Quan la nostra filla, la Roma, es diu així, va començar l’escola bressol un dels temes que més ens preocupava era com posar-li límits sense que semblés un càstig, com i quan aplicar-los i quins eren els més adequats.
Vam experimentar que quan els posàvem la Roma es frustrava, reaccionava posant-se trista o enfadada, i immediatament ens sentíem culpables, ja que sovint només la veiem una estoneta al vespre, després d’una llarga jornada laboral. Pensàvem que no podíem permetre que se sentís així; que seria més feliç posant-la contenta; si plorava pel límit que li marcàvem creiem que l’estàvem perjudicant.
Des que hem arribat a l’escola, francament, ha estat tot un aprenentatge per nosaltres, ja que de mica en mica, des de Xumets hem après que no és el mateix un límit que un càstig i que, de vegades, la dificultat de gestionar els límits en els nostres fills i filles venen derivats de la dificultat que tenim els adults de posar-los en diferents àmbits de la nostra vida; per exemple a la feina o a la família.
I és que, tornat a l’educació, els límits han de respondre a les necessitats i moments evolutius de cada nen/a, han de ser proporcionals, i també han de ser clars i concrets, per exemple, “les joguines s’han de recollir quan acabem de jugar”. Mai els hem de jutjar ni desvalorar, no hem de fer tractes que generin confusions i tot això ho hem de fer amb seguretat, tranquil·litat i sobretot, respecte.
I finalment, un cop posat el límit és molt importat que siguem capaços d’acollir les emocions que desencadenaran; acompanyant i gestionant la ràbia, la tristesa o la frustració, ja que són reaccions absolutament humanes. I no cal evitar-les, sinó ensenyar al petit/a a modular-les, respectant-se sempre ell, o ella mateixa, en el nostre cas, i també a la resta de persones de l’entorn.
Estem més tranquils i hem comprès que estant al seu costat, presents i disponibles, podem gestionar els límits des de l’amor, entenent-los com un acte que la cuida.
