Era una petita criatura, diguem-li així. Encara que alguns li deien el bicho, a voltes amb menyspreu, però sempre amb ràbia. La criatura, però, no era culpable de res. Era nova, això sí, o potser ningú no l’havia vista abans. No se sap.
Alguns deien que havia sortit d’un rat-penat, d’altres d’un pangolí. Altres deien que, en tot cas, venia d’un mercat xinès. Els més agosarats deien que s’havia escapat d’un laboratori. Però els que entenien del tema deien que era d’allò més normal. Res en ella no semblava exòtic o especial.
Jo crec que el que va passar és que la criatura era molt llesta, o molt intuïtiva, i, per això, va començar a dir-li a les coses pel seu nom. Als geriàtrics els va dir moriders, als treballs ocupacions precàries, a les llars de la majoria de la població barraques, als experts setciències, als polítics necis… i així…
A sobre, va començar a fer-nos veure que parlàvem massa i massa fort; que escopíem en parlar sense adonar-nos-en; que ens amuntegàvem molts cops sense motiu; que, en definitiva, érem massa gent en el món i, a sobre, ens movíem massa i sense necessitat…
Era tan clar el que la criatura ens deia que es va fer molts enemics. I com que la gent emmalaltia i cada cop hi havia més malalts, tothom va començar a assenyalar el bicho com a únic responsable. Ningú no volia assumir la seva part de culpa: el bicho y només el bicho tenia la culpa de tot.
La criatura, però, també ens va ensenyar coses boniques. Ens va ensenyar a tapar-nos la boca i mirar-nos als ulls, a valorar el que tenim, a apreciar l’afecte dels amics i els familiars, a rentar-nos bé les mans, a ventilar més les cases… I, de fet, durant un any no va haver-hi ni grips ni constipats!
Però s’havien encaparrat a matar la criatura i no han parat d’inventar tota mena d’injeccions per tal de contenir-la. ¡Com si no hi hagués prou fent tot el que la criatura ens havia ensenyat! I allò d’acabar amb ella no era pas fàcil… La criatura tenia germans, cosins i tota mena de parents, i el que podia valdre per a un podria ser que a un altre no li fes quasi res. Així que ja ens van advertir que l’invent no valdria per a sempre. Ens haurem de punxar cada any?
Moralitat (moraleja): “quan el dit assenyala la lluna, el ximple mira el dit”.
És a dir: mateu el bicho per tal de poder seguir fent les coses malament… Això sí, sobre tot “com abans” “amb normalitat”.
Aleix Diz Ardid
