Juan Bibian
“Els Fabelmans” (The Fabelmans, 2022) de Steven Spielberg.
Va ser una de les guanyadores dels Globus d’Or i competeix en set categories als Oscar, però l’última pel·lícula del pare del ‘blockbuster’ d’autor no arriba a l’altura dels seus millors treballs, sent, amb tot, un film notable però amb daltabaixos i una certa obsessió per la separació dels seus pares, que encarnen estupendament Michelle Williams i Paul Dano.
Els Fabelman abasta varis anys a la vida d’un nen jueu; fet important en la trama i en la vida del protagonista, des dels any 50 a Nova Jersey. Concretament des del seu descobriment del cine i com el transforma de forma radical fins a convertir-se en director. És la carta d’amor d’Spielberg al cine, i és una missiva bonica i commovedora plena de moments inoblidables. El mateix director confessa que aquesta obra neix de la por durant la pandèmia, a que no podés contar histories mai més i se li hagués quedat la més important en el tinter.
Els Fabelman em sembla una bona pel·lícula, però desigual, en la que s’alternen fragments memorables que podrien estar entre el millor de la filmografia d’Spielberg (la última mitja hora de pel·lícula és antològica) amb altres moments de mitjania en els que els desarranjaments familiars o les desventures de Sammy a l’institut no tenen l’interès argumental i la força visual que podrien convertir Els Fabelman en una de les obres cabdals del seu creador.
Els Fabelman és un producte que només una llegenda en vida com Spielberg es pot permetre realitzar i sortir-ne airós. Recrea el seu propi mite, es dona un auto-homenatge i regala als seus fans una visió del que el va portar a ser el que és avui.
Destacar el gran treball de Janusz Kaminski darrera la càmera, portentós, tant com la impagable i lírica música del mestre John Williams, dos col·laboradors habituals de Spielberg.
