Ivan Molinos Meire (Galícia, 1988)
Ofici? Telefonista.
Estat Civil? Separat.
Religió? Cristià.
Política? D’esquerra.
Ivan dirigeix dos programes radiofònics a La Marina FM 102.5:
Foro Social, que dona veu a persones vinculades al món sindical i als moviments socials, els dilluns de 5 a 6 de la tarda. I el segon és Converses, un espai de reflexió amb diversos dirigents polítics que iniciava amb el diputat socialista Ignasi Conesa, els divendres de 5 a 6 de la tarda.
Ordena idees, argumenta, ironitza i tot ho amaneix d’una certa picardia que, entremig de la serietat amb què exposa les seves idees, provoca rialles reconeixent-li’n l’agudesa. El seu cap és un remolí d’idees, i les comunica amb l’entusiasme de qui té vocació i ferms compromisos socials i polítics. Intercanviem papers i respon les nostres preguntes.
Expliqui’ns la seva història: Qui és vostè, d’on ve?
Vaig ser un bebè prematur, vaig néixer al cap de sis mesos i l’oxigen que necessitava em va cremar la visió. Llavors vivíem a Galícia i els pares no trobaven feina a les aldees; decideixen marxar a Barcelona quan jo tenia nou mesos, ja que volien procurar-nos oportunitats i una certa autonomia per a mi, era el 1989 i part de la nostra família ja havia vingut a Barcelona.
Com li va anar a la família, quina infantesa recorda?
Molt bé, tinc una germana de vint-i-sis anys i la meva infància a Barcelona va tenir moments de tot. Em vaig educar en una escola pública de Nou Barris, jugava amb la resta de nens i feia tot el més normal que podia. Així i tot, és cert que hi ha nens que poden arribar a ser molt cruels.
Expliqui’ns un dia habitual seu.
De dilluns a divendres m’aixeco a les 5.30 del matí, agafo el metro per venir a la Marina-Zona Franca i entro a les 7.30 al departament d’Economia de la Generalitat, on treballo com a telefonista.
Acabo la feina a les tres de la tarda. I a partir d’aquí estic vinculat amb interessos i inquietuds diverses. En sortir, a vegades vaig a CCOO, els dilluns i divendres vinc als estudis de La Marina FM on faig dos programes de ràdio.
També participo en actes que organitza la Fundació Cipriano Garcia i de les assemblees de CCOO, de la Comissió de Serveis a la Ciutadania, on soc part de l’executiva.
Com arriba al món sindical?
A casa no hi ha hagut mai activisme polític ni social; són d’esquerres, però es limiten a votar el PSOE. Jo em vinculo al sindicalisme des que vaig tenir problemes a la feina, m’hi vaig apropar i participava molt, arran d’això al final he acabat com a delegat. És important ser organitzats per aconseguir que hi hagi avanços laborals. Per sort, ara la gent torna a reconèixer el paper de les organitzacions sindicals.
Per cert, com li ha anat a vostè en el camp laboral?
La situació laboral de les persones cegues ha canviat molt en els últims anys, però en aquests moments és molt difícil.
Hi ha hagut encert i errors. L’ONCE en el seu moment va apostar per la venda del cupó i la gent es guanyava molt bé la vida, tres i quatre mil euros al mes. També es va apostar per professions com la telefonia, la fisioteràpia, hi ha alguns mestres i periodistes.
Ara, però, amb els contestadors automàtics la telefonia cada vegada és una cosa vinguda a menys. I gairebé no hi ha periodistes perquè ara s’ha de pujar contingut a les plataformes digitals i els nostres lectors de pantalles no són molt accessibles i perdem oportunitats.
Creu que encara falta més conscienciació?
Evidentment, i tant en l’àmbit públic com en el privat. De primer ho tenim millor per les places reservades, però cal corregir requisits a vegades “impossibles”. Tinc un conegut a Madrid que va optar per renunciar a les places reservades i va opositar en el torn lliure. Va quedar el tercer de la seva promoció com a lletrat de l’Ajuntament, ara n’és el cap. S’ha de fer molta feina sobretot a l’empresa privada, on es desconeix les capacitats que tenim les persones cegues.
Expliqui alguna anècdota com a telefonista.
Un dia em va trucar un senyor amb més de 80 anys perquè la Generalitat havia aprovat una indemnització per a les persones que havien estat presses o en camps de concentració durant el franquisme. D’haver pogut, hauria gravat aquella trucada… va ser un testimoni emocionant i al final el senyor em va dir, “jolín, com voldria tenir la teva edat!”, li havien robat molta vida.
I en l’amor, com li ha anat?
He tingut relacions de tot. Dues parelles tenien la mateixa discapacitat que jo, i vaig tenir una altra parella que no la tenia, però ara estic solter i obert a viure noves experiències.
Comparteixi amb nosaltres un dels moments més difícils que hagi viscut.
Recordo que als anys 90 als col·legis ordinaris els costava d’acceptar persones amb discapacitat; la mare va haver de reunir-se amb la regidora de Nou Barris. Alguns et deien que només podies venir al matí i a la tarda havies de marxar i altres directament deien que no. No saber el que passaria amb mi era inquietant i feia patir a tota la família.
Ara recordi un dels moments més alegres que hagi tingut.
De més jove feia ciclisme en tàndem, i encara recordo quan vaig guanyar el campionat de Catalunya, quina alegria!
En general, què fem malament les persones que podem veure respecte a les persones invidents?
A vegades, amb bona fe, la gent al carrer t’intenta ajudar per creuar o fer un tram perillós, perquè hi ha obres o per un cotxe mal aparcat, però t’agafen del braç i et porten volant i els haig de dir millor m’agafo jo a vosaltres perquè és més fàcil (riu). Això és puntual, però.
I el que millor fem?
En general, les persones solen col·laborar-hi molt, amb nosaltres. Són realment solidàries al dia a dia.
Puntuï la seva felicitat: del 0 al 10, quant li dona?
Un nou. La meva família m’ha ajudat molt i gràcies a l’esforç fet tinc una feina estable, puc fer les meves activitats, soc feliç!
Finalment, quina és l’esperança que li fa viure?
La meva esperança és que tot el que fem avui per millorar les coses doni els seus fruits i el demà sigui millor.
