JUDIT VALDÉS
La Corrala, que es va representar el passat 28 a les 190.00h de la tarda a la Sala Pepita Casanellas, és una obra de teatre molt propera: és un projecte de teatre comunitari dirigit per la Pilar Seijo i per la Gemma Andreu, del Servei Socioeducatiu de La Marina, i protagonitzat íntegrament per vuit dones del barri, que interpreten un guió que elles mateixes han escrit. Elles són les protagonistes de la Setmana de la Dona, perquè “les dones essencialment són les que estan participant en la comunitat, tenen moltíssima presència en les associacions, però en canvi no tenen visibilitat ni rols de lideratge. Hi ha una invisibilitat de la dona a nivell social”, explica la Gemma. Les històries que s’expliquen són històries de vida, d’apoderament personal, de, com diu la Gemma Andreu, dir: “encara que hagi estat ama de casa, o treballadora a la fàbrica, jo he fet coses perquè aquesta societat sigui com és, la meva vida té un valor”.
“Elles han acabat arribant a la conclusió que ‘mi historia es tu historia, es la historia de todas’, explica la Gemma. Elles són la Maria, la Montse, la Conchi, la Maite, l’Olga, l’Ana, la Marga i l’Encarna; elles són del barri, treballadores i lluitadores, cadascuna a la seva manera; elles són companyes i comparteixen un vincle molt fort: porten nou mesos treballant-hi “¡y ahora damos a luz!”, diu una, i riuen totes. Són dones i, per això, la història d’una és la història de totes, i la veu d’una és la veu de totes. També a l’entrevista.
Com vau entrar a participar en el projecte, en l’obra de teatre?
- Per accident! (riures) Estàvem al Casal, on som voluntàries cadascuna d’alguna cosa, i es va córrer la notícia que la Gemma necessitava persones per fer teatre. Jo ho vaig comentar amb la Maite: per què no provem? Des del principi ens va agradar i ens vam quedar, però va ser un accident.
- Però vam començar dotze, i mira ara quantes estem aquí.
- En el meu cas no va ser un accident.
- Jo així, també, va ser un accident. Jo sóc monitora al Casal, i vaig dir, bé, provem-ho.
Expliquin-me com va ser començar de zero.
- Al principi vam començar amb una professora, que es va posar malalta, i després no vam poder seguir. Fèiem molts exercicis de respiració, d’escalfaments, de desimboltura… Però actuar, actuar, no actuàvem. Això som nosaltres mateixes, almenys jo, que no sé actuar.
- Com totes!
- Home, però hi haurà persones amb vocació, que ho fan millor.
- Ens agrada actuar, però ens comportem com som a la vida real.
- Jo, en concret, m’hi vaig apuntar perquè sabia que el teatre era terapèutic.
El guió l’han fet vostès?
- Cadascuna el seu.
- Cadascuna la seva història.
Són històries personals.
- Sí, són personals.
- Hi havia algunes que eren similars i que les hem ajuntat.
- Podien ser històries personals o històries que parlen de dones. Moltes són personals, però la meva, per exemple, és de dona, no vol dir que sigui jo. Era una història en què feies a una dona lluitadora.
Com se senten en pujar a un escenari a representar un paper que al mateix temps és sobre històries tan properes?
- Jo estic molt nerviosa.
- Menys una, totes són verídiques. Les vivim nosaltres.
- A més, s’ha donat la coincidència que hi ha una correlació d’edats: la María és la més gran, després les altres, i després la Montse…
- ¡És la ‘cabra loca’! (riures)
- … La nova generació, no?
- Una altra dona. Hi ha tota classe de dones, unes com ella, d’altres com jo.
Com són les dones que veiem a l’obra?
- Treballadores i lluitadores. Això ho som totes. (afirmació general)
- Supervivents d’històries.
- I amb molt humor. Jo explico el tema del càncer, que he lluitat set anys, amb bastant humor, encara que també amb els moments baixos. És una història que no és meva: és de totes, de tothom. A mi m’ha reconfortat viure-ho amb humor. Aquesta lluita ha sigut la meva llum.
- També ha servit perquè moltes descobrissin la seva part més sensual. Us en recordeu, del principi? S’ha treballat molt, i tot ha sigut en base de nosaltres mateixes i reforçant la part de ser dona. De vegades te n’oblides, darrere els draps, les estovalles, canviant bolquers, que ets una dona.
Creuen que ara són més fortes com a dones?
- Sí, segur.
- I lluitadores, abans, durant i després, no és així?
- Hem après, hem compartit, hem fet pinya, en les coses bones i en les dolentes. Crec que sí, som molt més fortes totes.
- Mira si som fortes que pujarem allà dalt! (riures)
- Amb tanta gent! Amb la por que fa! S’ha de ser valenta.
Descriguin l’obra amb una paraula cadascuna
- Vides d’avui i d’ahir. Crec que continuen passant.
- Experiències.
- Feina, molta feina.
- L’amor a una mare.
- Superació, de la timidesa i de més coses.
Aquesta obra es fa en motiu del Dia Internacional contra la violència vers les Dones. Què volen transmetre en relació a això?
- Força.
- Hi ha un tros que parla de què la dona es mira en un mirall. Sempre ens hem de mirar, intentar veure el que no veiem que som: primer som persones, després dones, i som lluitadores. Crec que és el que volem transmetre: que totes es mirin al mirall i es vegin com són, no com els altres els diuen que siguin. Són elles: fortes, lluitadores, treballadores.
Tornarien a participar en algun projecte d’aquest tipus?
- Sí. (afirmació general)
- Després de l’obra, no sé… (riures)
Creuen que és important pel barri?
- Sí.
- Més que pel barri, per les dones. (afirmació general)
- És en aquest barri com podria ser en qualsevol altre. En qualsevol part del món, una lluita per tirar endavant, disposada al que sigui.
- Qualsevol de les que vinguin se sentirà identificada amb les històries.
- O amb una o amb l’altra! I fins i tot amb totes alhora.
- Qui més qui menys, totes han viscut alguna de les nostres històries. S’hi sentiran identificades.
