Si agafeu el camí de l’Esparver i aneu tirant amunt, un cop travessat Ferrocarrils Catalans, entrareu de ple a la muntanya de Montjuïc, en una de les parts verges que encara li queden a aquesta muntanya tant aprofitada, tant retallada i tant utilitzada per a diferents finalitats. Sembla talment que no siguis a la ciutat. Podreu apreciar les pedreres d’on durant molts de segles s’ha tret la pedra per a construir la ciutat de Barcelona i veureu els vestigis d’una de les últimes cases de pagès. Seguint aquest camí arribareu al castell de Port, just penjat sobre el fossar de la Pedrera. Si no us acosteu a la placa commemorativa que hi ha enganxada a la pedra, no sabreu que allà hi havia un castell.
Aquest, està documentat des de 1031, sembla ser que era una torre de guaita on s’hi va instal·lar un llum per al far uns anys més tard; possiblement construït sobre un castell de la Marca Hispana que els carolingis havien edificat com a vigia de frontera, considerada una edificació força important. En aquells temps, hi havia també a diferents llocs de Montjuïc, petites esglésies romàniques de les quals en queden poques restes doncs han anat desapareixent, també, al llarg dels anys. Els primer propietaris del castell van ser els bescomptes de Barcelona. A finals del segle XI, els comptes Ramón Berenguer II, dit el Cap d’Estopes i Berenguer Ramón dit el Fratricida, que eren bessons, van compatir l’ocupació del castell com compartien el regnat; així doncs, mentre un governava l’altre ocupava el castell de Port.
La muntanya de Montjuïc és com una gran pedra que entra dins el mar, situada de manera estratègica, per a dominar tot el pla i el delta del Llobregat. Segurament va ser construït tocant les restes d’un poblat iber, doncs al costat hi ha les sitges ibèriques i en excavacions s’hi ha trobat restes de ceràmiques. Pocs anys després es va construir la capella de la Mare de Déu de Port, en lloc de fer-la al costat mateix del castell com seria habitual, es va construir a uns cent metres, que en origen sembla ser que era al lloc on és l’actual església i depenia dels senyors del castell. Aquesta ermita va ser arrasada múltiples vegades i tornada a aixecar. N’hi ha constància del 1716 després de la guerra de successió, però després d’aquesta, encara va tornar a canviar de lloc. L’actual església que es va construir l’any 1939, aproximadament on havien tingut el seu lloc les anteriors. Ha estat la última excursió. Si en voleu saber la història de primera ma, llegiu Història de una parròquia, on en Paco Candel ens explica les vicissituds de la Mare de Déu i de l’església.
Aquest castell era estratègic per a la relació de la ciutat amb els pobles veïns més a prop del riu Llobregat i pel comerç marítim. Per altra banda, es van anar dessecant els aiguamolls sobre el delta i sobre els prats de la Marina van créixer els masos que son els avantpassats del nostre barri. Amb això s’assegurava també la defensa del territori i el litoral davant possibles atacs, sent una de les funcions del castell i el seu entorn durant uns quants segles.
Al segle XV el castell de port ja havia perdut tota la importància política en detriment del que avui coneixem com a castell de Montjuïc. L’últim propietari del castell va ser el Marquès de Sant Mori, el qual el descriu, a finals del segle XIV com “ un castell amb espitlleres i fossar”. Va existir fins a finals del segle XIX quan encara hi havia famílies vivint en habitacles enganxats a la seva paret. A començament del segle XX quedava el tros d’una torre que va ser destruïda per ampliar una de les carreteres d’accés al cementiri i la via del ferrocarril. S’havia fer servir com a fort militar durant la guerra dels segadors i també a la guerra civil.
I en aquest moment és a punt de desaparèixer per la causa de la gent sense escrúpols ni educació que s’acosten al que queda del castell a pintar sobre les pedres coses sense sentit o a fer una festa i abandonar-hi les deixalles que han produït sense miraments. I després d’això el que queda és caure en l’oblit. Quan els veïns de Port pujaven a menjar la truita o enterrar la sardina la setmana de carnaval; quan el barri encara tenia una part de pagès; quan la gent se sentia lligada d’alguna manera a la terra, era més natural tenir un respecte per l’entorn.
Nosaltres tenim la part de la muntanya de Montjuïc que no tenen els turistes ni els visitants de diumenge. La part més autèntica i original i igual que la ciutat ens dona l’esquena com a barri, nosaltres la donem a la muntanya.
Hem de recordar com a comunitat que som, que a La Marina va néixer la ciutat de Barcelona, que la terra que la conforma va ser privilegiada per la fertilitat dels seus conreus, per la pesca i pel comerç que va començar amb els Ibers i que ara es fa amb la Xina. Que el que ara gestiona el Consorci de la Zona Franca, havia estat motiu de litigis entre els feudals i entre els eclesiàstics, per la seva propietat i explotació.
Si coneixem la història del lloc on vivim, és més fàcil que el respectem. Us convido a visitar la Biblioteca i passar una estona amb els avantpassats. I també a visitar el lloc de l’antic Castell de Port.
Esther Pardo i Gimeno Març de 2021
