Lucio García Espiga
Lloc de naixement? Burgos (1953)
Formació? Llatí, humanitats, filosofia i teologia, amb especialització en Bíblia.
Dedicació? Vicari de les parròquies de Mare de Déu de Port i Sant Bartomeu.
Lucio García Espiga diu, mig de broma, que es va ordenar sacerdot amb la Constitució: el text s’aprovava en referèndum el 6 de desembre de 1978 i ell s’ordenava el 8 de desembre, dos dies després, a Siete Aguas, a València. Però la seva vocació mirava cap a l’altra banda de l’Atlàntic. Poc després marxava a Medellín, a Colòmbia, i començava un recorregut missioner per diversos països de l’Amèrica Llatina, sempre molt a prop dels barris populars i les comunitats de base. Més de tres dècades a la Marina li permeten mirar el barri amb perspectiva, però sense nostàlgia.
Davant una societat més individualista i un temps que considera delicat, continua reivindicant una idea que ha travessat tota la seva trajectòria: caminar junts. Ara, diu, el repte torna a ser construir comunitat. Conversem asseguts a la porta de la parròquia, de cara al carrer, mentre Lucio saluda els veïns que hi passen. Al davant, Mare de Déu de Port i una palmera que treu el cap per damunt de la façana: una escena quotidiana després de trenta-dos anys de barri.
Missioner pel món, expliqui’ns la seva història.
Arribo a Colòmbia l’any 1979, en l’estela del Concili Vaticà II i dels documents de Medellín, que van impulsar la teologia de l’alliberament a l’Amèrica Llatina. Després vindria Puebla, a Mèxic. Tot allò va inspirar molt la nostra vocació missionera. Sempre treballàvem en barris pobres.
I sempre a l’Amèrica Llatina?
Sí. A Colòmbia vaig passar per Bogotà, Manizales i Pereira, una zona molt afectada pels terratrèmols, i més endavant també vaig estar a Caracas. Després vaig anar a Guadalajara, a Mèxic, sempre treballant amb comunitats de base.
Torna a Nou Barris el 1982, amb una democràcia encara molt jove. Quin ambient hi troba?
Hi havia un ambient ple d’esperança, d’il·lusions, de ganes de canvi i de transformació. I tot això ens impregnava. També hi havia una renovació dins de la mateixa Església, tant en les institucions com en la pastoral, en el treball amb la gent. Ens sentíem molt endarrerits respecte de les democràcies europees i per això ens formàvem amb molta cura. Venir d’Amèrica Llatina també et permetia contrastar aquelles realitats, sovint marcades per la pobresa, amb una Espanya també precària i que tot just saludava la democràcia.
Però vostès pensaven tornar a l’Amèrica Llatina.
Sí. Érem un grup de cinc companys i enteníem l’estada aquí com una cosa passatgera. Volíem tornar-hi com a missioners i vam demanar anar al Mato Grosso amb el bisbe Pere Casaldàliga. Però al Brasil, encara sota la dictadura militar, hi havia molts problemes amb sacerdots i missioners estrangers i ens van posar moltes traves. Vam trigar quatre anys a aconseguir els visats.
I quan finalment els concedeixen…
Ho fan amb una condició: no podíem anar a São Félix do Araguaia amb Pere Casaldàliga. Ens van destinar als barris obrers del Gran São Paulo, la zona més industrial del Brasil, dins la diòcesi de Santo André. M’hi vaig quedar vuit anys.
Vuit anys allà donen per molt. Arriba a un Brasil de fortes lluites obreres i populars, en el mateix bressol del Partit dels Treballadors de Lula.
Era un moment de grans esperances i de lluites que sorgien des de la base, de la gent obrera i dels sectors populars. Érem a São Bernardo do Campo, bressol del Partit dels Treballadors. Nosaltres treballàvem amb les comunitats eclesials de base, molt implicades també en aquelles transformacions socials.
I després de totes aquestes voltes, arriba a la Marina.
El 19 de setembre de 1994 m’incorporo a les parròquies de Mare de Déu de Port i Sant Bartomeu. Trenta-dos anys… Gairebé no m’ho crec ni jo! No és que ho tingués pensat així; simplement, la vida m’hi ha anat portant.
Vostè va viure una gran participació popular al Brasil. Avui, amb una desigualtat que torna a créixer, com es recupera aquella il·lusió per lluitar col·lectivament?
Jo vaig viure la riquesa d’una participació popular impressionant, on tots ens sentíem molt units. Ara no estem només davant d’un canvi generacional, sinó d’un canvi d’època, i veig bastant individualisme. Personalment, mantinc vius uns eixos fonamentals des de la meva fe en l’Evangeli de Jesús. El nord continua sent el mateix: els drets fonamentals i la dignitat de les persones. El papa Francesc ho va reclamar molt, i nosaltres sempre hem tingut present l’opció preferencial pels pobres. Alhora, crec que hi ha un retorn a la recerca del sentit de la vida, una certa tornada a l’espiritualitat. I, entremig, tots estem navegant en aquesta nova realitat.
Al barri, la proximitat ens permet reconèixer-nos com a veïnat perquè compartim necessitats i dificultats. Li preocupa que creixin discursos que intenten posar fronteres entre nosaltres?
Crec que hem de tenir uns criteris i uns valors que ens permetin reflexionar sobre com podem millorar la democràcia. I aquí hi cabem tots. Als qui busquen solucions fàcils els diria que no n’hi ha: són enganys. Em preocupa aquesta voluntat de dividir-nos com a comunitat. Des de l’Església hem celebrat el Sínode, amb aquest sentit de caminar junts: com construïm una convivència basada en valors, on hi capiguem tots i ens respectem. Hem de ser conscients del moment delicat que vivim i que la democràcia és fràgil.
Se’ns ha oblidat viure en comunitat?
No. Vivim una conjuntura molt especial i la gent busca la seva pròpia comunitat, un sentit de pertinença, dins d’un ventall molt ampli. Avui hi ha una oferta enorme de grups, formes de vida i espiritualitats. És gairebé un gran mercat. Potser abans estàvem acostumats a tenir aquest sentit comunitari més identificat i visible i ara està més dispers. Però hi ha molta gent que continua buscant un grup, una comunitat, sentir que forma part d’alguna cosa.
El cas de Mari Carmen, desnonada als 87 anys, s’ha convertit en un símbol. Què ens està dient la reacció que ha generat?
És una realitat que fa molt de temps que arrosseguem i de la qual no hem acabat de sortir. El cas de Mari Carmen visibilitza un drama que ja hi era. Crec que amb la globalització i un capitalisme tan salvatge, aquella inversió més pensada per a les necessitats de la gent s’ha anat transformant en especulació. No hem avançat prou en la construcció d’habitatge social i anem molt endarrerits. És un repte que afecta una immensitat de gent. Haurem d’arribar a algun lloc, però arribem tard.
Lucio, per acabar, li demano un missatge final, com si fos a la parròquia.
Que no ens desanimem mai. Pere Casaldàliga ha estat un gran referent per a mi. Enmig de lluites i situacions molt dures, sempre deia: «Per damunt de tot, sempre l’esperança.» I això m’ha ajudat molt. Hi ha gent que cau en el pessimisme, en la negativitat… A mi això no em va. De vegades no sabem ni cap a on mirar, però, fins i tot en moments tan difícils com els que vivim, sempre l’esperança. A veure si aquests reptes tan forts també ens espavilen i ens ajuden a trobar solucions més autèntiques.
I també m’agradaria veure joves amb més utopia. Perquè, si no hi ha ideals, cap a on canalitzes l’esforç? Necessitem ideals pels quals valgui la pena lluitar. I això és bonic.
