Alejandro Flores
“El client, quan veu unes patates fregides o uns ous, no es fixa en el preu perquè només veu uns ous fregits. Pensa que ha de ser barat perquè són uns simples ous. Però si comencem a tirar del fil del que hi ha darrere d’aquell ou fregit, la cosa canvia. L’oli, el gas, l’electricitat, la mà d’obra…”, exemplifica el Borja Sierra, un dels socis de la Granja Elena. “Es van acumulant les despeses arran de la inflació de preus en tots els productes i arriba un moment que es fa molt complicat resistir”, afegeix el Francis Álvarez, propietari del Bar Restaurant Iberia.
Un dia més, a la tarda, tots dos surten de treballar, aquest cop per reunir-se a la redacció de la Marina i parlar d’un problema que preocupa molt al sector de la restauració. És el de la inflació dels aliments i l’electricitat, que ha desbordat els comptes de milions de ciutadans al nostre país i de famílies que han vist com el cistell de la compra pesa menys, però costa més. Portat a la situació dels bars i restaurants de proximitat, sovint familiars, això afecta encara més per la pressió econòmica a la que es veuen sotmesos i la quantitat de productes que han de comprar per elaborar el menjar que oferiran als seus clients.
La variació anual de l’IPC tenint en compte les dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística aquest novembre, queda així:
Posem-li dades, a aquesta inflació. “El juliol de l’any passat, vam pagar 1.400 € de llum. El juliol d’aquest any, hem pagat 2.600 €. Com ho veus? Puc posar un exemple molt senzill perquè la gent ho entengui: és un sou més. Com no augmentaràs el preu del cafè? Que, per cert, també ha pujat”, es pregunta el Borja, i el Francis afegeix: “Anualment, són entre 15.000 i 17.000 €, és com si tingués un soci que s’emportés el 30% dels beneficis. I penses que això, multiplicat per tants negocis, és perquè algú s’està rient de nosaltres. Després veus a les notícies que les elèctriques tenen 25 mil milions de beneficis aquest any, i dius “no te jode, quítale 17.000 euros míos”.
“El juliol de l’any passat, vam pagar 1.400 € de llum. El juliol d’aquest any, 2.600 €. És un sou més”
La situació que exposen el Borja i el Francis és que, realment, estan facturant més que abans de la pandèmia, però com que les despeses s’han incrementat, guanyen menys i, per tant, es converteix gairebé en un intercanvi de diners. “Un any després del confinament guanyàvem més que abans de la Covid. Va ser un any molt bo. No obstant això, quan tens una mica d’experiència i de sentit comú, saps que tot el que puja, baixa”, comentava el Borja. Tots dos van veure que, a finals del 2021, els preus dels aliments començaven a pujar.
Com molts altres bars i restaurants, també han hagut d’augmentar el preu del menú i la carta, una mesura sense la qual seria “molt complicat” sostenir-se econòmicament. Veient la situació, el Francis es fixa en els establiments que compten amb el suport de grans inversors, i es pregunta si “els més petits de la cadena” podran resistir. El Borja, reacciona al comentari del seu company mirant cap al futur de manera optimista: “Som restaurants familiars molt artesanals, i l’artesania cada cop es valora més; potser serem formigues que caminem a poc a poc, però tindrem el nostre negoci per tirar endavant i seguir vivint”.
“No estem plorant, si estem treballant tot el que estem treballant és perquè ens agrada la nostra feina i perquè la fem ben feta”
Amb aquesta situació i la incertesa del futur, el sector de la restauració ha hagut de canviar els hàbits de gestió dels aliments, l’electricitat i el gas. Així, alguns d’ells asseguren que es preocupen molt més de no malbaratar “ni un gram” de menjar i els ha fet buscar noves formes de cuinar, “el que et fa ser més competitiu”. Com explica el Francis, aquest ritme on els preus desajusten cada mes els beneficis dels petits comerços fa que els propietaris estiguin “donant-li voltes al cap durant tot el dia”.
“No estem plorant, si estem treballant tot el que estem treballant és perquè ens agrada la nostra feina, perquè la fem ben feta i perquè no sabria fer res millor. Ens fa seguir oberts l’amor a l’ofici, perquè jo soc això, és la meva vida”, s’enorgulleix el Borja. El Francis, que ara fa 7 anys que va prendre les regnes del Bar-Restaurant Iberia, conclou amb una reflexió: “Només que vingui una persona i et digui que el dinar està de “puta mare”, per mi ja val la pena haver-me aixecat de matinada. Malgrat que aquell dia no guanyi diners, jo ja em vaig content a casa. No busco fer-me ric. Busco gaudir del que faig”. Una diferència abismal amb la filosofia de les elèctriques.
