Text: Yohany Limpias / Foto: Alejandro Flores
Sara Bouchra Lakrouni, dos fills i una filla. Casada amb Abdenabi Idrissi. Formació? Llicenciada en Dret Francès per la Universitat de Dahr el Mehraz de Fes. Ofici? Carnissera. Religió? Musulmana. Política? La deixo sempre a banda.
Sara és una veïna que ha arribat amb la seva família fa uns anys al barri i s’ha establert en l’intent de guanyar-se la vida i ésser una més. Filla d’un funcionari de duanes al Marroc, acostumava viatjar molt i té família esparsa per Europa. Sobretot a França.
L’amor de qui avui és el seu marit la va empènyer a seguir-lo a Espanya, on havia arribat a la recerca de millors oportunitats. Acabada de graduar de la Universitat, després de la mort del seu pare, va decidir de fer cabal al cor, com diria alguna cançó, i provar-hi sort.
I aquí està, cada dia davant d’un taulell en la carnisseria La Vaca Lola (Mare de Déu de Port… ) amb un somriure enorme i segura que el valor de la vida és viure-la, sense cap temor. «Tu no sembles musulmana», és una frase que li diuen sovint, i “en veritat no coneixen moltes musulmanes”, els replica.
La gràcia, el somriure i l’entusiasme que manté a cada moment bé li valdrien per a llegir les set pestes de l’apocalipsi i així i tot fer-nos petar de riure. La citem a la redacció. Té pinta d’estrella de cinema i li ho dic en veure la foto que li ha fet l’Alejandro. Doncs bé, és veïna nostra i volem conèixer la seva història!
Qui és i d’on ve?
Sóc una noia molt maca, molt bona i amable… ha, ha, ha! Vaig venir en 2008 del Marroc. D’aleshores ençà que tinc interès per aprendre l’idioma, però no tenia temps i no hi havia moltes possibilitats. Li he demanat a la companya de l’associació àrab-catalana que proposi català i castellà als que venim de fora. Ara com ara el somni de la meva vida és aprendre totes dues llengües.
Expliqui’ns alguna cosa sobre vostè.
El meu pare era comandant de la duana al Marroc i sempre viatjàvem molt, a Holanda, França, Alemanya, Espanya. El meu marit vivia a Fes, i jo molt a prop d’allí. Ha estat un amor molt bonic, no hi havia WhatsApp. La meva sogra era amiga del meu pare i un dia ens va convidar a menjar i em va semblar interessant, cadascun mirava a l’altre… i fins avui!
Vau seguir junts.
Si, després ell va venir a buscar oportunitats i jo li vaig seguir. Just acabava els meus estudis, encara que tenia millors opcions de treball allí, la situació familiar es va complicar. El meu pare va emmalaltir amb càncer i vaig haver d’ajudar la meva mare a cuidar d’ell fins que va morir.
Com arribeu a La Marina?
Per l’habitatge. Veníem d’un pis llogat al districte d’Horta-Guinardó. Com que el meu marit ja treballava per La Marina i també hi ha opcions més accessibles, vam decidir traslladar-nos-hi. Estem còmodes, la veritat.
Com us tracta el barri?
Molt bé, hi ha de tot i no ens podem queixar. Potser el tema del civisme cal millorar-lo una mica, però per la resta ens sentim molt bé, i és que hem de tirar endavant sempre, estiguem on estiguem.
Com us decidiu a muntar una carnisseria?
Abans teníem una a Llucmajor, però només veníem carn halal, venien sobretot musulmans i poc públic català. Llavors vam entendre que estàvem a Barcelona i no al Marroc.
Detall no menor.
El meu marit havia treballat cinc anys al mercat de Santa Caterina i jo també, tots dos en carnisseries, així que vam analitzar què es consumia aquí i vam aplicar tot el que havíem après, a tractar i satisfer al client. Quan vam trobar un local, vam obrir la nostra pròpia carnisseria.
I com us va?
Ens va bé i estem contents perquè la gent parla bé de nosaltres. Treballem amb carn de Girona i la resta de productes també són d’aquí. Així que el boca a boca ens ha funcionat bé. El client local menja molt bé, és exigent i sap reconèixer la qualitat el producte.
Comparteixi amb nosaltres algunes claus del seu negoci.
Diria que hi ha tres coses molt importants: la zona on situes la carnisseria, l’exigència i la cura en la neteja, i el tall i la qualitat del producte. Al barri hi ha nombroses carnisseries, però la gent es fixa molt, a més del producte, en detalls com l’uniforme, els guants…
Alguna anècdota simpàtica amb els seus clients?
Hi ha de tot, fins a clients una mica racistes que entren a botigues dels moros… ha, ha, ha! Quan entra una clienta que parla català, jo intento seguir-la perquè domino tot el vocabulari català de la carnisseria. A elles els fa molta gràcia, “mira la mora com parla català amb tu!” els dic, i és un no parar de riure.
A vegades venen clientes que tenen un caràcter de molt mala llet. Que si el talles molt fi, que si tal, i si repliques alguna cosa, et maleeixen, llavors millor callar… ha, ha, ha! I encara que a vegades puguis estar sofrint interiorment per no poder respondre’ls en un to igual, has de treure un somriure. És el negoci i el que té treballar de cara al públic.
Tinc la meva teoria que el client local és difícil, però l’àrab també…
No tenim gaires clients àrabs, però sí, són molt complicats. Un dia va venir un i em va dir: La Vaca Lola!, per què no t’has posat nom àrab? Perquè estem a Espanya, no al Marroc, li vaig contestar! Un altre em va preguntar si venia carn halal, vaig respondre que per descomptat, però llavors em va qüestionar que vengués també peus de porc. Jo no puc menjar-ne, però ningú m’impedeix vendre’n, vaig replicar.
Xai, vedella, porc i pollastre és el que es consumeix aquí, hauré de treballar amb això! Total, que m’estic plantejant deixar d’atendre la demanda de carn halal per a no bregar amb ells. Però és veritat que també hi ha àrabs molt normals i sense cap mena de prejudicis. Sempre hi ha de tot!
He llegit que la carn halal està molt ben valorada.
Sí, i per això és més cara. En la carn halal la matança de l’animal es fa amb ganivet i el procés és més lent, evidentment. Això permet buidar tot el líquid de l’animal. Industrialment, en canvi, la matança es fa amb pistola elèctrica. La diferència es nota sobretot en fregir la carn. En coure’s, la primera no solta molta aigua, la segona sí. Per això, moltíssima gent que no és àrab també la consumeix i moltes carnisseries que tampoc són àrabs n’ofereixen.
Ensenyi’ns trucs per a conservar la carn.
Sempre que puguis has de consumir-la al dia. Però si necessites congelar-la no hauria d’excedir-se un parell de dies. Hi ha qui defensa que la carn aguanta una setmana congelada, i és veritat. Però “aguanta” no és el seu millor sabor ni el més òptim. I per a guardar-la, al buit es conserva millor.
Parlem de gènere. Qui fa la compra domèstica?
A la botiga el 90 per cent de clientes són dones. Si ve un home, és perquè la seva dona m’ha fet la comanda un dia abans. Mai tenen paciència i sempre porten molta pressa. Encara que vinguin en parella, ells miren i elles compren. Els pocs clients homes que tenim són divorciats, vidus i poc més. Falta molt en aquest camp també.
I sobre l’edat?
Amb els joves és més divertit perquè sovint venen en parella, però en general cap dels dos té molta idea sobre què comprar.
És dona treballadora i emprenedora, amb tres fills. Com es porta això?
Treballar fora de casa és fàcil, tens 8 o 9 hores, però la jornada s’acaba en algun moment. En canvi, arribem a casa i la feina continua. Ens repartim les obligacions entre la meva parella i jo, però, així i tot, amb els tres petits, és complicat. No ens queda espai per a res, però els procurem bona educació.
Heu arribat en una època en què Catalunya ha estat en el focus informatiu pel tema de la independència. Què li diu tot això?
Treballo amb empresaris catalans del sector de la carn. En una ocasió arriba un i em saluda amb un “bon dia” i alguna frase més, tot en català, per descomptat. Un altre client en sentir-lo es va picar i va haver salsa allà, però jo què puc dir sobre això? Vaig intentar mediar, però el tema és complicat. S’ha de respectar a tothom i a mi m’encanta aprendre de tothom.
Els prejudicis sobre els àrabs pesen molt en tota Europa i aquí no som una excepció. Com ho porteu vosaltres?
A mi sempre em diuen que no semblo musulmana. I és que la gent aquí té dificultat per a distingir l’enorme diversitat cultural dels països àrabs i en general es queden amb un estereotip a partir del que mostren els mitjans, que sempre és negatiu. Assimilen a l’àrab sol amb les persones que arriben en pasteres o amb el masclisme característic d’alguns països, per exemple. O es queden amb la imatge de les dones que recullen maduixa. Perquè és el que mostren els mitjans, però com tot en la vida, no es poden generalitzar situacions concretes. Hi ha regions àrabs molt obertes i tan normalitzades com qualsevol altra ciutat europea..
