Un músic que vaig conèixer al barri quan era adolescent. Ell tenia un grup de reggae que fins i tot van tocar amb The Wailers! Tot un artista que sempre ha estat explorant el món de la música entre d’altres. Aquí comença una primera entrega de l’entrevista que l’acabarem al desembre.
Explica una mica com vas començar a la música i si algú et va inspirar…
Vaig començar de ben menut amb una guitarra clàssica antiga i uns tambors de detergent amb les agulles de fer punt com a baquetes. El meu oncle va ser una persona decisiva per la meva dèria musical. Va ser present al primer festival a l’illa de Wight al 1968 i atès que era un melòman empedreït i un col·leccionista de discos molt intrèpid, em passava hores i hores amb ell. Tenia un estereo digne dels mateixos déus i vaig passar milers d’estones escoltant música jazz, soul i rock bàsicament.
Com a músic que ets, a part de cantar, segur que toques algun instrument…
De fet el meu instrument natural es el teclat. Com a guitarrista, en les meves primeres bandes em limitava a portar el ritme i cantar però recordo que no em trobava del tot còmode. Ara és ben diferent, però a aleshores no disposava de gaires registres per a la sonoritat de la meva guitarra, una imitació japonesa de Stratocaster i un ampli peavey de 20W.
Llavors va aparèixer la informàtica musical, tota una fita. Vaig comprendre que el meu camí era aquell. La possibilitat creativa a través d’un seqüenciador controlador midi m’obria unes possibilitats infinites de compondre i produir. El baix elèctric i la bateria es deixen tocar per mi, però no vol dir que jo els toqui molt bé.
Quines són les teves influències?
Sempre m’ha agradat la música negra. Com ja he comentat abans, em passava hores escoltant jazz i soul en un bon estereo. A partir de que vaig començar a decidir què era el que em venia de gust escoltar a cada moment, em vaig anar decantant pel Rhythm amb blues, Stevie Wonder, James Brown, Sly & the Family Stone, Marvin Gaye, Johnny “Guitar” Watson eren entre varis, els que vaig escoltar molt en aquells dies. A mitjans dels 70’s comencen a florir botigues de discos que inclouen secció d’importació i amb allò arriba el Funky a Barcelona i a la meva vida. Grups com Earth, Wind & Fire, The Commodores, Gap Band, Kool & The Gang, Fatback etc. Alló em va contaminar totalment, fins i tot encara.
Projectes que has tingut que t’han marcat la vida?
De fet els millors moments i projectes que he desenvolupat han estat bandes sonores per a reportatges i vídeos. Aquest tipus de treball et permet recrear-te en la composició i edició musical al màxim. La qual cosa, és totalment adequada per a persones com jo, que sóc bastant anàrquic i inaguantable quan em poso a produir, ho reconec. El més elevat va ser posar la música de fons (background) a una sèrie de reportatges del Reader’s Digest, una revista americana, amb intenció d’introduir-se al mercat audiovisual. Malgrat que es va quedar en la intenció, jo el vaig gaudir molt i vaig conèixer gent molt professional, i el que és més important, vaig aprendre com funciona aquest món.
Alguna anècdota musical?
Tenia uns 18 anys quan vaig muntar una banda en honor a Bob Marley que vaig batejar com The Wailing Corts. No portàvem més de tres setmanes assajant quan va sorgir la possibilitat de tocar en l’antic KGB. El bateria es va acovardir i ens va deixar plantats uns dies abans. Com que llavors jo ja tenia un seqüenciador per compondre i els temes eren meus, vaig decidir utilitzar-lo per suplantar al bateria en directe. Davant la por escènica i l’aventura que es plantejava, el baixista també es va acomiadar. Doncs rés, tirem de seqüenciador per a la part de baix, vàrem decidir. El dia D a l’hora H, estàvem tots sis, el guitarra, el saxo, jo i el Atari 1040, la Roland 505 i el D-50. Comencem el “bolo” i clar entre cançó i cançó calia carregar els temes d’un en un a la computadora i això portava el seu temps. De tal manera que jo per amenitzar entre càrrega i càrrega vaig començar a explicar acudits i històries i segons sembla, a la gent li va agradar més aquesta part de l’espectacle que la música, perquè en acabar, un senyor de la faràndula em va voler contractar per amenitzar un pub que tenia no sé on, (riu).
Com recordes el barri? Creus que ha canviat molt?
Per a mi el barri va ser una experiència positiva. Quan vaig arribar-hi a viure ja el coneixia, perquè la companya de la meva vida és filla del barri. Vaig trobar fascinant que la gent quan sortia d’ell deien que se’n anaven a Barcelona. Jo sóc fill de Les Corts i al meu barri no tothom se saluda així com així, en canvi, al barri de la Seat tothom és més cordial i sense que te n’adonis ja t’han adoptat i situat. Jo per exemple era i sóc encara “el de la Lali”, per referència a la meva sogra. Així que guardo molt bons records d’ell i encara mantinc amistat amb molta gent. Alguns m’han visitat a l’estudi i ens posem aquests temes que ens agraden i ens uneixen. Crec que ha canviat per millor, trobo que és molt més ordenat i modern que abans i desitjo que encara millori molt més pel bé dels veïns i la ciutat.
Ara mateix tens un local a Les Corts que feu serveis per a músics. Explica una mica el que oferiu. On és? Teniu web?
Sí. Farà tres anys que em vaig instal·lar en uns estudis on es feien doblatges i sonoritzacions de tot tipus de material audiovisual, pel·lícules, sèries, videojocs etc. Quan els seus amos van decidir deixar l’activitat, amb l’ajuda inestimable de la meva companya i un parell d’amics, que ara tenen llogats diferents espais en el local i que realitzen la seva activitat independentment de la meva, vàrem decidir fer-nos càrrec de l’edifici i continuar l’activitat. De fet Makamusic Studios que és així com es diu el local, hi treballem diverses empreses cada una independent de les altres, però com és evident es creen sinergies creatives i comercials. Música, doblatge, vídeo, web i fotografia són les activitats que oferim. Composició, producció, enregistrament, edició i masterització de tota la música que es requereixi, a més d’altres serveis. Podeu trobar informació més detallada a http://makamusic.cat/en/
A Barcelona està de moda el indie de cara a la galeria. Dels grups que venen a gravar quin és l’estil que predomina?
Això jo ho classifico com Harmònics, ChungaPumbas, Contundents, Destroyers i Ètnics, aquesta és la meva classificació personal, i que ningú se m’enfadi, que en tinc una de millor, “sona o no sona” (riu) .Ben bé no m’aclareixo gaire amb les etiquetes musicals. Moltes vegades sé quin tipus de música és perquè els que venen a l’estudi s’auto classifiquen i jo assenteixo. Evidentment que puc distingir entre el que és Rock o el que és Reggae, puc arribar a distingir el que és Soul i el que és Metall i si m’apures distingeixo entre soleà i buleria. Arriba un moment que la línia que separa un so d’un altre és molt prima i de vegades no depèn tan sol de la composició, el tempo i la instrumentació sinó que el simple fet de ser produïda en un lloc geogràfic o un altre, determina una etiqueta que entra dins del mateix gènere. Em quedo amb els gèneres, és més fàcil i menys elitista.
Per sort arriben a l’estudi jazzistes, metaleros, cantautors i altres, i és del tot agraït que sigui així, la diversitat musical és de les coses més meravelloses del planeta. Últimament el que més gravo és Rock.
Per últim digues quelcom que trobis a faltar al panorama musical.
Trobo a faltar un moviment cultural lligat a la música d’aquest país, les classes de música a les escoles, la humilitat de molts músics, la innocència de la música, la música com a arma d’expressió, trobo a faltar el benefici compartit de tots els actors musicals, un circuit musical en condicions i trobo a faltar la il·lusió de començar.
