Text: Juan Bibian
“El peral salvatge”(2018, de Nuri Bilge Ceylan). Veure una obra mestra com aquest llarg film del cineasta turc és un plaer inoblidable.
Explicar i comentar aquesta obra magna del cinema ens portaria hores.
Contempla el viatge espiritual d’un jove aspirant a escriptor que intenta descobrir què farà amb la seva vida i, en el procés, deixa de ser un cretí arrogant. Per a això, s’estructura a la manera d’una sèrie de converses llargues, tibants i fascinants; sobre el xoc entre el vell i el nou, sobre el sentit de l’art i la religió a Turquia, dirigides cap a un final emocionalment aclaparador.
Seqüències amb la seva mare, els seus amics, amb dos imants, el seu amor de joventut, els seus avis, amb un escriptor famós, amb l’alcalde i sobretot amb el seu pare, un mestre d’escola somiador, idealista, optimista i jugador que viu d’esquena a la realitat i només és feliç intentant, durant anys, treure aigua d’un pou.
Coneixedor de les grandeses i baixeses de l’ésser humà i de les zones grises, on prevalen els dubtes, el director aborda a través d’una proposta amb múltiples arestes, la diferència generacional i els problemes i inquietuds que concerneixen als seus personatges, allunyant-se de veritats absolutes. Entén que res és blanc, ni negre i que estem subjectes a diferents punts de vista des dels quals analitzar una mateixa realitat.
Cinema emergent diem sovint al que prové de cinematografies de països no habituals en la indústria. El cinema, l’art no sap de llocs de procedència, només sap de qualitat i això està en poder de qualsevol amb talent en qualsevol lloc del món.
Nuri Bilge Ceilan ho té de sobres.
No us la perdeu!
