Excel·lent film que té com a millor aval el narrar una història de demència senil des del punt de vista del malalt, cosa que no és massa habitual al cinema.
El jove director francès Florian Zeller, en el seu brillant debut, ho fa de forma notable, clara i precisa, gràcies a un superb guió a càrrec de Christopher Hampton i d’ell mateix.
Diàlegs directes, punyents, amb moments d’humor lacerant a la boca del protagonista, un magistral Anthony Hopkins, en aquesta ocasió acompanyat de un grapat d’intèrprets incommensurables.
Senzilla posada en escena i drama profund i esquinçador, exposat sense embuts de forma molt entretinguda i atractiva per a l’espectador.
“Qui, exactament, soc jo?”, pregunta en un dels moments més devastadors de la pel·lícula. Mentre, la seva filla Anne (Olivia Colman) tracta de fer que el seu pare se senti el més còmode possible a casa seva els últims dies abans d’ingressar-lo en una residència d’avis.
La pel·lícula està carregada de subtilesa i matisos, és trist, de les de sortir-ne compungit, però havent après una important lliçó: hem de respectar i estimar els nostres éssers estimats fins el final dels seus dies.
6 nominacions als pròxims Oscar l’avalen i Hopkins és sens cap dubte el més clar favorit per guanyar el de millor actor.
Aquesta confusió del protagonista ens contagia a nosaltres, tenim la impressió, como ell, d’haver-nos perdut alguna pel camí. Potser perquè les coses no son como les recordàvem.
“Padre” és una pel·lícula que no sap de distincions , no sap de gustos, races, ni procedències i que tard o d’hora parla i profunditza, en quelcom que ens colpejarà a tots.
Juan Bibian
