Víctor Recacha
“Nissan no se cierra, guerra, guerra, guerra”. Fa setmanes que carrers i autopistes tallades ressonen amb les proclames dels treballadors de la marca japonesa.
La decisió de tancar la fàbrica de la Zona Franca —la segona del grup a Europa— deixa en la incertesa absoluta a una plantilla de més de 3.000 persones. I a molts proveïdors: 25.000 persones hi treballen indirectament. El moment econòmic és molt delicat per fer front a una reacció en cadena de pèrdua d’activitat industrial.
Des dels sindicats no donen la batalla per perduda. Veuen marge per fer marxa enrere en una decisió ja anunciada públicament per la direcció. “Estem convençuts que encara hi ha una línia de treball per reorientar la decisió dels japonesos”, apunta Javier Pacheco, secretari general de CCOO Catalunya.
Fonts sindicals confirmen que s’han mantingut reunions no només amb el Govern d’Espanya i la Generalitat. També amb el comissari de Treball de la Unió Europea. L’esperança és que arribin fons comunitaris per fer cotxes elèctrics. “La UE habilita un volum d’injecció de recursos públics per a aquest procés de transformació en què la multinacional no pot restar aliena i prescindir-ne”, afirma Pacheco.
Els eurodiputats del PSOE també han demanat que la Comissió Europea actuï per protegir les plantes barcelonines. Segons CCOO, la UE s’ha compromès a mobilitzar diners i revisar el tractat de lliure comerç amb el Japó: preocupa que abaratir les exportacions pugui incentivar deslocalitzacions com la de Nissan.
Tancar les fàbriques de Barcelona pot costar a la companyia 1.450 milions d’euros. No és una exageració interessada de l’Estat, que en plena negociació va xifrar en 1.000 milions els costos de la retirada. Les estimacions internes de la pròpia companyia deixen curtes les xifres de què havia alertat l’Estat.
“Estem molt preocupats”, reconeix Marc Serra, regidor de Sants-Montjuïc. “Aquesta decisió no és adequada. Tenim unes grans instal·lacions. S’ha de poder reorientar l’activitat de l’empresa. Tenim sis mesos per convèncer Nissan”, confia.
El president Quim Torra ha exigit “interlocució directa amb el Japó” per negociar de revertir el tancament. Un objectiu que el vicepresident Pere Aragonès va reconèixer que “és molt difícil” en una entrevista a RAC1. Sobre la taula, hi ha diners públics a canvi d’accions i capacitat de decisió del govern a l’empresa.
Altres polítics com el vicepresident espanyol Pablo Iglesias, els diputats Gabriel Rufián i Ínigo Errejón o la CUP van més enllà. Reclamen que es nacionalitzi la fàbrica per evitar els acomiadaments.
Però a Nissan donen el final per segur. El director de la multinacional, Makoto Uchida, confirmava a finals de maig el que ja es temia: “Tenim la intenció de tancar la planta i iniciarem les negociacions”. “Només el sentit de la decisió està pres, haurem de parlar amb treballadors i govern”, va aclarir des de Yokohama en una roda de premsa amb milers d’assistents virtuals.
Uchida va assegurar que “hem considerat diferents opcions” per a la fàbrica de Barcelona, però que finalment es van haver de prendre “decisions difícils”. Ho va atribuir als 5.700 milions d’euros de pèrdues anuals anunciades el mateix dia.
Primer cop en 11 anys que els cotxes de la marca deixen números vermells. L’empresa creu que té a veure sobretot amb l’impacte de la Covid. Però també culpa la “sobreproducció” a nivell mundial. Segons el director, es fabriquen set milions de cotxes cada any, però només se’n venen cinc milions, així que el pla és tancar fàbriques i reduir la producció a 5,4 milions.
També es fulmina la planta d’Indonèsia. Per tornar a la zona de beneficis, l’estratègia és centrar-se en els mercats més rendibles: els Estats Units, la Xina i el Japó. A finals del segle XIX, els colonitzadors europeus es repartien l’Àfrica. Nissan es reparteix ara el món amb el seu aliat Renault, a qui cedeix el mercat europeu. Seguirà venent-hi però perd prioritat.
Sense la Zona Franca, la producció al continent se centralitza a la factoria de Sunderland, Regne Unit. Fàbrica que també podria desaparèixer si no hi ha acord comercial post-Brexit, segons ha avançat l’empresa.
Està previst que els centres de producció de Catalunya tanquin el proper desembre. Tant el de la Zona Franca com els seus dos satèl·lits a Montcada i Sant Andreu de la Barca. Ho anunciava el mateix dia que es feia oficial la notícia Gianluca de Ficchy, president de Nissan Europe, que n’ampliava els motius: “Hem estudiat les opcions de futur per a Barcelona”, argumentava en un vídeo difós als treballadors. “La planta requereix un alt nivell d’inversió”. Conclusió: “L’estudi no ha trobat cap solució viable”.
Reacció immediata. Concentracions al voltant de la planta, crema de pneumàtics, columnes de fum… Els talls de carreteres i les manifestacions s’han repetit cada dia des de llavors. Els treballadors porten més d’un mes en vaga indefinida.
El desembre és un horitzó molt proper per desmantellar una fàbrica d’aquestes dimensions. Ara bé, un treballador valora que si el cessament de l’activitat és ràpid serà “millor, ja que la bossa encara serà plena de diners”. Caldrà pagar moltes indemnitzacions. 1.450 milions d’euros són molts diners i el futur econòmic en un context marcat pel coronavirus amaga més enigmes que mai.
Què passa a partir d’ara
En públic, les administracions diuen lluitar perquè Nissan es quedi. Però una informació d’El Periódico apunta que en realitat ja estan cercant alternatives. S’estaria sondejant empreses per ocupar l’espai que queda buit, que és molt: 517.000 metres quadrats, o més de 72 camps de futbol.
Una interessada seria Silence, que produeix motos elèctriques, però només ocuparia una part del polígon. Si aquest pla prospera, la fàbrica podria transformar-se en un centre de vehicles elèctrics partit a trossos entre diferents productors.
Amb Nissan, marxa una peça clau de la indústria per a la Zona Franca i per a Catalunya. És cert que la fàbrica no passava pel millor moment; estava produint al 20% de la seva capacitat. El Ministeri d’Indústria va reaccionar fa un mes amb un pla elèctric per salvar la producció del gegant japonès a Espanya. Però ho va fer quan la decisió de marxar ja estava presa, filtrada i difosa pels mitjans a través d’una exclusiva al diari Nikkei.
Fa un any aquest diari ja informava de 600 acomiadaments a la planta. Des d’aleshores, La Marina ha seguit de prop els “negres nuvolots” que hi planaven, en paraules d’un dels treballadors que ja fa temps que advertien de la situació.
L’any 1967 arribava a la Zona Franca un nou projecte que es deia Motor Ibérica, nacionalització de Ford, i que Nissan va acabar absorbint. Si no hi ha una veritable sorpresa, així és com acaben 53 anys d’història industrial.
