José Antonio Andrés Ferriz. 74 anys. Fotògraf d’ofici i President de la Federació Catalana de Fotografia. Casat amb la Fina Martínez. Dues filles, la Susana (48 anys) i la Marta (41 anys). Política? Jo només parlo de cultura. Religió?: Pompeyo Gener va dir “És el meu Déu el meu pensament i la meva pàtria és la humanitat. La meva religió és la vida i la meva bandera la pau”.
Truquen a la redacció de La Marina des del bar El Bocaíto (Mare de Déu de Port, 265) per avisar que un veí del barri ha guanyat la Copa del Món de Fotografia! Darrera la fita descobrim en José Antonio, un home prudent però bregat en l’ofici dels clarobscurs. Forma part de l’equip de deu membres que ha representat Espanya (Carlos Larios, J. Carlos Torres, María Gracia, Jorge Llorca, Juan Laguna, Juan Mariscal, Antonia Diaz, M. Antonia Garcia i Mar Sanz) i que ha guanyat la Copa del Món en paper Fotogràfic i la Medalla d’Or en fotografia digital a la Biennal d’enguany, organitzada per La Federació Internacional d’Art Fotogràfic (FIAP per les seves sigles en anglès). Ens citem al mateix bar que l’ha promocionat. La Vicky, que és qui el regenta i la Rosa, amiga seva, ens hi acompanyen.
_____________________________________________________________________________
El José Antonio, amb 50 anys de trajectòria, va començar en l’ofici com es feia abans, agafant la màquina i llançant-se al carrer sense cap formació acadèmica. Però, ha aconseguit més de 300 premis i diversos reconeixements com Artista, Mestre i Excel·lència. “Una vegada en vam encarregar unes fotos del Saló de la Moda de París i les van publicar al seu catàleg”, comenta. Impulsor i fundador de l’Associació de Fotografia de Sants i d’altres iniciatives més, el fotògraf comparteix amb nosaltres el camí fet.
És a dir, que ha acabat guanyant-se la vida amb la fotografia?
N’he fet de tot tipus: paisatges, fotoreportatges… però també noces i comunions, que ara és una sortida molt important per a la majoria de fotògrafs.
Que hi ha alguna foto que s’hagi quedat amb ganes de fer?
Per a mi totes són les meves filles. Quan vaig començar, esperava que tothom s’adormís per revelar-les, m’instal·lava en el lavabo i ho muntava tot fins que algú picava la porta perquè havia d’entrar… a recollir-ho tot una altra vegada! llavors veies néixer la fotografia!
És vostè veí del barri de tota la vida?
Vaig venir al Polvorí des d’Elda, d’Alacant amb 16 anys i acompanyat d’un germà. Era el dia 7 de gener de 1960.
Com recorda la seva arribada?
Vaig arribar a l’estació de Sants un dia que plovia. El primer que vaig fer va ser anar a veure qui avui és la meva dona. Vam arribar al Polvorí a casa dels meus oncles i érem cosins germans, era la fornera del barri.
Com és que s’inicia en la fotografia?
Feia classes de guitarra i amb cinc vailets del barri vam formar un grup de rock. Jo els feia les fotografies per a la premsa i la publicitat.
De què treballava vostè llavors?
En l’artesania del calçat. Després vaig estar diversos anys com a cantant professional.
Faci’ns cinc cèntims de la seva vida de cantant.
Cantava amb un trio. Boleros, cançons mexicanes… he cantat amb el Duo dinàmic (Resistiré, Aquests ullets negres), els Germans Calatrava, els Diablos, érem companys amb Corralito de Jaén i Manolo Escobar… encara guardo la publicitat d’aquella època… Ho vaig deixar tot quan me’n vaig anar a la mili.
Quina edat tenia llavors?
22 anys. A partir d’aquí, em vaig dedicar a ensenyar, feia de manager descobrint cantants i futures estrelles… llavors aquest món funcionava bé.
A qui recorda d’aquella època?
Doncs a cantants com Carlos Segarra del grup Rebeldes. Jo anava pels carrers del barri i hi havia molta gent cantant i si els veia bons, els portava a les discoteques i els feia de manager. A aquest noi, al Segarra, el vaig veure i li vaig dir “Que vols cantar?”.
Després vaig començar amb la fotografia. Vaig guanyar un primer concurs amb una foto de la meva filla i… d’aleshores ençà.
Ha col·laborat molt al barri, vostè.
Hem organitzat moltes exposicions amb l’AAVV del Polvorí, però encara cal treballar altres valors. Quan feia classes al barri, les mares em deien “et porto al nen perquè me’l tinguis un parell d’hores distret”. En canvi, fora em respectaven com a professor.
Que va venir després del premi amb la foto de la seva filla?
Em vaig associar a l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, el 1982. Allí vaig aprendre bastant i fins i tot vaig arribar a fer classes.
Què el va atreure de la fotografia?
El fet de poder expressar-me d’alguna manera. Si abans ho havia fet cantant, ara ho podia fer amb imatges.
Ara també fa natures mortes
Faig muntatges amb l’escàner. Ja de petit tenia la meva cabuderia: un dia vaig agafar una caixa, li vaig posar una vela i un crom i intentava que es projectés en la paret perquè volia saber com funcionava el cinema.
El veig satisfet del seu recorregut
Sí perquè m’he sentit valorat… existeix la Federació Catalana de Fotografia, la Confederació Espanyola i Federació Internacional de l’Art Fotogràfic. Això vol dir que com a fotògrafs de la Federació Catalana podem anar creixent i, a més de compartir, competim.
Ara acaba de sumar un altre premi.
Portava 7 anys sense participar en concursos per una qüestió d’ètica. Perquè en ser el president de la Federació Catalana no participo en res on aparegui el nostre logo. Llavors la Confederació Espanyola, on jo no tinc res a veure, fa una convocatòria de fotografies de Xauen (Marroc). I per fi podia participar-hi!, vaig presentar la meva fotografia, em van seleccionar per a participar en l’equip de deu persones que representaria a Espanya i hi vam guanyar. Darrera nostra va quedar l’equip rus.
Com és el món dels fotògrafs?
És una meravella, sobretot a Catalunya i a Espanya. La Federació Catalana de Fotografia potser és la més forta, perquè som prop de 1.200 fotògrafs associats i 82 entitats de tota Catalunya. Després potser venen el País Basc, València, Andalusia.
Us mogueu molt, els associats.
Amb humilitat, però crec que des de la Federació Catalana de Fotografia podem lluir que si alguna altra entitat ha aconseguit fer una Lliga ha estat gràcies a iniciatives nostres. Avui es fan lligues i gales també a Andalusia i a València, però nosaltres en vam ser els impulsors.
Ara que estan en auge el llenguatge audiovisual i la tecnologia mòbil, creu que qualsevol és fotògraf?
Els fotògrafs diem: abans hi havia fotògrafs i ara tothom fa de fotògraf, perquè en fa, de fotografies. És diferent. Una fotografia ha d’emocionar, com també la música, la pintura o un llibre: han d’arribar al cor de la gent.
Què necessita saber un fotògraf?
El fotògraf sempre veu no el que desitja, sinó el que d’alguna manera vol expressar…
Us deixem les fotografies de la resta de guanyadors, publicades a la pàgina de La Federació Internacional d’Art Fotogràfic:
