Pau Llopis
Cadascun dels barris de la ciutat, des de les Tres Torres fins a la Marina, configuren un tros de la imatge del que ara anomenen la marca Barcelona. Tots ells reclamen un nivell d’atenció adequat per tal de garantir una qualitat de vida que cada vegada és més difícil d’aconseguir a les grans urbs.
Cada govern municipal planteja projectes per incidir en realitats que no tenen res a veure amb l’encant de les façanes modernistes, les vidrieres de Gaudí o els imponents temples gòtics d’arreu de la ciutat que atrauen milions de turistes cada any, però que no són mostra de la realitat de la majoria dels veïnats.
El mandat passat, el Pla de Barris pretenia “reduir les desigualtats dins la ciutat” amb un pressupost de cent cinquanta milions d’euros. Una tasca força complicada tenint en compte el fort biaix econòmic entre els barris i districtes benestants i els de rendes més baixes. Per plasmar aquesta realitat en xifres només cal revisar l’apartat “Renda Disponible de les Llars per càpita (€/Any) per barris”, a la web de l’Administració. En aquest recull de dades hi destaca prominentment l’abisme que separa la renda per càpita anual de les Tres Torres (39.655 €) amb la de Ciutat Meridiana (9.827 €), per exemple.
Traslladant el focus d’atenció a casa nostra, el Polvorí, a tocar de Montjuïc i el carrer de Ferrocarrils Catalans, ha aconseguit una sèrie de canvis positius pel veïnat com ara la instal·lació dels ascensors a la plaça Buenaventura Durruti o la remodelació de tres finques que figuraven en la llista de les més deteriorades de tota la ciutat.
A més, actualment s’està remodelant el parc infantil situat al carrer del Túria, com a part de pla d’actuació de l’Ajuntament de Barcelona per a la construcció d’àrees de joc totalment accessibles.
“Volem més que un rentat de cara o accions puntuals que només pretenen justificar l’absència sostinguda d’inversió social als nostres barris”
Sigui com sigui, l’Associació de Veïns i Veïnes considera que no és suficient. La percepció és que es busca una “rentada de cara” superficial i que no s’aborden problemes i situacions que venen de lluny i que s’han anat agreujant. Així ho expliquen l’Eva i en Pedro, presidenta i expresident de l’AVV del Polvorí, respectivament. En tots els casos, diuen, les reformes que s’han produït han arribat sempre molt més tard del que s’havia pactat i incomplint amb els nivells de qualitat que se’ls hi havia promès.
Se senten “abandonats i deixats de banda” i diuen estar cansats que l’Ajuntament actuï “des d’una oficina sense saber quina és la situació del veïnat”, i reclamen superar les accions puntuals i invertir més en projectes socials que tinguin l’ambició de transformar la situació progressivament.
A banda del “mal estat de les voreres, bancs i places”, ara s’afegeix malestar als veïns i veïnes per la “relegació a un segon pla que està vivint el barri des que el F.C. Barcelona juga els seus partits com a local a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc” asseguren. Denuncien que no se’ls hi ha donat veu en cap moment i que s’han vist forçats, lligats de mans i peus, a veure com el seu barri s’ha convertit en una espècie d’aparcament per a aficionats culers que aparquen on poden, i, en moltes ocasions, també on no. Aquesta situació ha desembocat en voreres i espais verds envaïts pels cotxes, víctimes habituals del pas dels vehicles que s’hi apropen cada vegada que juguen els blaugranes.
Per altra banda, entre les queixes més recurrents s’hi troben l’incivisme i una greu manca d’inversió social, reiteren. “Cal atendre la canalla, el jovent i fer possible un barri del qual puguem gaudir tothom”.
Des de l’AVV el Polvorí reclamen que es construeixi un parc per a gossos, i assenyalen la brossa i escombraries que s’acumulen en alguns punts del Polvorí. Reconeixen millores en la freqüència de la neteja però reclamen pensar millor la situació dels contenidors.
“La comunicació és dolenta, però trobar un taxi disponible és “menys probable que el fet que et toqui la loteria”
La Cristina, veïna de la zona, tot i agrair la tasca dels serveis de neteja, apunta també en aquesta direcció. Per a ella, a més a més, un dels principals problemes de tots els barris de la falda de Montjuïc és la forta incomunicació que pateixen, un fet que crida l’atenció tenint en compte l’entorn privilegiat en el qual estan ubicats. La freqüència de pas totalment insuficient dels autobusos de la línia 13 provoca l’aïllament de centenars de persones que no poden desplaçar-se a peu durant distàncies llargues. “A mi no em fa res anar caminant fins a la Gran Via, però les persones grans o aquells qui tenen nadons, no ho tenen tan fàcil”, assenyala la Cristina. Afirma, de la mateixa manera, que trobar un taxi disponible és “menys probable que el fet que et toqui la loteria”. “Si l’Ajuntament busca que els ciutadans es desplacin mitjançant transport públic, aquí no ho estan aconseguint”, exclama.
“El pati de l’escola no s’ha tocat en cinquanta anys, reclamem una intervenció urgent”
De la mateixa manera, no és cap troballa que les escoles són el cor del teixit social dels barris, formant les noves generacions del districte i de la ciutat i oferint a les famílies un espai de trobada únic. En aquest context, centres educatius com ara l’Escola El Polvorí, que a més a més disposa d’una situació geogràfica com poques altres, esdevenen un pilar fonamental de la zona, i en conseqüència, han de ser tractats com a tal, afirmen l’Eva i en Pedro. La remodelació de l’escola del barri és urgent, ja que es tracta d’un pati “que no s’ha tocat en cinquanta anys” i que, per tant, “posa en risc” la salut i integritat dels nens i nenes que hi passen les seves estones lliures. Temen que, a més a més de l’envelliment de les instal·lacions, la falta de fonts i d’espais d’ombra puguin suposar un problema greu de salut per als infants, especialment en els mesos de més calor.
A més a més, recentment, el veïnat s’ha vist també afectat per un tall de llum que els va deixar sense electricitat de manera imprevista a causa d’una avaria, situació que va crispar, encara més si cap, els ànims dels veïns i veïnes, que se senten colpejats de manera contínua per situacions que els neguen la possibilitat (i el dret) d’estar còmodes en el seu barri.
En definitiva, les necessitats dels veïns i veïnes del Polvorí semblen no estar satisfetes amb la instal·lació d’ascensors, escales mecàniques, papereres i bancs en zones concretes del barri. Els habitants de la zona i els seus representants reclamen una sèrie de canvis integrals i efectius que els hi proporcioni una qualitat de vida òptima i al nivell de la disposició geogràfica i riquesa natural que envolta aquest barri situat a la que es pot començar a anomenar la cara oculta de Montjuïc.
