Mestres d’escola

Per
Redacció
-
TOTA PEDRA FA PARET

Pel Rubén Cruz

Nom plural i de gènere epicè que tant serveix per a homes com per a dones. Ara volem que també serveixi per donar nom a un carrer o plaça del nou barri de la Marina del Prat Vermell.

Amb aquest nom genèric recordem la vàlua de tantes mestres a qui devem alguna cosa de profit en les nostres vides. Tothom en tenim, de mestres, i tothom els agraïm l’actitud i l’ofici. Per això no volem posar-hi cap nom de propi, que als barris acostumen a florir.

Volem agrair a totes les i els mestres d’escola, els anònims que la vida oblida i els de nom esborrat a la força.

Els veïns dels nostres barris que han publicat els seus records han estat la font per aquesta proposta. Són en Julio Baños, en Francesc Candel, n’Emilio Suárez i en Basilio González. I ens han parlat d’alguns dels mestres llurs per fer-ne memòria, exemples de dedicació a la infància als barris.

Aprofitem-hi per fer un repàs de la política escolar aplicada a Catalunya de cent anys ençà, i entendrem una mica millor les mancances de l’educació pública.

L’oligarquia espanyola mai no havia pretès fomentar l’educació del poble, ni abans de la II República ni més tard amb el règim feixista. La reacció contra l’Escola Moderna d’en Ferrer i Guàrdia (1901-1906) i l’Escola Nova (1936-1939), laiques, bilingües i avançades pedagògicament va ser la Nueva Escuela confessional, segregadora per sexes, monolingüe, tradicional, immobilista i rutinària.

El franquismo no catolizó la escuela: la «recatolizó», la devolvió donde siempre estuvo, en un país tradicionalmente dominado por la alianza del trono y el altar.[…] El nacionalismo reaccionario se enseñoreó otra vez de los libros escolares; no fue ningún invento.

Ramón Navarro Sandalinas. El franquismo, la escuela y el maestro (1936-1975)
Mestre d’escola castigant un dels seus alumnes. Rajola de ceràmica del segle XVIII, al Centre de conservació de béns mobles, del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB).

Les Cases Barates primer es deien Grup Eduard Aunós, i Grup Francesc Ferrer i Guàrdia durant la República, en record del pedagog anarquista creador de l’Escola Moderna (1901-1906), projecte educatiu per donar accés a les classes populars a l’educació racionalista, democràtica i de qualitat. Sense proves, un tribunal militar va declarar el pedagog culpable d’instigar la revolta de la Setmana Tràgica, del juliol del 1909.

Escamot sortint del castell de Montjuïc després de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia [13-10-1909] Fons Frederic Ballell Maymí.Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Les escoles de la República eren conegudes com “de l’Ajuntament”, amb grans edificis i calefacció central, aules espaioses i còmodes, i mestres joves i molt capacitats. Just el contrari de les Escuelas Nacionales de postguerra.

«Era l’època de l’escola bella, on els metres estaven posseïts per un entusiasme únic, quasi inexplicable. Eren competents i enamorats dels infants i de l’ensenyament. […] l’inefable mestre Llorenç Cofiño estimava tendrament els infants, aquells humils però simpàtics infants de les Cases Barates, del barri del Cementiri i de les inconcebibles barraques.»

Carta de Josep Colominas Fabró a Francesc Candel (Prat de Llobregat, 6.11.1964)

Per contra, les escoles de la postguerra i el desarrollismo dels anys 60, a més de “sexistes, patrioteres i supersticiosament religioses”, eren totes de pagament, fins i tot les públiques o les parroquials de suburbi, perquè et feien pagar els llibres, el material, la matricula i les “hores recomanades”, que ajudaven a arrodonir el migrat sou dels mestres.

JULIO BAÑOS (Can Tunis, 1935)

Julio Baños recorda en Josep Maria Cabo (de l’escola parroquial de Port), don Julián, el director de l’escola Luis Antúnez, i els professors de la mateixa escola na Mercedes Mir i en Manuel Pastor.

A la primera postguerra, la Ponència de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va publicar que al bienni 1939-1941 havia reparat i tornat a obrir a les Cases Barates el grup escolar San Ramón de Peñafort, amb capacitat per a 600 alumnes, i també que havia adquirit edificis i obert de nous grups, com el Luis Antúnez, al barri de Can Tunis, amb 340 places escolars (pàgina 137-138)

«Teníem una manera de fer molt nostra; pescàvem i ho veníem al carrer, anàvem a la que per nosaltres devia ser l’única escola del món (les Cotxeres). Hi havia un caliu de veïnatge especial…»

Entrevista de Clara Ferrer a Pedro Jorquera, pescador i bussejador del barri de Can Tunis, para La Marina, publicada el 10 de octubre del 2016.
Resulta curiós que en aquesta foto de la façana “antes de la restauració”, ja hi era, el rètol de Grup Escolar.

Per sort, en Baños ens informa que l’any 1937 la Generalitat de Catalunya inaugurà l’Escola Francesc Macià, coneguda com la municipal dels Ocellets, a les cotxeres del tramvia 48, que a partir d’aleshores seran a Sants. Així, només un dels 4 col·legis que hi havia al Can Tunis d’abans del 1939 –el de l’Ateneu Llibertari, el parroquial, el de Jesús i Maria i el municipal dels Ocellets—, va tornar a obrir: el municipal rebatejat com a Luís Antúnez. Res d’obra nova, ni de nou grup.

A partir del 1945, els centres escolars públics dels barris perifèrics, com ho eren tots els de cases barates, el Sant Ramon de Penyafort a Eduardo Aunós, i el Luis Antúnez, a Can Tunis, foren considerats suburbans, a causa de les dificultats d’accés amb transport públic i dels actes de vandalisme contra els edificis. Gràcies al seu nou règim específic, els mestres cobraven un complement i feien horaris comprimits en dos torns per facilitar l’escolarització dels alumnes

Quan hem tractat la proposta de nom de Barraques de Can Tunis, Julio Baños ens havia parlat dels catequistes que venien en missió adoctrinadora a les escoles dels barris de suburbi. No n’eren mestres, però ensenyaven catòlicament conformitat cristiana.

FRANCESC CANDEL (Casas Altas, 1925 – Barcelona, 2007)

Francesc Candel recorda don Isidro i doña Julia, el matrimoni de mestres a l’escola de la Colònia Bausili que tothom anomenava «la deis caganers».

Erem tan petits –avui dia, amb aquella edat, aniríem a una escola bressol— que sempre dúiem els pantalons penjant, demanant pipí o caca.

Els mètodes educatius eren el punter, les orelles de burro, la cartilla, cantar les taules de multiplicar, recitar el credo i el parenostre.

Quan la República va obrir una escola pública al bell mig de les Cases Barates, mixta, sense la cartilla ni lliçons de memòria, i gratuïta –fins i tot el material escolar, l’esmorzar i la setmana de colònies infantils a l’estiu: a Calafell, Vallvidrera, Sant Hilari Sacalm, Tossa de Mar…—, l’escola dels caganers va haver de tancar.

Les Cases Barates eren com una ciutat sense llei poblada de vàndals. L’assistència a l’escola era un principi de regeneració. Semblava que els professors anessin a terra de missió.

L’escola de Sant Raimon de Penyafort era gran, amb moltes classes i amples finestrals. Tenia un enorme pati plantat d’arbres i unes parcel·les a manera d’hortets que cada classe en tenia cura d’una, i es rivalitzava a veure qui assolia els millors resultats.

Grup d’alumnes amb el seu mestre, a l’escola de Sant Raimon de Penyafort, a les Cases Barates, durant la postguerra. (Fotografia publicada a la pagina de Facebook Casas Baratas (Eduardo Aunòs)

Se’n recorda Candel de les senyoretes Ana, Duch i Mari (1931-1932), dels senyors Alzina (1933), Cofiño (1935), Golobardes (1936), Vives, Soler, Mercader (1937 a 1939), i de Jaume Solà Palou (1934).

El senyor Soler feia classes nocturnes d’alfabetització al Sant Ramon de Penyafort, com també en feia en Jaume Solà.

També de doña Concepción Sáinz-Amor, la directora entre 1931 i 1939:

Per altres visites i converses vaig saber que a la guerra l’havien depurada per socialista. Ella socialista! Sí, els mestres eren d’aquell sindicat. Amb el temps, encara pogué tornar a la docència, però no la deixaren tornar a ser directora d’escola. Jo estava sorprès que una senyora burgalesa, castellanoparlant i religiosa, religiosa amb un punt carca, hagués dirigit una escola laica, mixta i bilingüe. Em contestà que molt fàcilment: adaptant-se a allò reglamentat i estipulat. També vaig saber per ella que el mètode aplicat o que seguien aquelles escoles meravelloses era el Montessori.

La obra realizada por el primer Ayuntamiento de Barcelona después de la liberación. 26 enero 1939-26 enero 1941.

Sabem també que l’exdirectora de Sant Raimon de Penyafort, en ser suspesa d’«empleo y sueldo e inhabilitada para el desempeño de cargos directivos», es dedicà a investigar sobre el test de Rorschach i a fer el doctorat, que presentà el 1945, per acabar impartint classes a la Universitat de Barcelona des del 1954.

Precisament, el peu d’aquesta fotografia esmenta una mentida que en Candel ha desmuntat en parlar del primer rector de la nova parròquia de Mare de Déu de Port, el “capellà trabucaire”:

«Manava més que els falangistes i els militars, que davant seu es quadraven i li feien reverències, més que la burgesia dels voltants a la que treia tot el que podia. Doncs bé, aquest senyor requisava dels magatzems franquistes de confiscació tot el que li venia de gust, sobretot fileres de butaques de cinema, les quals transformà, afegint-hi uns reclinatoris, en bancs d’església; també s’incautà d’un piano, un billar, i de molt material escolar que anà a parar a les aules de l’escola. […] Els escolans acompanyàvem el capellà en aquestes ràtzies, enfilats al camió de la requisa, i ajudàvem a carregar i descarregar. Transportàvem pissarres, cadires i una quantitat impressionant de llibres.»

D’una setmana de colònies infantils a Sant Hilari Sacalm recorda el mestre Santiago Siguán Almenara, mort al front.

Del senyor Cabo, en Josep Maria Cabo Delclós, ens informa que dirigia l’escola anomenada Popular de Can Tunis abans de la guerra, i després va ser mestre a l’escola parroquial de Port: “Un mètode escolar dolent salvat per un professor bo.” Recorda també el pati, punt de trobada, de joc i d’esbarjo de tots els nens del col·legi junts, al mateix temps i barrejats, cada dia a les deu del matí i a les quatre de la tarda, mentre els mestres conversaven formant rotllana, entaforats en les seves bates blanques.

D’aquell temps i d’aquella escola no sols me n’ha quedat un grat i bell record, sinó una gran lluminositat

El grup d’alumnes ha canviat, però no el seu mestre, que s’ha fet gran a l’escola de Sant Raimon de Penyafort, a les Cases Barates, als anys 60. (Fotografia publicada a la pagina de Facebook Casas Baratas (Eduardo Aunòs)

RAMON ANGLÈS (Can Tunis, 1935)

A curt termini, l’única política escolar portada sistemàticament va ser la purga dels cinquanta mil mestres nacionals, després de destitucions massives i afusellaments de mestres amb carnet del sindicat Federación de Trabajadores de la Enseñanza (FETE-UGT) –majoritari durant la guerra.

Todos debieron presentar papeles de los alcaldes franquistas, de los curas párrocos y de los comandantes de puestos de la Guardia Civil, que demostraran su adhesión al nuevo orden. Muchos, muchísimos, debieron hacer frente a denuncias secretas alentadas por el propio régimen: no asistir a misa, leer periódicos de izquierda, haber hecho algún comentario favorable al Frente Popular en la taberna del pueblo… Todo eso era causa, al menos, de suspensiones de empleo y sueldo de meses o años, de traslados forzosos a las aldeas más arrinconadas de la geografía patria; tener un carnet sindical o haberse significado mínimamente en cualquier sentido político eran causa de destitución perpetua del Magisterio.

Ramón Navarro Sandalinas. El franquismo, la escuela y el maestro (1936-1975)

Tot seguit, els mestres depurats van patir la devaluació del sou, i per sobreviure havien de fer hores extres de classes particulars de tota mena –repàs, comerç…— o trobar alguna altra feina més –representació comercial de productes, tenidoria de llibres comptables a petites empreses—. Va tornar a fer-se present la vella dita de “passar més gana que un mestre d’escola”, que la República havia fet oblidar.

Ramon Anglès recorda vivament la Carmen Ferrant, mestra particular que cobrava directament dels alumnes, que també els havia fet de mare quan els nens hi arribaven amb febre perquè els pares havien de treballar, i doña Carmen els posava al seu llit mentre seguia amb la classe.

N’Anglès ens explica l’última classe en català de la mestra, quan va ser destituïda pels falangistes al 1939 “por no ceder a los caprichos de las autoridades y del señor cura”, potser el mateix primer rector de la parròquia restaurada de Port que ens informava en Candel.

He rebut una notificació, bé, en realitat es tracta d’un enfrontament amb aquells que d’ara en endavant ens governaran. ¡Que Déu ens agafi confessats! M’han dit que he de deixar l’escola i que no podré exercir en cap altra més, però aquesta darrera lliçó la farem en català, mal que els pesi. Vull que pareu molta atenció, ningú no us pot treure mai la vostra manera de parlar; si us ho prohibeixen en públic, parleu entre vosaltres la nostra llengua, que així conservareu la dignitat d’un país.

Ramon Anglès. Una mirada al pasado.

Una jove Pepita Casanellas la va substituir en les tasques docents de l’escola parroquial de Port, per recomanació del rector. Però aviat la mestra Casanellas entraria en contacte amb el Moviment de Renovació Pedagògica.

EMILIO SUÁREZ (Adra, 1944)

N’Emilio Suárez recorda que al Centre Social Can Clos, construït als anys 60 pels veïns amb materials i direcció d’obra del Patronat Municipal de l’Habitatge,

Un grupo de estudiantes venía todas las noches a dar clases de catalán, historia, geografía, cultura general y bachillerato, pero no funcionó, cada vez éramos menos y al final se dejó. Recuerdo el nombre de algunos profesores: Alfred Pastor, Joan Estruch, Juan Oliva, María Oliva y Jordi Llimona. Otros se me han olvidado. Lo siento. De todas formas, gracias a todos.

A mig termini, el desarrollismo franquista dels anys 60 havia de seguir els informes dels tecnòcrates de l’Opus i de les institucions globals. El Banc Mundial va recomanar aleshores a Espanya de millorar l’educació primària com a base per a una formació professional i tècnica, de planificar la construcció d’escoles per a la població migrada i reciclar la mà d’obra rural cap a la indústria mitjançant programes formatius per adults, cosa que va fer assistida per la UNESCO amb campanyes d’alfabetització i cursos de formació professional accelerada a l’exèrcit. Tanmateix, no va encertar-la en la creació de places escolars. Entre 1962 i 1967, l’escolaritat obligatòria s’ampliava dels dotze als 14 anys d’edat –com abans de la guerra, mesura que suposava un milió més de nens—, però el govern no es feia càrrec dels moviments migratoris i en 1971, després de dos plans de desenvolupament, a tota Espanya hi havia un dèficit de 600 mil places.

Centenars de milers de nens van venir a viure o van néixer a suburbis industrials, sense escoles per acollir-los, mentre als pobles d’origen deixaven buides escoles acabades de fer.

BASILIO GONZÁLEZ (Àvila, 1941 – Barcelona, 2017)

En Basilio era mestre de l’escola parroquial de Port i presidia l’Associació de Veïns de Mare de Déu de Port quan va crear juntament amb la Teresa Codina l’Institut Nacional de Batxillerat Can Tunis, perquè els fills de treballadors del barri poguessin continuar estudis mitjans amb l’arribada de la primera promoció de l’EGB al nou pla del BUP, l’any 1975.

Pensava que qui fa de mestre ha de conèixer la realitat dels alumnes: saber què els interessa i necessiten, compartir-la vitalment i obrir-se a interpretar-la i modificar-la conjuntament. Els valors es transmeten vivint-los, no parlant-ne.

González i Codina van constatar com el suburbi incideix en els alumnes: interessos, bagatge cultural, ritme d’aprenentatge…

Les zones deprimides són les que requereixen mestres més preparats, amb experiència i la pell fina […] per saber com són els seus alumnes dins i fora de l’aula, per estar al cas de les seves necessitats, dels seus interessos, de les seves capacitats. Quan entens tot això ja tens mig camí fet per entendre’t amb aquells a qui has d’ensenyar.

Teresa Màrquez, Entrevista a la mestra Maria Teresa Codina., 04.12.2020.

En Basilio i la Teresa deixen l’Institut el 1977 per emprendre l’Escola Avillar Chavorrós (que en caló significa «veniu, nens») per atendre les necessitats dels joves gitanos i prevenir l’exclusió social dels infants i adolescents del barri, amb al suport de l’Ajuntament de Barcelona.

después de unos años en los que fue considerado como Instituto modelo en la ciudad, algunos miembros de un partido que se dice ser de izquierdas nos hicieron marchar a Teresa Codina y a mi por que el I.B., según ellos, tenia que ser «normal». Su emplazamiento, por la lejanía y el entorno urbano, provocaron en los profesores el deseo de su traslado a una zona más habitada.

Basilio González. Así se transforma un barrio : Zona Franca

Efectivamente, nosotros habíamos querido y creado un I.N.B. para los alumnos, para ayudarles en su promoción humana, i ha resultado un I.N.B. al servicio de los licenciados, para que los PNN asseguren su puesto de trabajo a cualquier precio y que contribuye a acelerar la selección a la que la sociedad condena a nuestros chavales.

Basilio González. Historia de un barrio que vive y lucha : Nuestra Señora de Port-Zona Franca

L’Administració municipal engega una actuació integral de Can Tunis per reallotjar 48 famílies gitanes desnonades de les barraques de Jesús i Maria, en el poblat o polígon experimental Can Tunis Nou inaugurat al 1979. Però l’any següent el Patronat Municipal de l’Habitatge ja havia deixat de cobrar els lloguers als inquilins i s’havia desentès de mantenir els habitatges.

Al 1983, decideixen tancar el projecte educatiu perquè l’Administració qüestiona la gestió econòmica del centre que dirigia la Codina, i se’n desentén.

“Hem treballat amb gent marginal i a Can Tunis l’escola no tenia cap mena de sentit sense sanitat, feina i habitatge. Calia anar molt més lluny i preocupar-se per moltes més coses.”

A la proposta de Barraques de Can Tunis ja havíem vist el plantejament general i radical que feia el Centre de Promoció Social de Mare de Deu de Port, defensat al 1959 per un grup de metges socis de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, encapçalats pel doctor Carles Ribas Magri. Aleshores, torna a reproduir-se des de la perspectiva de l’educació, i la més gran dificultat era i continua sent que les autoritats ho entenguin.

També a Can Tunis creen l’Escola de Secundària Adaptada Xavó-Xaví –que vol dir noi i noia en caló— amb un equip d’educadors, l’any 1988. Era una mena d’Escola-Taller on formar de manera pràctica alumnes de 12 a 16 anys, que en facilités la integració laboral. El projecte durà fins el 1992, quan la Teresa Codina es va jubilar.

Teresa Codina, a casa seva. Fotografia de Josep Losada per a El PuntAvui (2020)

Els formàvem en construcció, lampisteria, fusteria i jardineria i ho complementàvem amb classes per aprendre a llegir i escriure.

Teresa Márquez, Entrevista a la mestra Maria Teresa Codina.

El projecte de rehabilitació de Can Tunis es va aturar perquè l’Ajuntament de Barcelona va tenir altres prioritats, i el barri es va anar degradant amb activitats marginals, com ara la venda de droga. El poblat va ser enderrocat el 2004 per ampliar l’àrea de contenidors i aparcament de camions del Port.

FONTS

Articles relacionatsMés de l'autor

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.