Carlos Sarto García
La Marina, Barcelona (1969)
Estat civil? Casat des de fa 8 mesos amb la Paki i tinc dues filles, l’Elena i la Candela.
Professió / ofici: Economista i assessor d’empreses. També soc el president del Club de Futbol Iberia i de l’Escola de Futbol Ángel Pedraza.
Religió: Catòlic
Ideologia política: D’esquerres
Carlos Sarto reivindica el potencial de La Marina per construir un projecte esportiu sòlid des de baix, amb valors, comunitat i ambició. Amb 600 famílies implicades, 12 equips femenins i una aposta clara per valors com l’esforç, el compromís i la convivència, l’Escola de Futbol Àngel Pedraza i el Club Iberia viuen un moment clau. Carlos Sarto, president d’ambdues entitats, reivindica el futbol com una eina educativa i comunitària, oberta a tothom: “Estem presents a les escoles, col·laborem amb les entitats i volem tornar a connectar amb el barri. Aquí som capaços de fer el mateix que fan a altres llocs. Només ens cal creure-hi.”
El repte ara és consolidar estructures que estiguin a l’alçada de qualsevol altre club de la ciutat. Amb menys diners, menys ajudes, menys mitjans… però amb la mateixa ambició i competitivitat. I això val tant per a l’Escola Pedraza com per a l’Iberia. “El que volem —diu Sarto — és competir de tu a tu amb els grans, amb orgull de barri.”
Quina és la seva història familiar?
Vaig néixer aquí, al passeig de la Zona Franca, on encara hi viu la meva mare. El meu pare era de Casa Antúnez, a les cases dels pescadors, però va morir quan jo tenia tres anys. I la mare és immigrant, de Jaén. Amb vuit anys va arribar a Casa Antúnez, allà es van conèixer i es van casar. Jo vaig poder estudiar Econòmiques —que abans es deia Empresarials, i ara és ADE— a la UAB. La meva germana és la vídua de l’Àngel Pedraza.
D’aquí el vincle amb l’Escola de Futbol que porta el seu nom.
Quan va morir l’Àngel Pedraza, que era el meu cunyat, vam crear l’escola amb el seu nom per mantenir viva la seva memòria vinculada al món del futbol. Vam començar fa quinze anys, i la previsió per a l’any que ve és comptar amb cinquanta-quatre equips entre totes les categories.
El futbol femení està en alça. Com s’ha notat aquest creixement en el vostre cas?
En els últims tres anys ha crescut moltíssim, ara mateix tenim uns dotze equips femenins. Hi ha influït molt que el Barça femení ho hagi guanyat tot, i també la selecció espanyola. Crec que això ha ajudat que les noies es desprenguin de prejudicis i tots hi apostem. Ara s’ha normalitzat del tot i estem en ple boom del futbol femení.
Ara l’Escola de Futbol Pedraza està vinculada al Club Iberia.
No teníem una manera clara de donar sortida als nois que acabaven etapa a juvenils. El club passava per un mal moment, i vam pensar que podíem acomplir dues funcions alhora: oferir continuïtat als nostres jugadors i, al mateix temps, revitalitzar el club. A més, els que som del barri coneixem l’Iberia de tota la vida, des de fa més de quaranta anys.
Acabeu de pujar a Segona Catalana.
El primer any del nostre lideratge, malgrat intentar-ho, vam acabar baixant. Llavors, l’objectiu d’aquest any era clar: pujar a Segona Catalana.
L’Iberia és el club històric de la Marina.
Volem recuperar la posició i l’esperit amb què va néixer i va competir fa més de vuitanta anys: un club en una categoria digna, que sigui l’equip representatiu del barri. Jugar els play-offs ens ha donat un impuls important, i ens ha ajudat a reforçar l’afició: hem tornat a omplir el camp, això no passava des de feia anys. Els nois del barri que estaven jugant a altres llocs ara tenen interès i ganes de tornar a l’Iberia, i això ens permetrà fer un equip més competitiu per intentar nous ascensos els propers anys.
L’Àngel Pedraza va ser una figura molt estimada al barri. Quin llegat manté viu el club amb el seu nom?
L’Àngel, igual que l’escola que porta el seu nom, és l’exemple que, malgrat els orígens humils, som capaços de trencar barreres —tant al futbol com a la vida. Tenim la capacitat de competir amb els grans, i cal recordar-nos-ho sempre.
Crec que el seu llegat es resumeix en tres valors fonamentals: l’esforç, el compromís i també l’esportivitat, que bona falta ens fa.
Malgrat que viviu un moment bonic, amb l’ascens a Segona Catalana, quins són els reptes més importants que afronta el futbol base a la ciutat?
Contribuir a la formació de bones persones. Només una minoria —un 0,01%— arriba a ser professional. Sabent això ens centrem en transmetre valors que els serveixin a la vida.
Valors com la puntualitat, el compromís, la disciplina. Són coses bàsiques, però no tothom les té assumides. També han de saber que un mal comportament té conseqüències: si et baralles o et passes, pots acabar fora. Són els valors que volem transmetre des del futbol base.
Creu que el futbol base encara manté aquest esperit de cohesió i vocació formativa, en contraposició al futbol professional, tan marcat pel factor econòmic?
Mantenir l’estructura de l’escola requereix recursos, i aquests surten, en gran part, de les famílies o dels ingressos que genera el club. Per tant, cal trobar l’equilibri entre els diners i la formació. El factor econòmic hi és, però la nostra prioritat segueix sent formar persones a través de l’esport.
Quins són els propòsits a curt i llarg termini, tant per a l’Escola Pedraza com per al Club Iberia?
El meu propòsit —i és una reflexió personal— és que a la Marina podem fer el mateix que altres barris de Barcelona. Si mires clubs com l’Europa, el Sant Andreu, el Martinenc o el Júpiter, tenen bons equips tant en futbol base com en amateurs. Tenen estructura, recursos i lideratges. Aquí, fa 15 anys no teníem això. Ara, amb l’Escola Pedraza, ja estem competint contra aquests clubs i guanyant partits. Ells porten molts més anys; nosaltres, quinze. I tenim gent formada aquí, del barri, que lidera el projecte i el fa créixer. Ens falten més lideratges, sí. Però capacitat, en tenim.
Com percep la situació de les famílies? Són les mateixes que abans? Ha millorat?
Els números són els que són: de més de 600 famílies, unes 300 reben alguna mena de beca. No són beques del 100%, perquè això no existeix, però sí que reben ajuda de l’Ajuntament. I per aconseguir-la has de passar filtres molt estrictes. Som de les entitats del districte i de la ciutat que rep més beques. I això no és necessàriament una bona notícia: és un indicador social. Hi ha casos de famílies que, tot i tenir el 90% de la beca, tenen problemes per pagar el 10% restant. Parlem de quantitats com 10 o 15 euros mensuals que els costa assumir. Per tant, la sensació és que estem estancats. I que, en molts casos, el futbol és l’únic espai d’oportunitat que les famílies poden oferir als seus fills.
De les millors contribucions socials del futbol és visibilitzar la diversitat social, com el cas de Lamine Yamal. Això també es viu a l’Escola?
Per descomptat. A l’escola conviuen totes les ètnies, cultures i religions. El percentatge d’alumnes d’origen immigrant és altíssim, segurament més del 50%. I moltes vegades, aquestes situacions van lligades a dificultats econòmiques. Però és la realitat del barri. El futbol aquí no és només esport, és convivència.
Com fer-vos costat?
Sobretot recalcar una idea: volem demostrar que aquí som capaços de fer el mateix que es fa en altres llocs, amb gent d’aquí. I això val tant per l’Escola Pedraza com per l’Iberia. Però amb l’Iberia necessitem reconnectar amb les persones i les empreses del barri. Que ens ajudin. Fer-se soci val 30 euros l’any. I no dona cap dret especial, però ens ajuda a treballar un projecte que ens importa de debò, futbolísticament i socialment.
Finalment, com viu vostè el futbol? És dels que crida o dels que s’ho mira en silenci?
Depèn… Parlem del Barça a casa o de l’Iberia? (riu) Perquè amb l’Iberia ho passo molt malament. Aquesta temporada ha estat molt dura. Intento guardar la serenor, però a vegades em costa. Amb l’Escola soc més tranquil. La perspectiva és una altra.
Ara, amb el Barça a casa… sí que crido!
