Jesús Martínez
Una democràcia forta = una premsa forta.
Els consultors de comunicació com Juan Carlos Blanco estableixen aquesta equació de primer grau. El sociòleg Rafael Quiñones redueix encara més l’expressió: «Premsa lliure = democràcia forta», títol d’un assaig en què revalora la llibertat d’expressió: «La democràcia es fa realitat i s’enforteix en la mesura que les informacions circulen lliurement».
Segons l’actual crisi de la premsa convencional, podríem dir que avui és més feble la democràcia, almenys la democràcia en paper. Els propis mitjans generalistes es resisteixen a publicar les xifres d’un panorama desolador: només amb les dades de l’Estudio General de Medios de 2022 s’apunta una pèrdua de 115.000 lectors de premsa en paper. L’última dècada han baixat les vendes de diaris a Espanya el 61%.
Jubilacions, traspassos, pèrdues econòmiques, esgotament, falta de relleu, escàs interès per matinar, enfonsament de la credibilitat del periodisme a l’ús (els rotatius influeixen molt menys del que els seus directors asseguren), competència digital, etc.
Les causes ja les ha analitzat el periodista i president de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, Josep Carles Rius, al seu llibre de referència Periodisme en reconstrucció. De la crisi de la premsa al repte d’un ofici més independent i lliure.
La Marina és un reflex fidedigne de les pitjors xifres possibles.
“L’última dècada han baixat les vendes de diaris a Espanya el 61% i la Marina és un reflex fidedigne de les pitjors xifres possibles”
Radiografia dels quioscs
L’octubre passat, va tancar un dels darrers quioscs de premsa de la Marina, el del passeig de la Zona Franca amb el carrer d’Alts Forns. A la persiana hi ha escrit: «Ens traslladem a Formentera. Gràcies per tot».
Així, al passeig de la Zona Franca ja només queden dos punts de venda, després de la desaparició definitiva, el 28 de juny, de la llibreria-papereria E. Navarro, regentada pels germans Esther i Enrique Navarro, negoci que gairebé arriba als setanta anys (1955-2024).
Aquests dos llocs són: el quiosc El Periódico, al número 222 del Passeig, i el que hi ha just davant de la immobiliària La Marina, al número 171.
El primer (núm. 222), davant de Mobles El Cisne, ha canviat de mans en nombroses ocasions. Des de fa un any el regenta Isabel Borbón.
«Venem uns vint-i-cinc diaris cada dia, sobretot premsa esportiva [Sport, Mundo Deportivo y Marca]. Aquí només tenim La Vanguardia, El Periódico i El País, la resta de diaris no ens els serveixen», afirma Isabel, asseguda al tamboret on passa matins, tardes i caps de setmana. «Si em preguntes quin producte és el que venc més et diré els cromos per als nens.»
“L’octubre passat, va tancar un dels darrers quioscs de premsa de la Marina, el del passeig de la Zona Franca amb el carrer d’Alts Forns. A la persiana hi ha escrit: «Ens traslladem a Formentera. Gràcies per tot»”
Es refereix als jocs de cartes col·leccionables de Pokémon (Pikachu, Exeggutor, Archaludon…), Paw Patrol (Rubble, Skie, Zuma…) i Stumble Guys (Astronaut, Viking Bjorn, Pirate Seadog…).
Tanmateix, explica quelcom semblant la Jackeline Cruz, del quiosc de l’entorn de la plaça de la Marina (núm. 171 del Passeig).
Guanya la informació esportiva, en aquest ordre: Sport, de Prensa Ibérica; Mundo Deportivo, de Grup Godó; As, de Grupo Prisa, i Marca, de Unidad Editorial.
«Venc uns quaranta exemplars en total en un dia, i una mica més els caps de setmana, però tampoc gaire més», diu la Jackeline, a càrrec de l’establiment des de fa set mesos. A més, ha ampliat l’oferta amb bijuteria, fulards, ampolles d’aigua…
Al carrer de la Mineria, 14, resisteix contra vent i marea Joan Garcia, que posa la parada a les sis del matí.
«Et podria fer el llistat de les vendes diàries. De La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, una trentena (una tercera part, en català); d’El País, quatre; d’El Punt Avui, quatre; d’El Mundo, dos; d’ABC, un o cap ni un, i tres de La Razón, però per les promocions», destaca.
Promocions del matutí La Razón (Grup Planeta), que dirigeix Francisco Marhuenda des de 2008, l’any que va començar la crisi econòmica i social a Europa: per diversos tipus de subscripció, s’obsequia amb un edredó hipoalergènic, un turbo espremedor, una motxilla de viatge «completa i funcional», un ventilador compacte, una maleta de cabina, etcètera.
Qui resideix a El Polvorí i vol pagar els dos euros que val un exemplar, ha de baixar a la barraqueta del Joan.
Joan Garcia fa 13 anys que regenta el negoci, i ja té 66 anys, així que aviat es jubilarà.
«Ja quedem poquets», es lamenta.
Estancs
Els estancs tradicionals no surten més ben parats.
A l’estanc de tabacs expenedoria (exp.) número 429 (Química, 7), que a més incorpora material d’oficina, es compren uns trenta diaris (els caps de setmana no obre). D’aquests trenta, la majoria corresponen a La Vanguardia, dirigida per Jordi Juan Raja, i l’Sport, dirigit per Joan Vehils.
L’encarregat, Félix Rojas, ha fet 35 anys al capdavant. Dona les claus del desastre: «El digital ha fet molt de mal, per què baixar al carrer a comprar alguna cosa que tens al telèfon mòbil? Fa trenta anys de les catàstrofes t’assabentaves als telenotícies i als diaris, i ara això ho tens a la butxaca. Per això fa trenta anys venien cinc vegades més».
El local que porta Rojas es va crear poc després que, el 1968, es construïssin els habitatges enquadrats entre Química, Mineria, Gran Via de les Corts Catalanes i passeig de la Zona Franca.
Per la seva banda, l’estanc del carrer d’Alts Forns, 70 (exp. 276, i papereria Lage), no ven diaris (al seu dia servien premsa rosa).
L’estanc de la Mare de Déu de Port, 321 (exp. 237), venia diaris, però ho van deixar de fer arran del mal funcionament de les distribuïdores de premsa (Logística de medios y Marina BCN) i de paper couché (SGEL i Sabaté).
L’estanc de Foneria, 25 (exp. 295), només ven l’¡Hola! i el Lecturas.
El local més antic de la Marina, l’estanc de Port (número 130), capeja el temporal tan bé com pot. Administrat per Antoni Cañas, quarta generació, els orígens es remunten al 1920. Al besavi Josep Lloret Chavarría se’l considera un dels primers emprenedors.
«Un dia qualsevol venem uns quinze diaris: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia i els esportius, res més», explica. «Abans jo distribuïa premsa pels bars de la zona, juntament amb el tabac. Però amb el confinament, durant la pandèmia del covid, la població es va tancar a casa i es va acostumar a llegir les notícies a la pantalla. I després les autoritats, per a més inri, van aconsellar a la ciutadania que no toqués el paper [cel·lulosa] perquè es podia infectar. Això ja els va sentenciar.»
Els barris de Can Clos i Eduard Aunòs compren la premsa a l’estanc del Barri Vell de Port. El cas de Can Clos encara és més sagnant, perquè allà no existeix el comerç de proximitat, ni farmàcia en tenen (només una petita botiga de queviures).
De la mateixa manera, el Quiosc El Abuelo, al carrer de l’Energia, 7, subministra diaris al barri Viviendas de la Seat, Verge de Núria.
José Larrainzal, al càrrec, fa càlculs: «Cada dia venc uns vint exemplars, sobretot Sport i El Periódico. Aquest barri és més d’El Periódico que de La Vanguardia».
El Abuelo es remunta a la caseta de fusta blava al mateix punt, de fa dècades, molt semblant al Kiosko Antonio que a la plaça d’Espanya es manté com una relíquia. Allà els nens gastaven les seves escasses pessetes en sugus, yoyós i baldufes.
«Això ja és insostenible», remata José María.
Nova regulació
Bona part dels diaris en paper que es distribueixen a la Marina els sol·liciten els propietaris dels bars i restaurants. Per això, no es pot extrapolar el número de compradors al número de lectors: el mateix exemplar pot ser llegit o fullejat per una dotzena o més de clients. L’Oficina de la Justificació de la Difusió en certifica la difusió, i cada any és menor.
Aquí no esmentem les publicacions gratuïtes, de capa caiguda.
L’Ajuntament de Barcelona va aprovar a l’estiu una sèrie de mesures d’urgència per garantir la viabilitat dels quioscos de premsa, de les mides d’un contenidor d’obra.
De la primera clàusula: «Es rebaixa del 80% al 51% l’espai destinat a exposar diaris, revistes, llibres o altres publicacions periòdiques».
Ara s’han remodelat com una mena de minisúpers, i alguns compten fins i tot amb caixer automàtic i taquilles d’Amazon (lockers), i serveixen de marquesina per als cartells de les pel·lícules d’estrena, com El método Knox, dirigida i protagonitzada per Michael Keaton.
Poc més de trenta mil persones viuen a la Marina, a Sants-Montjuïc.
D’aquestes, només unes dues-centes persones adquireixen la premsa habitual a sis únics espais de venda.
S’imposa el temps de les xarxes (X) i dels Trumps (propagador de fake news).
Les portades «serioses» convencen poc.
Ni la premsa del cor pren el relleu. Tot i que, per exemple, la revista Pronto, fundada el 1972, arriba al milió d’exemplars de circulació setmanal.
«La mort dels mitjans de masses», ha escrit l’analista dels mass media Juan Antonio Giner, qui constata que els youtubers han suplantat les capçaleres centenàries.
La mort de la indústria periodística tal qual la coneixem.
Per sort, encara, no és la mort del periodisme.
30 anys de la publicació La Marina
La publicació La Marina va sortir al carrer el gener de 1994, el mateix mes en què els zapatistes del Subcomandant Marcos baixaven del seu refugi a la selva lacandona, a Mèxic. Aquest primer número portava per títol «La crisi de Seat continua», sobre la viabilitat de la fàbrica automobilística. A la portada, a l’angle superior esquerre, l’edifici Seat amb la torre d’oficines construïda pels arquitectes Rafael Echaide i César Ortiz-Echagüe, a la plaça d’Ildefons Cerdà, el 1958. Avui, aquesta construcció s’ha reconfigurat per allotjar pisos, i als baixos ha obert Sorli Sport.
En aquests trenta anys, La Marina ha recollit les inquietuds i les gestes del veïnat. De la lluita contra la incineradora i per l’arribada del metro (Línia 10) a la creació de l’espai familiar socioeducatiu La Casa dels Colors.
Del 1994 al 2024 s’ha avançat a passos de gegant. Tot i així, queda molt per fer. I ho podreu llegir a La Marina.
