El primitivisme de Jorge Oteiza, l’automatisme de Hans Arp, el compromís d’Henry Moore… Tots ells tallen la pedra i tots ells s’han treballat fecundes trajectòries per estar a l’exposició «Art en pedra», a La Pedrera: «La pedra té un paper cabdal en l’evolució de l’escultura moderna…».
En aquesta constel·lació d’estrelles només faltaria l’alumne avantatjat: la figura de l’artista plàstic Xavier Jansana (Barcelona, 1954), que des de 2006 s’ha reinventat i s’ha comprat el set de pedra picada
: «De la pedra –i agafa un got de vidre per exposar la seva gènesi– només en pots extreure, no afegir-hi. Aleshores, què has de fer? Treure el que hi ha a dins i descobrir els espais d’interior, per donar a la pedra una nova dimensió».
Cosí de l’arquitecta paisatgística Imma Jansana, Xavier, de metre setanta, és el pare de dos gegants. Pare dels Gegants de la Marina.
«Vaig rebre l’encàrrec per mitjà del [líder veïnal] Basilio González. Era el president de l’associació de veïns. Com que La Marina no tenia Gegants, i com es volien recuperar les tradicions culturals populars, em van demanar la parella», explica Xavier, cavilós, amb mans blanques de merenga i benzina als pulmons, ja que la barreja de superfícies i pell li encenen el motor de l’enginy.
«Va ser curiós perquè hi va haver un debat i una polèmica sobre el personatge que havia de representar el Gegant de La Marina. Un obrer de la Seat com proposaven alguns? Vam pensar que el millor seria anar als orígens de Zona Franca, quan Zona Franca encara no existia. I per això van néixer el Magí i la Quimeta.»
El pagès Magí vesteix samarreta de camp, de cotó dur, i es cobreix amb barret de palla, ample i còmode, elaborat per un cistell artesà del Mercat de Sant Antoni. A l’espatlla, l’aixada.
La peixatera Quimeta vesteix una brusa entallada, una mica escotada, i una faixa a la cintura de sirena. Es toca amb una xarxa de pescador, i a la mà, porta una cistella de peix.
«Vaig estar uns quatre mesos fent-los, el 1986. Jo vaig voler transgredir en les formes i per això em vaig inspirar en la feina del dibuixant de la revista El Jueves Man Meni. Ell em va passar uns esbossos, amb un aire de còmic manga, i jo vaig fer els motlles de fang. I després els vaig acabar donant forma en cartró i, finalment, els cavallets de fusta.»
El Magí i la Quimeta es van estrenar en una de les festes majors: van partir de Casa del Rellotge i van ballar al llarg del carrer de la Mare de Déu de Port.
El Magí i la Quimeta, fins i tot, van volar al Japó per mostrar-se al món tal com eren. Així es compta al llibre Gegants de barri. Geganters, festes i lluites urbanes a Barcelona, coordinat per l’antropòleg Manuel Delgado: «L’any 1989 va ser quan vam anar al Japó, jo ja vaig començar a agafar el relleu de cap de colla…», rememora a les seves pàgines el veí Francisco Criado.
Els Gegants originals de la Marina van patir un atac vandàlic en anys posteriors.
Restaurats en part, avui no surten de Casa del Rellotge, on estan drets, juntets i fora de perill.
El 2003, Xavier Jansana va fer una còpia en fibra de vidre, custodiada a la parròquia de la Mare de Déu de Port i d’on surten cada festa que el barri els reclama.
«En aquells anys, al meu taller rebia peticions de moltes localitats de Barcelona ciutat i contorns (Castelló d’Empúries, L’Arboç…) perquè ideés no només gegants, sinó capgrossos i dracs. Per a El Port també vaig fer els capgrossos d’un capellà i un estibador», complementa.
La relació de l’escultor Xavier Jansana amb la Marina li ve dels anys setanta. Sent un adolescent es va apuntar a les colònies que organitzava Conchita, la dona de Basilio González, a l’esplai de La Vinya, recent inaugurat. Basilio vivia a la mateixa finca que l’escriptor Francesc Candel (Els altres catalans).
«Érem un grup de joves que volíem fer coses, teníem inquietuds», s’entendreix.
Posteriorment, i sota el paraigua de l’Ajuntament de Barcelona, i juntament amb els gestors culturals Bienve Moya i Agnès Trias, va organitzar les Trobades de Dracs i Diables, el germen del correfoc.
«Vam voler fer sortir al carrer els elements hieràtics de la festivitat catalana, i fer-los més vius.»
El setembre del 1979 va tenir lloc el primer correfoc de l’era moderna barcelonina.
«S’ha cel·lebrat a Barcelona durant gairebé cinquanta anys ininterrompudament i ha esdevingut una tradició arreu de Catalunya. És un fet curiós que Barcelona actués com a caixa de ressonància.»
Bèsties fantàstiques.
