L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions socials i en un dels grans fronts de confrontació política. L’encariment dels lloguers, les dificultats per emancipar-se i la distància creixent entre els ingressos de moltes famílies i el cost de tenir un sostre han situat aquesta qüestió al centre del debat públic. Per a una part important de la ciutadania, trobar un habitatge que es pugui pagar sense comprometre la resta de despeses s’ha convertit en un repte cada vegada més difícil.
El problema ha anat guanyant pes en l’agenda política, però també ha evidenciat les diferències entre les formacions a l’hora de plantejar solucions. El paper de les administracions, la regulació del mercat del lloguer, l’ampliació del parc d’habitatge públic, els incentius als propietaris o les mesures de protecció dels llogaters formen part d’un debat en què les propostes i les prioritats no sempre coincideixen. Més enllà del diagnòstic compartit sobre la dificultat d’accés a l’habitatge, les discrepàncies apareixen quan cal concretar quines mesures s’han d’aplicar, amb quins recursos i amb quines competències.
La qüestió ha adquirit encara més protagonisme en la precampanya electoral. El rebuig parlamentari dels decrets impulsats pel Govern espanyol en matèria d’habitatge ha estat un dels episodis que han marcat les darreres setmanes i ha precedit l’anunci de l’avançament de les eleccions generals al 29 de novembre. El cas de Mari Carmen Abascal, juntament amb d’altres com el d’Olga Matute, ha contribuït a situar encara més la crisi de l’habitatge al centre del debat públic i polític.
Així, l’habitatge no només és una de les principals preocupacions socials, sinó també un dels assumptes que condicionen la discussió sobre el rumb polític de l’Estat i les alternatives que proposen els diferents partits.
En aquest context, La Marina ha volgut posar el focus en les propostes de les formacions polítiques per solucionar una problemàtica que afecta una de les qüestions essencials per articular la vida i el dia a dia de la ciutadania. Per fer-ho, hem plantejat la mateixa pregunta als grups municipals de Barcelona, demanant-los que exposin la valoració que fan de la situació actual i que concretin mesures prioritàries que les seves formacions proposen impulsar a escala estatal per garantir l’accés a un habitatge digne i assequible.
Totes les formacions han rebut el mateix encàrrec i disposen d’un límit comú d’extensió. També els hem demanat que la resposta provingui del màxim representant municipal disponible o, si això no era possible, de la persona que cada grup consideri més adequada per parlar en nom de la formació.
La crisi de l’habitatge és un debat estatal, però les seves conseqüències es viuen als carrers, als barris i a les llars.
Raquel Gil – PSC. Cinquena tinenta d’alcaldia i regidora de Sants-Montjuïc
Pel govern de la ciutat de Barcelona, l’habitatge és la principal prioritat perquè és el problema que més preocupa a la ciutadania. Els governs de Pedro Sánchez, Salvador Illa i Jaume Collboni han impulsat mesures per afrontar una situació que continua sent difícil per a moltes famílies.
Gràcies a aquestes polítiques, avui hi ha més protecció per als llogaters. A Barcelona, quan finalitza un contracte de lloguer, els propietaris no poden incrementar-ne el preu de manera desproporcionada, a diferència d’altres ciutats. Això és possible gràcies a la Llei d’Habitatge impulsada pel Govern d’Espanya i aplicada per l’alcalde Collboni. Aquesta regulació permet un estalvi mitjà de 270 euros mensuals a les persones que viuen de lloguer[1]. A més, assegurem que els pisos són per viure-hi: el 2028 eliminarem tots els pisos turístics i fins llavors, els taxarem amb un recàrrec de fins al 150 % de l’IBI[2].
L’objectiu és clar: garantir que els veïns i les veïnes puguin continuar vivint als seus barris. Amb aquesta finalitat, i pensant en la cita electoral del 29 de novembre i en les municipals del 2027, plantegem dues grans línies d’actuació.
Primer, reforçar la protecció davant l’especulació. Els nous decrets sobre habitatge aprovats recentment pel Govern d’Espanya apunten cap aquest camí: protegir les famílies vulnerables davant els desnonaments, les classes mitjanes davant l’augment excessiu dels lloguers i els barris davant l’impacte dels fons especulatius i dels pisos turístics.
Segon, ampliar el parc públic d’habitatge. Per això Barcelona incrementa la construcció d’habitatge públic, la Generalitat facilita l’accés a l’habitatge per a joves i gent gran, i el Govern d’Espanya impulsa noves mesures per afavorir-ne l’accés, com Casa 47.
Jordi Martí – Junts. President del grup de Junts i candidat a l’alcaldia de Barcelona
La crisi de l’habitatge a Barcelona és real, urgent i el resultat directe d’anys de mala gestió dels governs de Colau i Collboni.
Junts ho fonamenta en 3 pilars clars:
Primer: Construir més habitatge. La solució no és posar més normes als pisos que ja existeixen. Per això proposem: 2.000 milions d’euros en avals perquè promotors públics i privats construeixin habitatge social i assequible a Catalunya; 280 milions d’euros per a la construcció industrialitzada; 25.000 habitatges rehabilitats cada any a Catalunya i reclamar a la SAREB el traspàs dels pisos i solars que té a Catalunya per destinar-los a habitatge social. I tot això, amb tràmits àgils i llicències ràpides.
Segon: Protegir els petits propietaris. El 70% del parc de lloguer de Barcelona és en mans de petits tenidors[3]. La Ley de la Vivienda els ha tractat igual que als grans fons d’inversió. Per això proposem: un aval públic que garanteixi el cobrament del lloguer si el llogater no paga; desallotjament en 48 hores si qui ocupa il·legalment un habitatge no pot demostrar davant del jutge que hi té dret; i que si s’atura un desnonament, que sigui l’Administració qui pagui el deute.
Tercer: Ajudar les famílies, els joves i els pensionistes.
Per a la classe mitjana i treballadora: desgravació del 15% de la hipoteca a la declaració de la renda; donacions per comprar el primer habitatge lliures d’impostos; i eliminació de l’impost de successions.
Per als joves: aval públic per als menors de 35 anys que cobreixi l’entrada del primer habitatge; recuperació del compte habitatge amb desgravació del 15% dels estalvis; reducció de l’IVA del pis nou del 10% al 5% si és per a primera residència; i deducció del 15% del lloguer a la renda.
Per als pensionistes: si tens més de 65 anys i vens el teu habitatge per anar a una residència, zero impostos sobre el guany obtingut; garanties reforçades si tens un pis llogat per complementar la pensió.
Carolina Recio – Barcelona En Comú. Portaveu del grup municipal de Barcelona en Comú i número 2 a les eleccions municipals de 2027
La crisi d’habitatge ens està portant a una situació insostenible. A les famílies de Barcelona els queden, de mitjana, 600 € al mes després de pagar el lloguer. Aquest fet, sumat a l’ascens imparable del cost de la vida, genera que avui el 50% de les llogateres visquin sota el risc de pobresa[4]. El diagnòstic és clar, però com solucionem tot això?
Hi ha debat sobre quina és la millor manera per revertir la crisi d’habitatge, però retallar els recursos públics que hi dediquem no sembla una bona idea. Doncs bé, això és el que està fent el govern de Collboni a Barcelona. L’alcalde ha reduït dràsticament el pressupost per fer pisos protegits, de fet, no ha iniciat cap promoció pròpia. Ara mateix, més de 100.000 persones esperen un habitatge de protecció oficial, un 63% més que fa 5 anys. Per tant, la primera passa hauria de ser recuperar la inversió dels mandats de Colau, com a mínim.
Però no ens podem quedar aquí, hem d’anar més enllà. Mentre les cases es puguin fer servir per guanyar diners, la crisi de l’habitatge continuarà existint. Per això hem d’expulsar els especuladors fent que només es pugui comprar per viure-hi. L’Ajuntament pot prohibir als fons voltor comprar a la ciutat, però hi ha altres fórmules per fer fora aquests paràsits. La compra directa d’habitatge, els impostos als especuladors o l’expropiació són eines que ens permeten enviar un missatge: a Barcelona no es pot fer negoci amb l’habitatge.
Elisenda Alamany – ERC. Secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya i candidata a l’alcaldia de Barcelona
Els darrers anys s’ha parlat molt d’habitatge, però poc més que debats. Esquerra ha aportat les respostes.
Avui el pressupost pactat per a habitatge de l’Ajuntament és el més alt de la història[5].
Gràcies a Esquerra tenim regulació de topalls dels lloguers, i lloguers de temporada i podrà eliminar els pisos turístics.
Barcelona no pot créixer més, aquí la clau és la rehabilitació. I no hi havia hagut mai una aposta d’impuls públic a la rehabilitació com la que hem aconseguit. I hem d’anar molt més enllà. Perquè si no rehabiliten les administracions ho fan els fons inversors per expulsar el veïnat.
Hem d’incidir també en la demanda, a favor de qui compra per viure-hi. Per això hem proposat abaixar impostos a qui compra per viure-hi i pujar-los a qui compra per acumular i especular.
També hem pactat que l’Ajuntament financi fins a 80.000 euros per l’entrada d’un pis i reduir l’ITP. Quan parlem d’habitatge parlem del fet que la ciutat no t’expulsi. I així és com fem possible que Barcelona continuï sent Barcelona.
Daniel Sirera – PP. President del PP a l’Ajuntament i candidat a l’alcaldia de Barcelona
Hi ha una manera molt senzilla de comprovar si una ciutat està construint habitatges: explicar les grues. A Barcelona, més enllà de la Sagrada Família i el Camp Nou, costa de trobar-les. I mentre falten grues, sobren joves que no es poden emancipar, famílies que no arriben a final de mes i veïns que han d’abandonar el barri on han viscut tota la vida.
Això no passa per casualitat. És el resultat d’anys de polítiques equivocades. Ada Colau va prometre construir 8.000 pisos de lloguer social i només en va fer 1.066[6]. Va imposar, juntament amb el PSC i Junts, la famosa reserva del 30%, que havia d’aportar 330 habitatges protegits a l’any. Vuit anys després, només n’ha aconseguit 31[7]. Molta propaganda, moltes prohibicions i gairebé cap habitatge.
Amb els nostres vots vam impedir que Colau tornés al govern municipal. Però Collboni, en lloc de rectificar, ha decidit mantenir les polítiques. El resultat és a la vista. Els límits de lloguer i la llei d’habitatge de Sánchez han generat inseguretat jurídica i l’oferta de pisos de lloguer ha caigut un 28%[8]. Menys pisos disponibles i més dificultats per trobar una llar.
I mentre 682 famílies esperen un habitatge d’emergència[9], Collboni dedica diners públics a comprar edificis amb okupes, com el del carrer Llenguadoc, i manté 32 immobles municipals okupats[10] que es podrien recuperar per destinar-los a habitatge assequible. És difícil explicar a una família que fa anys que espera un pis que l’Ajuntament no sigui capaç de posar ordre al seu propi patrimoni.
Barcelona necessita construir-ne més i fer-ho com més aviat millor. Cal alliberar sòl, reduir impostos, agilitzar llicències, col·laborar amb el sector privat i oferir seguretat jurídica a propietaris i llogaters. Només al 22@ es podrien construir 15.300 habitatges. També tenim oportunitats a la Marina i la Sagrera. El que hi falta no és espai, sinó voluntat política.
________________________________
[1] Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (informe d’abril de 2026), el lloguer mitjà dels nous contractes hauria estat 268,20 euros mensuals més car al quart trimestre de 2025 si s’hagués repetit el ritme de creixement dels dos anys anteriors a la regulació.
[2] Els propietaris amb una sola llicència d’habitatge d’ús turístic (HUT) pagaran un recàrrec del 50%. Els que disposin de dues o tres llicències assumiran un increment del 100%, mentre que els titulars de quatre o més HUT hauran de pagar un recàrrec del 150% sobre l’impost.
[3] Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, les persones o entitats que tenen un sol pis de lloguer representen aproximadament el 71% dels arrendadors, però controlen al voltant del 33 % del parc de lloguer. Si es consideren els petits propietaris amb menys de cinc habitatges, aquests controlen aproximadament el 55 % del parc.
[4] Les dades sobre el risc de pobresa entre les persones llogateres tenen referències a escala estatal. Segons l’Informe anual del 2022 del Banc d’Espanya, el 48,9 % de les llars espanyoles que vivien de lloguer a preu de mercat es trobaven en risc de pobresa o exclusió social. D’altra banda, un estudi de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), publicat el 2024, assenyala que el 48,1% dels llogaters de Barcelona disposaven de menys de 561 euros mensuals després de pagar el lloguer.
[5] El pressupost municipal de 2026 preveu 239,6 milions d’euros en la política de despesa d’habitatge i urbanisme, un 22,3 % més en despesa corrent inicial que el 2025.
[6] Ada Colau es va comprometre el 2015 a impulsar 8.000 habitatges de lloguer social, però l’objectiu no preveia únicament construir-ne de nous, sinó també recuperar pisos buits i incorporar habitatges al parc públic per altres vies. Segons dades publicades per Newtral i Verificat el gener del 2023, des del 2016 l’Ajuntament de Barcelona havia construït 1.442 habitatges públics, n’havia adquirit 1.349 al mercat privat i n’havia incorporat prop d’un miler a través de mecanismes com la Borsa de Lloguer. En total, el parc públic havia augmentat en uns 3.800 habitatges, mentre que 3.889 més es trobaven en diferents fases d’execució o tramitació.
[7] La previsió inicial de la reserva del 30 % era generar uns 330 habitatges protegits anuals. Segons dades publicades el novembre de 2025, fins a l’agost d’aquell any se n’havien construït 31 en aplicació de la mesura, mentre que altres 123 disposaven de llicència.
[8] La caiguda del 28 % fa referència a una reducció dels anuncis de lloguer disponibles a Barcelona en diversos portals immobiliaris entre l’1 de setembre de 2025 i el 2 de febrer de 2026, segons un informe de la Cambra de la Propietat Urbana. Idealista xifra la caiguda d’oferta a la ciutat en un 83 % respecte de l’any 2018. La variació del nombre d’anuncis, per si sola, no permet atribuir aquesta caiguda exclusivament a la regulació dels lloguers.
[9] La xifra de 682 famílies correspon a una dada publicada el 2024. Les informacions disponibles el 2026 situaven el nombre de famílies pendents d’un habitatge d’emergència al voltant de 750.
[10] Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona publicades per Línia, la ciutat té 32 immobles de titularitat municipal ocupats. Aquesta xifra, però, no implica que tots aquests espais siguin habitatges ni que es puguin destinar directament a lloguer assequible, ja que caldria tenir en compte les característiques i la situació de cadascun.
