El govern ha declarat l’emergència al sistema Ter-Llobregat, que ara està a un 16,25 % de la seva capacitat, un mínim històric, el pitjor en 100 anys. Així, aquest febrer fins a 202 municipis de Catalunya, de les províncies de Girona i Barcelona, i gairebé sis milions d’habitants, es veuran afectats per les noves mesures per reduir el consum de l’aigua.
En concret, les limitacions estableixen uns límits de 200 litres per habitant i dia, mentre que la reducció en agricultura serà del 80 %, en la ramaderia del 50 % i en usos industrials i recreatius del 25 %. Aquestes xifres corresponen a la primera de les fases d’emergència. Després, existeixen dos estadis més que s’aplicaran en cas que la situació no es reverteixi.
Tot apunta que l’Administració, els responsables públics i la ciutadania en general comencem a ser més conscients de la gravetat del problema.
Ara bé, arribem a aquest escenari amb la sensació que fins ara s’havia confiat tot al temps, que tard o d’hora plouria, un xic d’inacció en la gestió de la matèria. I és hora que les administracions concentrin els recursos en analitzar, avaluar i treballar en les alternatives de manera prioritària. I també en els canvis radicals de conducta que haurem de tenir tots, ja que els experts asseguren que aquest escenari de sequera no serà passatger i haurem de conviure-hi d’ara endavant.
Urgeix una política que abordi a bastament i amb concreció tots els sectors afectats. Per exemple, està sent interessant el debat sobre en quins termes s’abordaran les restriccions i quins sectors s’hi veuran més afectats. Els agricultors han començat a protestar perquè són dels més perjudicats amb les limitacions d’aigua, en comparació, per exemple, amb el sector del turisme. Tot plegat és només l’inici de les tensions que viurem per l’escassedat d’un bé essencial per a la vida i pel funcionament de gairebé tot procés productiu. És un debat que hauria d’haver començat fa temps i de manera àmplia, atesa la seva repercussió en les decisions que es prendran.
La tensió de moment és al sector productiu, però és possible que això també acabi passant en l’àmbit del consum domèstic, apunten els científics. Arran d’això, des del món empresarial i dels col·legis professionals s’han fet propostes de noves infraestructures. Caldrà avaluar-les totes i ampliar molt més el debat. Ara s’han de prioritzar les inversions i una política que sigui estratègica per millorar la imprescindible gestió hídrica.
Finalment, hem de ser ben conscients de fins on també nosaltres som part de la dinàmica en què fa temps estan atrapats majoritàriament els partits polítics: el curtterminisme, la dependència contínua i exclusiva de l’estat d’ànim del seu cercle de parroquians, i la manca d’objectius i ambició per abordar els problemes reals de la ciutadania, molts d’una gravetat inaudita, com la sequera actual. Convé asserenar-nos, agusar la mirada i parar atenció al que veritablement ens amenaça. No ens podem permetre cap altra cosa.
