Pau Espí
I ara què? Aquesta pregunta és tan senzilla de formular com complicada de respondre. Aquest darrer mes, i ja em disculpareu que avui sigui un pèl egocèntric, vaig entrar a la majoria d’edat. Jo sempre havia vist els divuit anys com el pas definitiu cap l’ésser adult, cap a una maduresa que, en principi, s’atribueix als qui ja són majors d’edat. Ara, amb un mes a l’esquena com a persona adulta, puc dir que la vida no és tan diferent de com ho era quan en tenia disset.
Sí, ara puc votar i, sí, ja puc conduir, comprar alcohol o gestionar els meus propis ingressos, però, veient com està el país, de què em serveix tenir divuit anys?
Si ja és difícil per a un jove començar a estalviar, en aquest context és gairebé una odissea. Vivim una situació en què, dia a dia, els preus no paren d’enfilar-se. La llum, la benzina, el gas, el pa… El nivell de vida no para d’augmentar i, en canvi, l’economia de gran part del país és, si més no, la justa per continuar endavant sense moltes dificultats. Per no parlar dels problemes que tenen els joves per poder independitzar-se de casa els pares, fet que fa que molts d’ells hagin de viure amb els seus progenitors fins ben entrada la vintena.
I per si tot plegat no fos prou, la possibilitat d’una Tercera Guerra Mundial segueix latent i sembla que, cada dia, amb més força. Davant d’aquest context, com se suposa que hem d’encarar els joves el nostre futur? Moltes preguntes i poques respostes.
D’altra banda, les retallades en medicina o educació no s’aturen, però és normal, hem d’entendre que els sous desorbitats dels polítics i les seves cases i cotxes de luxe no es paguen soles. Per no parlar del fet que entre tots li estiguem pagant a la Molt Honorable Elionor de Borbó i Ortiz, successora de la Corona d’Espanya per la gràcia de Déu (i d’un home petit), un sou i uns estudis a l’estranger. I no en una escola pública precisament, però, és clar, ja sabem que Hacienda somos (casi) todos.
Ben mirat, potser ja seria hora de decidir si volem seguir mantenint un sistema monàrquic més propi de l’edat mitjana que de l’actualitat, però vaja, entenc que nosaltres, el poble, la plebs, no tenim potestat per decidir quin sistema regeix la nostra excelsa democràcia.
Vist des d’aquesta perspectiva el futur no és gaire prometedor, sincerament.
Tot i això, faré un esforç per intentar ser positiu. Tenint en compte que sembla que, lluny de millorar, les coses aniran cada cop pitjor, és millor fer divuit anys ara que no pas d’aquí cinc anys. M’explico, venint d’aquest escenari, potser al 2028 el món està immers en una apocalipsi zombi, o ens han envaït els extraterrestres, o ves a saber que coi estarà passant en el nostre preuat planeta Terra (si segueix existint és clar).
També em compadeixo dels qui hauran de patir aquesta nova reforma educativa, tot i que més aviat és una deforma, ja que no aconseguirà res més que accentuar la pell fina dels joves i, lluny de preparar-los pel que és la vida, convertirà els alumnes en nens consentits, com si tots fossin fills únics.
Quan això passi, jo ja seré un adult, amb una vintena d’anys a les espatlles i, com fan gairebé la resta d’adults, criticaré el sistema que ens explota i anul·la com a éssers humans i, després de deixar vint cèntims de propina al bar on m’hagi pres un cafè sol, la meva consciència em tranquil·litzarà dient-me que soc una bona persona.
