Ana Antònia Amador Fajardo
Barcelona, 2001
Formació? Ciències biomèdiques per la Universitat de Barcelona
Ofici? De moment faig repàs als nanos del Casal de la Vinya i als matins soc dinamitzadora a l’Institut Montjuïc.
Estat civil? Casada.
Religió? Cristiana evangèlica
L’Ana és una noia conscient de les dificultats de la vida, però alhora optimista i engrescada en persistir batallant per allò que la mou des de petita: l’amor per la ciència, que diu ella. Acaba de terminar el grau de Biomedicina, una carrera relativament nova i que respon la inquietud de les acadèmies per afrontar les noves demandes i necessitats del mercat laboral.
Conversem sobre les seves experiències i les perspectives que té al davant. Ella sintetitza i exemplifi ca l’anhel de la classe política i institucional barcelonina: convertir la ciutat en un node tecnològic per millorar la precària situació de la majoria dels sous, que no donen ni per pagar un lloguer ronyós.
Hi coincidim tothom, però de moment els qui aprofiten aquest mercat a la ciutat continuen arribant des de fora perquè, es diu, a casa nostra encara no n’hi ha suficients joves amb aquests perfi ls. Veurem si de mica en mica la generació de l’Ana es fa forat i reverteix aquesta tendència.
Quina és la seva història, qui és vostè?
Soc una gitana nascuda al Bon Pastor, durant el canvi de l’euro, i de pares humils; van arribar cap a la dècada dels setanta. La família de la mare és d’Andalusia i la del pare és de Múrcia. Tot dos són pastors evangèlics, s’hi van formar durant sis anys i s’hi dediquen parcialment, perquè el pare porta una assessoria legal. Diu que va tenir una visió en què ens va veure néixer, primer a mi i després al meu germà.
Com descobreix la vocació de científica?
Per la malaltia del pare, amb només quatre anys va haver d’enfrontar-se a un càncer. Els avis, desplaçats a Mallorca, ja desesperats es traslladen a Barcelona, perquè volien donar-li l’oportunitat de viure. Sempre m’he preguntat per què a unes persones li passa això i com és que estant tan avançats en el desenvolupament tecnològic, encara hi ha malalties que són tan difícils i no tenen cura o un tractament pal·liatiu.
Com li marca al seu pare aquesta malaltia, sent tan petit?
Era un limfosarcoma intestinal. Encara no hi havia quimioteràpia i va haver de fer 16 sessions de radioteràpia, i 66 sessions amb bombes de cobalt; es feien amb una màquina que matava les cèl·lules tumorals, però també cèl·lules sanes, fa uns cinquanta-tres anys. Era una medecina nociva que aplicada a un nen petit comportava molts efectes secundaris que han afectat greument les capacitats del meu pare.
No va tenir mai ni l’estatura ni el pes que hauria de tenir, i el funcionament de tot el seu organisme ho ha acabat patint. El cos va intentar donar-li forma als seus òrgans, però el dia d’avui té moltes limitacions, de fet, té reconeguda la seva minusvàlua, fruit d’aquest tractament. Va salvar la vida, però les conseqüències han estat brutals per a ell.
Hi ha un altre fet que marca el seu estima per la ciència.
Sí, quan els pares es van casar no podien tenir fills. Després d’intentar-ho durant disset anys fins que es van decidir per la fecundació in vitro, d’aquí neixo jo. Llavors tot era experimental. D’aquestes experiències familiars va néixer la meva curiositat científica.
Què és la biomedicina, a què us dediqueu?
Som professionals dedicats a investigar la cura de malalties genètiques i no genètiques. Ens formem en camps diversos: estadística, matemàtiques, biologia, microbiologia, genètica, fisiologia… I podem exercir en diverses indústries, l’alimentació, investigació…
Quines perspectives s’obren ara que just ha terminat el grau?
Vaig acabar el juliol de l’any passat i a tots els companys ens està costant aconseguir que ens donin una oportunitat. No tenim experiència i això ens penalitza molt, així que la majoria hem optat per fer un màster. No ens agafen ni tan sols fent pràctiques. Hi ha alguna empresa com AstraZeneca que té un programa pels graduats joves, però el té a França, Suècia i algú a Madrid, no aquí. El tema de l’anglès ara també l’exigeixen arreu, i per molts de nosaltres no és manca d’interès o capacitat de fer-ho, sinó de diners. No s’arriba a pagar-ho tot…
Com són les oportunitats per les joves investigadores a Barcelona?
Tots som conscients de les dificultats al mercat laboral, però jo pensava que en ser una carrera tan especialitzada potser tindríem una mica més de facilitats a l’hora d’aconseguir una feina relacionada amb la investigació i el desenvolupament de fàrmacs. Estem formats específicament per això.
I no és així?
Potser la gent amb més experiència té oportunitats, però els que acabem de graduar-nos gens ni mica.
Confiï, tant de bo hi hagi sort. Canviem de tema, què li preocupa més com a ciutadana?
Penso que a Espanya en determinats àmbits som molt radicals. Sento que s’han perdut els grisos i els matisos, sobretot en la política, en el tema del feminisme per exemple.
Què en pensa?
Que ens hem passat una mica, sobretot per les dones que han viscut amb acritud i ràbia la desigualtat d’on veníem. Ara, sovint, s’entén que volem estar per sobre dels homes.
Creu que ja hem assolit la igualtat?
No, penso que encara manca per arribar-hi. En l’àrea de la investigació per exemple, cal millorar horaris, salaris, s’està fent alguna mesura, però falta, em referia sobretot a l’hora de fer els discursos.
La preocupen les guerres i el genocidi a Gaza?
Com a cristiana i com a ciutadana és totalment inacceptable i antidemocràtic. És molt preocupant, i vergonyós, gairebé surrealista que estigui passant tot això.
Quina impressió té de la Marina? Hi viu fa uns mesos.
M’ha sorprès molt gratament el bon ambient i la vida de barri que s’hi fa, al meu barri tot això s’ha perdut arran d’alguns conflictes que va haver-hi. Aquí el tarannà veïnal es manté ben viu i fa goig.
Els joves últimament treuen importància al fet de formar-se, i posen en dubte que els ajudi en l’ascensor social. Doni’ls un missatge.
Primer, s’ha de reconèixer que tantes crisis han fet que a molts amics, companys i familiars, tot i tenir formació universitària, els vegem treballar a un McDonald, al supermercat o de cambrers. És innegable que això ens ha influït negativament.
Jo mateixa m’ho vaig plantejar, al cap i la fi són uns diners i un temps gens menyspreables els que s’hi inverteixen. Penses: podria fer una mica d’estalvis per un pis o un negoci, és raonable mirar-ho així. I tampoc no ajuda que l’educació es continuï concebent com una obligació, de fet el nom mateix “d’obligatòria” no empeny.
Sí, però…
També s’ha de pensar que es tracta de superar-nos a nosaltres mateixos, i del fet que amb formació sempre podem tenir més oportunitats que sense. A més a més s’ha de dir que TikTok està fent molt mal en aquest sentit, es ven una vida fàcil que és irreal.
L’educació és un dret, reivindica vostè.
Sí, perquè ara et demanen l’ESO per a qualsevol feina. Cal incentivar la curiositat i l’interès dels estudiants, motivar-los perquè els entri el cuquet per alguna cosa que els agradi. Tots diem que anem malament com a país, i és cert, però cal fer la nostra part, cal estudiar. Si ens esforcem tard o d’hora trobarem feina en allò que ens agrada.
Celebro la seva actitud. Finalment, ser gitana ha estat cap handicap?
No, a l’ESO alguna pua hi va haver amb el “gitaneta”, i per part d’algun mestre no dels estudiants, però gens important. I al batxillerat i a la universitat gens ni mica de tot això. També és cert que quan dic que soc gitana, tothom contesta: no ho sembles! I llavors tinc el dubte de si el fet de no semblar-ne m’ha salvat d’expressions o actituds racistes… o si, per contra, senzillament es tracta que hem avançat i malgrat saber-ho, tothom ha normalitzat la diversitat. Jo em quedo amb la segona, és clar!
