Yohany Limpias Ayala
Des d’època antiga hi ha molts tractats i estudis que intenten esbrinar la lògica del comportament humà, si en té alguna. Durant tot un mes, milers de milions d’habitants de tot el món han seguit el Mundial. Més de 9 milions de persones d’arreu de l’Estat espanyol van sintonitzar amb la final entre Argentina i França a la televisió, on Messi va alçar la Copa Mundial de la FIFA amb l’expectació del món sencer i la felicitat de tot un país i dels seus seguidors, que també són milions.
Cadascun dels 161 gols que s’han marcat als estadis de Qatar ha estat celebrat, almenys, per una persona a tot el món. En un esdeveniment on es mouen milions d’euros, amb un període de preparació que supera la dècada.
Aquesta és la cara d’un esdeveniment com és el mundial de futbol, que respon a la lògica més animal que mantenim les persones: passió i furor desmesurat i ràbia i tristor com si es tractés d’un infern, adrenalina al màxim. I com a exemple la final d’infart, que els comentaristes esportius qualifiquen de la millor de tots els temps. El significat de tot plegat l’il·lustren les imatges d’una Argentina col·lapsada, desbordada i absolutament embriagada de celebració.
Dones i treballadors, els més crítics amb la realitat racista, classista, misògina i corrupta que es viu al país, meca del petroli.
Ara bé, si tot aquest espectacle ha estat la cara, la creu és tot el que l’ha envoltat: corrupció a una escala major que l’altura de l’Everest i de manera tan descarada, prop de 7 mil treballadors morts durant la construcció dels estadis, i la manca de respecte dels drets de dones i molts col·lectius, entre els quals el de persones LGTBI.
Per analitzar el xoc entre aquestes dues realitats hem sortit al carrer a preguntar-li al veïnat, treballadors tots, precaris molts, com s’ho han mirat. L’imaginari col·lectiu dona per fet que les cúpules de molts organismes i institucions actuen sota la premissa que els diners ho mouen tot. Això és un consens. En canvi, els hem preguntat per la seva conducta i actitud envers el mundial i si a Qatar i al seu emir el mundial els ha resultat o no un èxit la campanya de màrqueting que pretenien.
Les polèmiques per la corrupció, pels milers de morts i la manca de drets no van minvar el deliri col·lectiu a la final
Ens contesta Pedro Gómez, de 41 anys i enginyer de parcs eòlics marins. No és gaire fan del futbol i ha seguit poc el mundial perquè “estava molt en desacord amb les polítiques de Qatar i no em sembla un lloc per fer un mundial”. Similar és la posició d’Edward Charles, de 30 anys i treballador de l’hostaleria. Què li ve al cap quan sent Qatar? “Els morts que hi ha hagut amb la construcció dels estadis. No tothom ho sap perquè s’ha ocultat la notícia”, diu mentre practica al parc de patinatge.
Veu el futbol? “Sí, però no Qatar”. Per què? “L’he vetat, em sembla lamentable la manca de drets humans, s’hauria d’haver fet un boicot i no veure’l”, segueix la Glòria Campos, infermera de 54 anys. Ho diu reconeixent que al seu entorn, el seu marit, sí que l’ha seguit. Igual que la Inés, administrativa de 43 anys que va acabar veient la final perquè el seu fill és futboler.
Vicente Tortosa, de 67 anys i jubilat de mecànic de cotxes i la Benneta Fairfax, de 48 anys i veïna natural de Chicago, són els següents. Pertanyen al grup del ni fred ni calor, s’ho miren de lluny. Això no obstant, el primer té clar que Qatar és sinònim de petroli i riquesa, “allà tots són rics i els que treballen ho fan com esclaus, cap dret laboral”, comenta. La segona troba exòtic com a Espanya es gaudeix del futbol amb amics i als bars. “A Chicago, culturalment el futbol no és tan important, però aquí és fascinant veure com se segueix la competició entre països”.
Per bé que hi ha una crítica a tot el que ha envoltat la competició esportiva, posem l’èmfasi en la qüestió de si el país àrab ha aconseguit la rentada d’imatge per la qual ha pagat, corrompent fins i tot líders europeus. El no predomina com a resposta, tot i que sense un consens clar: “La imatge que tenia és la que tindrà sempre, fins i tot crec que l’han perjudicat les polèmiques que han sorgit”, diu el Vicente. “Ha d’haver-hi un equilibri entre els guanys de diners i els drets de les persones treballadores, així que per a mi la imatge de Qatar no ha canviat,” afegeix la Benneta. “Els drets de les dones és una qüestió que continuarà latent i els morts i la injustícia que s’han ocultat pel màrqueting no canviaran res”, acaba l’Edward, entre més entrevistats que hi coincideixen.
Ha guanyat l’Argentina i el furor acompanya el triomf de Messi, però hi és la victòria de l’emir i la seva política
Altrament, la Inés i el Pedro creuen que el degoteig de notícies sobre un país on regeixen valors racistes, classistes, misògins, i on la corrupció no es qüestiona, no ha servit per modificar la nostra conducta i actitud cap a aquest mundial: “Crec que ens hem quedat amb la imatge de Qatar com país on s’ha celebrat el mundial, i no amb la manca dels drets humans. Com sempre, la gent es bolca pel futbol i s’oblida de la resta”, diu la Inés. Des de l’inici la FIFA ha estat condescendent amb les prohibicions que s’imposaven, la d’utilitzar el braçalet amb la bandera LGTBI, per exemple. Quant als drets de la dona no estic segur si s’han tractat, gairebé ni s’han mencionat”, assegura en Pedro. I a tots dos els dona la raó el deliri col·lectiu que s’hi va viure a la final i amb l’excepcional figura de Lionel Messi i el seu ja mític i popular “¿qué mirás bobo? andá pa allá”.
Com que la majoria dels que van trobar a peu de carrer coincidien en la necessitat de fer més reflexió al respecte, els preguntem si ara els vindria de gust conèixer Qatar, anar-hi de viatge. “No, per res del món, ni que ho tingués tot pagat. On la dona no tingui els seus drets humans assegurats, no s’hauria d’anar mai”, “Fins que no canviïn la forma de pensar que tenen, no aniria”, sentencien la Glòria Campos i la Ruth Avellanedo, dones de 54 i 16 anys.
Però hi ha moltes altres formes de veure-ho: “Tinc curiositat perquè m’agrada conèixer situacions diferents de les que estic acostumada, però no és dels països on més desitjo anar”, diu la Benneta. “No tinc diners ni temps, però jo viatjaria a tots els països. No estic segur, però potser Qatar té coses bones, la pena són les idees tan diferents i amb poca cura dels drets que tenen”, diu l’Edward.
El que no té cap dubte que no faria mai una visita a aquesta meca del petroli és el Pedro. “Soc homosexual i d’anar-hi seria el candidat perfecte per acabar a la presó”, respon. Tot plegat un exemple de com la passió inherent al factor humà s’utilitza per aconseguir la passivitat davant les injustícies de les estratègies geopolítiques. A Qatar 2022 ha guanyat l’Argentina. I l’emir? L’esport, l’espectacle que conforma identitats, potser està canviant i reconfigurant la nostra?
