Antonio Mayo Gutiérrez. 81 anys. Jubilat, col·laboro amb la memòria històrica allà on em criden. Ofici? He fet de tot: cabrer, pastor, carreter… En arribar a Catalunya vaig treballar de torner, oficial de segona a la SEAT.
Religió? Ateu. Política? Comunista
En descobrir la història de n’Antonio, m’entusiasma de parlar-hi. És veí de l’Hospitalet, localitat a tocar dels barris de la Marina ─per fer-hi el Polígon de la Zona Franca el Consorci va impulsar una llei de compra a l’Hospitalet de la seva Marina, el 1920─, i sobre tot germana per la història de lluites compartides. Les seves memòries “Algunos otros Alias de la Militancia Roja”, son un reconeixement a tants éssers anònims que s’hi van deixar la pell, a vegades literalment, editada pel Memorial Democràtic de Treballadors de la SEAT, entitat compromesa amb la recuperació i divulgació de la memòria històrica i de la qual l’Antonio n’és membre fundador.
Com a líder polític bregat en el sindicalisme que va combatre el franquisme en l’emblemàtica SEAT coneix molt bé els ressorts del poder. És cautelós i prudent en tota la seva anàlisi. També desmunta tòpics respecte d’una ideologia demonitzada per les esglésies cristianes per interessos poc cristians: el comunisme, una filosofia tan germana de la cristiana que en arribar al poder es corromp… i només s’empra en la propaganda per salvar-se, com tota dinàmica de poder. No obstant això, l’Antonio es reafirma en el que el periodista Sergi Pàmies, fill dels també comunistes Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, anomena “militantes de un sueño imposible”. Tanmateix, potser calgui recuperar la utopia, si més no per salvar-nos de ser la tribu salvatge que mai no hem deixat de ser malgrat que ja no habitem les cavernes. Cal actuar i ser crítics sempre, sentencia Antonio.
Ajudi’m a explicar qui és vostè.
Vinc d’una família de camperols pobres, que es guanyaven la vida amb un petit terreny de la meva àvia. Tota la família ens hi dedicàvem fins que va morir l’àvia i vam haver de vendre el terreny per repartir els diners entre els germans. Llavor vam marxar al poble, a Villar del Rey (Badajoz). El meu pare va posar-hi una carnisseria, però no li va anar bé i els fills vam haver de posar-nos a treballar a les finques del voltant fent de camperols, com des de petits havíem fet.
Les condicions eren molt abusives, tant que ara potser la gent no les pot ni imaginar. Així que als anys 60 vam venir a Barcelona amb tota la família. Immediatament vam trobar feina a la construcció, jo no tenia el carnet del servei militar que llavors era obligatori per treballar en algunes empreses. Així que amb 21 anys me’n vaig anar a fer-lo a Ceuta, Àfrica.
En tornar vaig presentar sol·licitud per entrar a SEAT. Ells es pensaven que la gent vinguda del camp no sabia res i per tant no érem perillosos i no els faríem revoltes. N’hi havia molts que per entrar-hi portaven una carta de bona conducta del terratinent, i per això quan hi havia protestes o manifestacions s’abstenien de participar-hi. També n’hi havia que després canviaven d’actitud. Però al principi tothom havíem de ser obedients perquè passàvem sis mesos a prova. Llavors l’empresa estava militaritzada i els càrrecs mitjans i alts eren militars. Quan em vam fer fixe vaig entrar en contacte amb la gent del PSUC.
Com entra en contacte ideològicament amb el comunisme?
Entenia la lluita de classes ja abans d’arribar a Barcelona. En els pobles era molt difícil militar perquè tothom et coneixia, encara més que en les ciutats, on també era difícil.
Sent cabrer, un guerriller em vam contactar a les muntanyes. Vam fer amistat i entre conversa i conversa vam coincidir que calia actuar contra els abusos: feina sense pagar, maltractaments físics, violacions… llavors era el més normal del món per part dels terratinents cap a les famílies treballadores i no podies ni queixar-te’n perquè encara era pitjor, la majoria eren franquistes i la Guardia Civil de llavors era el seu braç armat. Si et queixaves, encara en rebies més.
I en arribar a Barcelona comença també la militància activa.
La primera vegada que vaig fer volar octavetes vaig passar molta por (riu). Hi reivindicava la llibertat dels presos polítics. Vaig mantenir la militància, fins i tot durant la mili, amb molt de cura perquè era molt perillós.
La seva militància tan activa a SEAT, però, li van costar 4 mesos i mig en presó i un exili a París.
Vaig sortir en llibertat provisional pagant 30 mil pessetes, que en els anys 70 eren diners. Me les va prestar la família, que era reticent a la meva implicació política, perquè llavors no estava bé ficar-se en política.
M’esperaven 5 anys de presó segura. Llavors el partit va decidir enviar-me a França. Haig de dir que vaig passar-les magres. Sense saber idiomes, sense feina… hi havia una cèl·lula del partit que m’ho facilitava tot i els companys comunistes francesos es van portar molt bé amb mi.
Llavors les dones sense el permís del homes no podien fer res. I la meva dona necessitava una autorització meva per poder viatjar. Vaig haver d’anar al consultat espanyol a demanar el permís. A sobre, el consolat intentava retenir-te els papers per després denunciar-te per indocumentat i així fer que t’expulsessin els francesos. Per sort ja m’ho havien advertit i no vaig caure en la trampa. Molts altres ja hi havien caigut.
Amb els brins de la democràcia, SEAT va haver de readmetre’l amb l’amnistia laboral, però vostè és crític amb la transició.
Sí, perquè la reconciliació nacional que van acceptar el partit comunista i el PSUC la vam fer l’any 1955, quan Franco seguia assassinant impunement. Com era possible buscar la reconciliació quan encara es matava gent? Ja llavors nosaltres enteníem que la URSS havia traït els principis de la classe treballadora i que s’havia desviat dels objectius. Així que un camarada, Miguel es deia, amb la gent que pensàvem igual vam fundar el partit Comunista Internacional que llavors miràvem més el que feia la Xina.
Llavors una altra Xina, i militant en aquest partit va ser quan el van detenir.
Primer vam detenir un camioner que transportava coses al País Basc i era del partit. Li van torturar fins fer-li “cantar”, entre més, el meu nom. Un dia sortint de la feina em vam agafar. Van ser uns dies tremends de suportar pallisses, dies sense dormir…. fins que em vam enviar a presó, que era millor que continuar suportant la tortura.
Amb la seva experiència política, com llegeix l’actualitat dels partits polítics, ara?
És un tema en què s’ha de ser reflexiu, és difícil d’encertar, però… quan en Andalusia va guanyar el PP de la mà de VOX algú va dir: l’extrema dreta ja està a Espanya (s’emociona).
….
I és veritat. Se’ls deia quintacolumnistes als que s’introduïen en un partit per crear divisió interna fins a rompre’l de dins estant. En Espanya, l’esquerra n’ha tingut molts, d’aquests.
Quina opinió té de PODEMOS?
Van aparèixer donant un cop al tauler polític i alguns, amb molta raó, es demanaven “a veure on van aquests?”. Perquè ja d’antuvi tenien una posició gens de comunista. Amb tot, Errejón i Carmena van repetir errors vells… però vaja, el PSC que era tremend i molt potent a l’inici, mira també on ha anat a parar. Ara tenim l’experiment dels comuns, a veure com surt. Com no es posin a treballar i aprenguin la disciplina de l’organització els resultarà difícil avançar.
A Catalunya hem viscut deu anys de Procés. Quina opinió en té?
Tot això comença amb la traïció de la dreta a l’Estatut de Catalunya. Milions de persones vam demanar si el nostre vot potser no val, i si es van anul·lar articles de l’estatut idèntics als que ja tenen altres comunitats, per què no es reconeixen aquí?
Quan el PP recorre a la justícia per retallar l’estatut és quan comença tot. I és clar, la matusseria del PSOE de no permetre un referèndum que hagués guanyat el no. I així estem aquí… ara els indepes són forts. Estem exigint coses que fins a un govern progressista li costaran perquè li podrien fer perdre les eleccions. Tinc amics independentistes i d’altres que no. Però coincidim que no es pot trencar escoles per posar unes urnes, això és una barbaritat.
La imatge en general dels sindicats és una imatge molt negativa.
S’ha de dir que els sindicats han fet acords nefastos per la classe obrera. Els delegats alliberats tenen 8 hores lliures, i en el seu temps l’únic que fan es xerrar, jugar i no es passen pels tallers que és on estan els problemes i les reclamacions vives dels treballadors. Abans es feien les assemblees als tallers, el delegat portava les decisions a l’empresa i no se n’abaixava. Ara als delegats els truca l’empresa i els diu, informa als treballadors que això va així…. i queda tancat. D’aquesta manera han perdut molta credibilitat i quantitat d’afiliats. Sembla que la cosa comença a millorar, de moment la ministra Yolanda està fent alguna cosa, que en molt de temps no se n’havia fet cap, i hi ha alguns delegats que comencen a recuperar la dinàmica dels debats i les discussions internes, esperem que es continuï per aquest camí.
Molta gent d’esquerra es pregunta què pot fer davant aquesta conjuntura. Què els diria vostè?
Un tant per cent elevadíssim del nostre poble és políticament analfabet. Perquè en les escoles i en les universitats no s’estudia què va fer el franquisme, no tenen idea de què són l’esquerra i la dreta. No ho saben. I és així perquè amb la Constitució qui realment va guanyar va ser Fraga Iribarne. Ell es va emportar molt de pastell i encara avui n’arrosseguem les conseqüències.
Per què es diu esquerra i dreta? Perquè havia una urna on votaven los señoritos, que estava a la dreta, i una altra pels camperols, a l’esquerra. Això de centre no existeix. El PSOE aquí es fa una trampa a si mateix. Gairebé sempre els acords beneficien la dreta. El “no et fiquis en política”, és una educació que ve del franquisme, I els negacionistes que no volen ni tan sols anar a votar però desprès son els primer en dir “Jo tinc dret…” Tu vota el que vulguis, però vota! Una bona part del nostre poble, per manca d’educació política no va a votar, i és així com en moltes ocasions guanya la dreta.
Vostè es reafirma en el seu ideari comunista, però què vol dir això en el context actual?
Mentre hi hagi lluita de classes, que n’hi ha, els comunistes som necessaris. És veritat que hi ha molta divisió i n’hi haurà, però sempre hem de recordar les persones que vam cremar en EEUU perquè reclamaven les 8 hores de feina. Una república ha de donar resposta a les condicions dels ciutadans del seu estat. Necessitem un règim realment democràtic i per això calen ciutadans actius i crítics.
