barcelona, Vox ha quedat com a cinquena força política, per darrere de PSC, ECP, ERC i Junts per Catalunya. Ha tret 44.393 vots.
A Sants-Montjuïc, Vox ocupa la sisena posició, per darrere dels mateixos partits més la CUP. Ha tret 3.792 vots.
A La Marina de Port, Vox és la cinquena força, amb gairebé un miler de vots.
A La Marina del Prat Vermell, barri amb menys participació de Barcelona (27% de l’electorat), Vox és segon, per darrere del PSC. La Marina del Prat Vermell és el barri amb més pobres.
El mateix ha passat a Ciutat Meridiana (Nou Barris), Villa Desahucio, on Vox també ha quedat segon.
Els de menys renda s’acaben radicalitzant.
No és gens estrany que els qui menys tenen votin a Vox si veuen com el Govern de la Generalitat calla quan uns energúmens banalitzen la violència, saquegen, destrossen els comerços i el mobiliari urbà, llancen pedres als policies i assalten les comissaries. Joves que es declaren antifeixistes, però que, amb el seu comportament, alimenten als ultres. Extremismes que es realimenten.
Segurament, aquest jovent no és tan pobre com els pobres de veritat.
El jovent és molt més responsable que no uns quants poca-soltes.
La campanya
Per a les eleccions autonòmiques celebrades el diumenge 14 de febrer, Vox proposava l’odontòleg Ignacio Garriga com a presidenciable. Clar i rotund en els mítings –promouen la polèmica–. A Garriga els resultats l’han acompanyat: 11 diputats, quarta força al Parlament de Catalunya.
A La Marina, Vox ha desplegat carpes en què els simpatitzants repartien mascaretes de tela amb la bandera d’Espanya. «Esta es la mascarilla buena», encoratjava un jove que es posava la seva, admirat per les proclames i les solucions senzilles als problemes complexos.
A la plaça Teresa Claramunt, a la plaça de la Marina, a la Seat… Vox ha trepitjat els carrers i han repartit octavetes: «Recuperemos Cataluña», com si Catalunya no fos dels catalans.
En les bústies, la seva propaganda electoral de mesures draconianes sense programa. I sense remitent.
Als fanals, adhesius de Stop Vox, «unitat contra el feixisme i el racisme».
L’ideari
Vox es va fundar el 2013. Hereus dels falangistes de Fuerza Nueva, s’han posat l’armilla del magnat nord-americà Donald Trump: un discurs que aplega als descontents de la globalització que uniformitza i difumina les arrels pàtries. El vot a Vox és el vot de l’emprenyament –amb tot i amb tothom.
Defensen les expulsions en calent dels indocumentats o dels estrangers. Utilitzen el verb protegir: protegir-se dels que venen.
Del programa de Vox: «Impedir las subvenciones a inmigrantes en situación irregular». A més d’aquestes altres perles: «Detener el golpe de Estado que está activo en Cataluña»; «poner fin a la inmersión lingüística que utiliza el catalán como método de adoctrinamiento del separatismo»; «cierre de TV-3, Diplocat y duplicidades administrativas»…
Estimulen l’exclusió, l’eliminació del contrari. Per això fan por. Qualsevol pot defensar les seves idees, però les idees que esborren altres idees no són legítimes, són imposicions.
Creuen en la superioritat del seu missatge, com predicadors al Salvatge Oest. Als anys vint del segle passat, tot just fa un segle, l’escriptora Virginia Woolf ja li veia les orelles al llop. Al seu assaig Una habitació pròpia, va dir: «Sense […] confiança som com bebès al bressol. I com engendrar-la el més de pressa possible, aquesta qualitat imponderable i no obstant això tan valuosa? Pensant que els altres són inferiors a nosaltres».
Però ni els MENAS (menors no acompanyants), ni els comunistes, ni els trans, no són inferiors.
Catalunya serà el que entre tots els catalans decidirem que sigui. Malgrat tanta xerrameca, el que hom és no es pot canviar: un país, un fet, una nació, com s’afirma en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia aprovat el 2006: «El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, a l’article Segon, reconeix la Realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat».
Catalunya i Espanya en el seu conjunt, o Catalunya i la resta de l’Estat espanyol, o Catalunya i els espanyols no catalans podem arribar més lluny si confiem en la voluntat que així sigui.
Vox també és Catalunya, encara que no és tota Catalunya.
A la Catalunya que es perfila, tots podrem escoltar-nos. El que no podrem és negar-nos mútuament.
L’apoderada de Cuba ben ho haurà d’entendre.
