“La política és com l’imaginava però les institucions tenen moltes limitacions”

Text: Yohany Limpias

Esther Pérez Sorribas, consellera per Barcelona en Comú al Districte de Sants-Montjuïc. Barcelona. 61 anys. Llicenciada en ciències de la comunicació.

L’Esther és una persona coneguda al món associatiu del barri perquè és la consellera del districte per Barcelona en Comú i això,  en molts casos, l’ha convertit aquest quatre anys en l’enllaç més directe per travessar el procel·lós món burocràtic que mou qualsevol administració pública, en aquest cas la del districte. La limitació dels regidors amb què el govern d’Ada Colau va haver d’afrontar el mandat passat, però també una aposta del seu partit per retornar les decisions als nuclis més locals, li han permès incidir en decisions claus, com ara la participació de les associacions de La Marina no només a nivell d’opinió sinó també d’execució de molts projectes socials i educatius al Pla de Barris.

No obstant això, la passió no sempre resulta bona companyera i l’Esther reflexiona respecte d’un dilema que molts dels seus han hagut d’afrontar: passar de l’activisme, idealista i combatiu, a l’exercici del càrrec públic, pragmàtic i dialogant. La combinació resulta positiva en el balanç que fa: “he après molt, sobretot a ser empàtica amb la gent”. A casa seva sempre es va mamar la política, republicanisme, comunisme o anarquisme. “Compràvem quatre diaris i dos d’esport, i tot s’analitzava i comentava” diu l’Esther per explicar d’on li ve l’interès per la política. Xarrem a la terressa d’un bar en ple calor d’estiu de finals de juliol. 

Com arriba al món de la política?

Sempre he treballat activament des del sindicalisme, no estava militant a cap partit però sí participava a les mogudes polítiques que hi havia. Fa molt anys, i entenent el context de llavors, em sentia molt més atreta al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), això és el que va sembrar les llavors de perquè ara estic a Barcelona en Comú.

O sigui que és independentista?

Per mi la idea d’independència sempre ha anat molt lligada a la justícia social. I mai he volgut posar una cosa per damunt de l’altre. Amb BcnenComú  trobo que puc treballar les dues vessants: el dret a decidir i la justícia social.

Ha dit que milita activament en sindicats, en quin?

Comissions Obreres. Milito des que tenia 16 anys, que en aquell moment no era gens fàcil.

Com ha estat l’experiència de ser consellera de barri?

Venint dels moviments socials, sobretot del 15M, era un pas molt directe de la lluita pel barri i el transport públic en la que ens havíem significat una sèrie de gent. Aquests 4 anys han estat molt intensos. És veritat que en ser consellera s’ha de canviar el xip que es tenia abans. Han estat anys d’aprendre a polir el meu caràcter i  tenir més paciència, però també de tractar la gent amb més empatia.

Recordo que alguna vegada se la va qüestionar per la forma de dirigir-se als veïns.

Sí però també és cert que venia d’un barri amb un passat de debats molt intensos, ens coneixien entre veïns i veïnes; i quan jo discutia amb algú amb el mateix posat, però ja sent consellera, si ho veies des de fora, sobtava. He après que no sempre he de contestar així, però també que és el meu caràcter i no m’estic excusant, però és aquest caràcter fort el que m’ha permès fer coses al barri de les que em sento molt orgullosa. De totes maneres, per molt que ens discutim en el barri i que a vegades saltin espurnes, ens sabem trobar. I si no, ho hem de saber fer.

Què ha estat el més difícil d’aquests 4 anys?

En el meu cas no només era consellera de La Marina, sinó també de dues sectorials més; mobilitat, habitatge i feminisme, a més de ser la consellera portaveu del grup al districte. Per tant, el primer que vaig trobar més difícil va ser organitzar les hores del dia, fins que vaig aprendre que només podia organitzar el temps fins a un cert punt, i que havia d’assumir els imprevistos com alguna cosa natural.

….

I l’altra cosa difícil és la sensació que per molt que s’expliqui i es difongui el que fem, sempre hi haurà algú que no se n’assabentarà. I ja pots fer consells de barri, comissions de seguiment, accions diverses…

 Els Comuns, en general, teniu la fama de no portar bé les crítiques. Què diu vostè?

Al contrari, jo crec que som els que més les assumim. Jo relaciono l’actitud d’una critica portada al extrem quan es fa una ocupació, un “escrache” o es manifesten davant del Districte. Quan és així, m’ha preocupat el motiu de la protesta i en cap cas l’expressió d’aquesta reclamació. Pel que sí que no estàvem preparats és per les fakenews, les noticies falses, o les males interpretacions. I que et trobis 3000 likes a una noticia que és mentida! Això sí que sobta i molesta!

 Què ha estat el més bonic de tota l’experiència com a consellera?

El més bonic de tot va ser l’inici del mandat, quan l’Ada Colau va anunciar que una de les tres prioritats del mandat seria fer arribar el metro a La Marina i que la gent se sentís formar part de la ciutat. Per mi va ser molt important perquè era pel que havíem estat lluitant.

És la política com l’imaginava?

Sí, no era innocent, potser per edat o per haver estat militant i per tot l’aprenentatge fet a casa. A la política una part és la feina que s’ha de fer i l’altra és saber transmetre-ho: s’ha de saber vendre el que es fa i a una mateixa també. El canvi més important ha estat la política institucional on, tot i que jo sí que coneixia les limitacions, no imaginava la dimensió que tenen.

Què no ha estat possible, que li hauria agradat fer?

M’hauria agradat que els ascensors de El Polvorí estiguessin  acabats. Uns desajustos tècnics els han demorat.

 I a nivell personal?

Tots venim d’un passat militant on les diferències es viuen des d’una vessant més emocional, hi havia desconfiança i enfrontaments que en algun cas van ser provocats per l’anterior govern, perquè penso que ja li anava bé. Quan no es té cap càrrec institucional s’és més lliure de dir el que es pensa. Aquest passat ens ha marcat, i superar aquest passat, no oblidar-lo, superar-lo, és un canvi que m’hagués agradat haver fet de bon començament.

Viure i treballar al mateix lloc també té inconvenients?

El primer dia em va sobtar, vaig sortir de casa i de cop i volta em para una persona que no coneixia i em parla d’unes voreres d’un carrer determinat, li vaig contestar si podíem  quedar un altre dia perquè m’esperaven a una reunió. I em va dir: “No te preocupes que ya sé dónde vives”. I vaig pensar: es presentarà a casa a les deu de la nit.. (riu) 

Quedar amb amigues als bars o terrasses del barri es feia difícil perquè contínuament algú demanava permís i s’aturava a parlar o preguntar alguna cosa. Però vaig acabar entenent que era un problema meu i no de la gent, i que jo havia de posar els límits. Un cop aprens que és responsabilitat teva, ho portes millor.

Quina aportació feu els consellers del barri dins dels vostres partits i dins de l’administració del govern?

Sobretot aportem la visió del territori. Tant si vivim al barri com si no, tenim una visió més exacta perquè interactuem al territori i això ens dona un punt de vista més proper.

I perquè tenim la sensació que els consellers de barri, tot i que sou els que treballeu al territori, no teniu pes dins dels vostres partits ni de l’administració?

Perquè la normativa de l’administració diu que un consell de barri o un plenari de districte no és vinculant, però s’està treballant perquè això canviï. De totes maneres la força dels conselleres és a través d’altres nivells.

Seria partidària que els consellers de l’Ajuntament fossin escollits directament pels barris?

Aquest és un tema que s’ha treballat aquest mandat, però no s’ha aprovat encara de manera oficial. A mi sempre m’ha agradat molt la forma de fer anglesa, on cada diputat busca el seu electorat.

 Quina valoració fa de la situació del barri?

En un principi, cadascú tenia un espai i treballava sense pensar en els altres… ara crec que hem canviat una mica i poc a poc estem aprenent el treball en xarxa. Per tant, plegats hem treballat molt i hem de tenir molta cura perquè en algun moment ens podem deixar portar pels egos partidistes. També s’ha de treballar perquè la gent continuï creient en les entitats, cadascuna amb el seu espai, amb la seva manera de fer, però plegades en un mateix objectiu.

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada