Yohany Limpias Ayala
Jessica Sala Eho, 35 anys.
Advocada, funcionària de Justícia. Membre del Consell de Ciutat, màxim òrgan de participació ciutadana del consistori barceloní, i vicepresidenta del Consell de Dones del Districte de Sants-Montjuïc
Jessica és una veïna moguda per qüestions que afecten la seva generació, però amb l’afegit d’haver hagut d’enfrontar-se a mentalitats anacròniques que insisteixen en diferenciar les persones en funció del seu origen social o cultural. Es nega a la autocomplaença pel que fa a les oportunitats socials de les persones “no blanques” en la Catalunya (Europa) moderna. “Hem avançat en alguns drets, però si no els aprofundim cuidant d’aplicar-los, al final acabarem retrocedint”, expressa.
La decisió d’estudiar dret, fins fa poc una carrera exclusiva de llinatges l’ha motivada a fer valer les seves aspiracions. Després de posar-nos una mica profundes, totes dues riem. “El futur es construeix cada dia”, diu ella amb uns ulls que projecten confiança, i jo assenteixo!
Quina és la seva història?
La d’una noia que ha viscut tota la vida a la Marina; he crescut aquí i vaig estudiar a l’Enric Granados i al Montjuïc. Llavors no hi havia tanta diversitat al barri però gairebé sempre em vaig sentir una més. Ens barrejàvem les famílies guioneocatalanes amb les àrabs, les xineses, llatines i gitanes. No hem de negar que havia alguns incidents, però les famílies sempre cuidaven la convivència.
Intueixo que ho explica perquè en algun moment això ha canviat.
Quan començo a treballar i anar a la universitat. A la universitat no només es fixaven en el meu color de pell, sinó del barri del qual procedia. Vaig descobrir que, des de fora, viure a “la Zona Franca” ens feia sospitosos d’un munt d’etiquetes que m’estalvio. Per mi va ser una sorpresa, perquè no n’era conscient!
Per què escull dret?
Primer vaig fer educació infantil, però quan començo a treballar m’adono que no m’agrada. En començar a mirar opcions descobreixo que tot el tema de dret m’apassiona; el vaig entendre com a una eina per a la meva pròpia defensa. I també m’atreia molt entendre l’estat i les estructures que el fan funcionar.
Arribo a la universitat amb l’ajut d’una beca. Un dia, però, un catedràtic, del no res, em pregunta: parla castellà? Sap quina assignatura és aquesta? Ha estudiat el batxillerat a Espanya? Jo a tot anava responent: sí, sí, sí… i una d’aquestes em diu: Miri, agafi el manual d’Història d’Espanya i quan l’aprengui i es posi al nivell dels seus companys, llavors torni. Això amb micro a la mà i amb un auditori ple.
Com reacciona?
Mastegant-me la ràbia. Jo pensava que si contestava em ficaria en problemes i podia perdre la beca. En tota la sala, ningú no va reaccionar, això em va marcar, de negres a la facultat només hi havia jo.
Per què?
Cal insistir en aquesta pregunta. Per què les minories no arribem a la universitat? On són les persones gitanes, àrabs; fins i tot hi ha pocs fills de gent treballadora. És evident que ho tenim molt més difícil. Hi ha famílies en què ningú no ha anat a la universitat i sovint, tampoc no veuen el sentit d’anar-hi. La discriminació és estructural i és un problema social que cal combatre des de tots els àmbits, i els institucionals els primers.
Estudiar dret és fer confiança al sistema?
És una eina per defensar-me i defensar-nos davant discriminacions i abusos. Nosaltres no som estrangers, un altre col·lectiu que ho té força complicat. Però sovint ens tracten pitjor.
Com valora la feina de les institucions en aquest sentit?
Mira la gent que treballa en les polítiques d’inclusió: tots blancs o blanques, no dic que no n’hi hagi els que s’esforcen, però en general tenen poca idea del que significa viure aquí sent diferent a la majoria, i parlen i parlen d’inclusió, au!
Quantes negres, gitanes, llatines, àrabs trobes a una Oficina d’Atenció Ciutadana? On són als mitjans? Al parlament? A la docència? El tema no va de fer xerrades només, cal molta feina i la visibilitat ajudaria una mica a canviar els prejudicis socials.
Tres dècades i mitja, parlem de la seva generació?
Ja et dic que si l’ascensor social alguna vegada va funcionar, porta molt de temps espatllat. Som els “sobrequalificats”. Jo he fet el TEI, els estudis d’advocacia, el màster corresponent i tot per acabar lligant un munt de contractes precaris: temporals, d’obra i servei, d’auxiliar administrativa…. fent d’advocada eh? i sempre amb una exigència màxima. He cobrat més amb les meves feines d’estudiant que als despatxos que vaig aconseguir feina com advocada, malgrat el tipus de contracte. I tota la meva colla està igual, de fet, molts amics han marxat fora.
És vicepresidenta al Consell de dones del Districte, com veu la feina feta en igualtat?
El moviment feminista té reptes importants: als avanços aconseguits majoritàriament accedeixen les dones blanques, la resta encara no en gaudim, ens costa el doble o el triple arribar-hi i la majoria, directament no hi arriba.
La paritat, per exemple, es mira en termes de gènere, però sovint, del 40 % que correspon a les dones, totes són blanques. I no serà que la resta no lluitem pel mateix.
Quan sento parlar de “polítiques de discriminació a les administracions públiques” em pregunto: Quants treballadors/es d’identitats culturals diferents hi ha dins les seves plantilles? No tenim gaires dades perquè llavors el discurs de la inclusió cauria sol, són de vergonya.
Se’ns gira molta feina. Canvio de tema, què li fa feliç?
Ajudar a les persones. Vaig estudiar dret motivada per defensar les persones.
Què li mou a la vida, ara mateix?
És una mica trist el que diré però és la veritat, estic molt centrada en fer carrera professional perquè vull tenir fills; soc conscient que quan arribin aturaran tot possible ascensor professional, i alhora no em queda gaire temps. Francament, tot plegat em causa una mica d’angoixa.
És optimista?
Sí! Tot va molt lent, però tinc confiança que serem capaços de seguir avançant. Tot i el retorn de l’extrema dreta, tinc la sensació que arran d’això molta gent ha pres més consciència de certs temes, de les discriminacions, per exemple.
Ara contesti el que pensa de cada qüestió en una o dues paraules. Comencem amb habitatge.
Car i gairebé un impossible!
Feina?
Des que vaig aconseguir la plaça de funcionària és estabilitat i una certa tranquil·litat. Per la majoria en canvi, és precarietat, incertesa i angoixa.
Igualtat d’oportunitat?
No existeix.
Democràcia?
Crisi!
Futur?
Benestar, m’agrada pensar que el construïm cada dia.
