Pel Rubén Cruz
En aquesta penúltima entrega de la sèrie Toma Candela! parlarem dels trets característics de la immigració que Catalunya ha rebut al llarg del segle XX, de l’actitud manifestada i de com ha transformat el fet nacional català, amb l’ajut dels textos publicats pel Candel.
- Característiques de la immigració
- Xenofobia ……………………………….. LM núm. 88, octubre del 2001
- Feo, fuerte y formal …………………… LM núm. 92, febrer del 2002
- Desentesos i compromesos
- Barreras arquitectónicas …………….. LM núm. 3, març del 1994
- Dinero y hedonisme ………………….. LM núm. 101, desembre del 2002
- Ausencia de ética civil ……………….. LM núm. 71, abril del 2000
- La nació catalana: terra que mana en nosaltres
- Las culturas no son estáticas ………. LM núm. 19, juliol del 1995
- Continuïtat de la nació
- Europa, la de las cunas vacías ……… LM núm. 91, gener del 2002
Característiques de la immigració
«La unitat de nacions és una teoria molt franquista.
Així que la trobo sospitosa, no m’agrada. […]
Espanya haurà d’admetre que hi ha uns altres espanyols.»
(Candel a SINCA. «El Manifest Candel», a La Providència es diu Paco. 2008)
El creixement humà de Catalunya s’ha basat en la immigració, a causa dels desequilibris regionals i de la baixa natalitat catalana. També tenen a veure amb les lleis socioeconòmiques que causen la pobresa [1]
«Catalunya, pràcticament, i des de la seva revolució industrial al tèxtil, sempre ha necessitat mà d’obra; ha estat una de les seves constants històriques al llarg de tot aquest segle El baix índex de natalitat feu d’ella una cosa semblant a un poderós aspirador. […] Hi va haver èpoques […] en què tot i la massiva arribada no s’aconseguia la quota suficient de mà d’obra, sobretot pel que fa al ram de la construcció; es necessitaven especialment peons i s’anava a buscar-los a les seves pròpies terres, se’ls arrencava d’allí. És per això que algun immigrant hagi pogut dir: jo no vaig venir, em portaren.»
(Candel. «Recessió (descendeix l’arribada d’emigrants)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
[1] CANDEL, F. «La Catalunya pobra a les zones urbanes», a La nova pobresa (1988).
«La gente se iba a las ciudades, a las ciudades industriales, sobre todo Barcelona y Tarragona, que son como fuertes aspiradoras debido a su constante necesidad de mano de obra.
Existe el espejuelo de la ciudad. La vida en los pueblos de interior es monótona, oscura, aburrida. En la ciudad está todo eso que cuentan en las películas —no los libros, porque no leen—: la diversión, el piso moderno, la chica encantadora, el príncipe azul, el provenir.»
(Candel. «El “altre català”», a Inmigrantes y trabajadores. 1972).
Els immigrants arribaven en allaus, i els catalans sempre han cregut que eren provocades, organitzades regularment i finançades per la Dirección General de Empleo, amb el designi de descatalanitzar Catalunya:
«Si els andalusos han anomenat aquella incursió “la dels anys de la fam”, no manquen catalans que n’han dit “la invasió del silenci”, per la manera cauta, sostinguda i continuada d’arribar sense parar. Jo només puc assegurar que ells, els qui venien, els qui arribaven, no en sospitaven res, d’això. Venien perquè els calia, i res més.»
(Candel. «Segona invasió», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
És el moment d’una breu digressió, perquè tanmateix, cap al final de la seva vida, Candel considera la migració interna i la global com una política estratègica del règim de Franco, integrada dins i combinada amb la del sistema capitalista:
«Havien vingut d’arreu de l’Estat espanyol, impulsats precisament per una manera de fer molt espanyola, molt unitària, imperialista, podríem dir, de voler que tot el territori fos el mateix… És pervers, però va ser així: la gent no se n’adona. Jo me’n vaig adonar després, molt després. […] Era injust per a ells i era injust pera nosaltres. Ens havíem d’unir contra tot això que estic dient. Abans es deia dictadura, ara se’n diu globalització. El nom és igual, perquè sempre hi és… Tot són formes d’homogeneïtzar, de fer-nos a tots iguals. Perquè nosaltres, pobres de nosaltres, no veníem per envair, sinó per sobreviure. D’això es valien. El món s’aprofita contínuament d’aquesta necessitat tan principal.»
(Candel a SINCA. «El Manifest Candel», a La Providència es diu Paco. 2008)
Aleshores, Candel arriba a considerar la independència com l’única solució:
«si aquests immigrants volguessin la independència, doncs jo també la voldria. Perquè estic segur que ells la voldrien en un sentit social, de millora social, vull dir, ¿entens? Més que no pas l’estrictament nacionalista… Aleshores, endavant.
[…] Es tracta que tothom es posi d’acord, simplement. Però tothom. Tots junts, per lluitar contra aquesta homogeneïtzació de les coses i del món…, contra aquesta cosa espanyola que no entén res.»
(Candel a SINCA. «El Manifest Candel», a La Providència es diu Paco. 2008)
Em recorda l’acció directa que defensaven els anarquistes abans de la guerra de Franco –l’avi trempat i proveïdor que ara ens volen vendre els hereus del cortijo. Era una acció unitària i massiva dels treballadors organitzats en sindicats contra els interessos de la burgesia i les classes dominants, sense la intervenció de les autoritats. L’acció directa era l’eina per fer la Revolució. Acabat el règim per mort natural, el va succeir un règim parlamentari en aparença liberal, però fortament condicionat pels dogmes, doctrines i pràctiques franquistes: un estat unitari i un rei que fes el vigilant de la seva sobirania, feta residir en un poble espanyol que s’ho va trobar fet i no s’hi pronunciaria, sobre el fons, sinó formalment cada quatre anys.
Per aquest camí de la unanimitat no anem enlloc. Els pobles es mouen per majories, i els immigrants han estat decisius quan eren més nombrosos i fins majoritaris. No utilitzar les majories per actuar amb l’excusa de la manca d’unanimitat és immobilisme. Però Candel no és cap ingenu, i entén que «les pretensions del tot o res són pràcticament impossibles.» [2]
Tornem, però, enrere, per acabar d’entendre d’on venim. A diferència dels immigrants de la primera onada –abans de la guerra—, els de la segona i tercera –a la postguerra— «[…] venen, i s’hi estan, i res més. Romanen. Indiferents a tot menys a la subsistència. Si de bon començament no admeten obertament tot el que veuen, tampoc no refusen de pla tot el que troben.
I això no és gaire, però Déu n’hi do.» [3]
En una entrevista amb motiu de la publicació del seu últim llibre de la saga, Els altres catalans del segle XXI, el periodista compara la immigració del nou segle amb la del passat, i Candel respon que aleshores de feina sobrava. «Llegaban para trabajar en la construcción, luego en la fábrica, con la idea de que estaban en su país y muchos, incluso, con la idea de que nada debían a Cataluña.» [4]
[2] SINCA, G. «El Manifest Candel», a La Providència es diu Paco (2008).
[3] CANDEL, F. «Els immigrants d’ara no son com els d’abans», a Els altres catalans (1964 i 2008).
[4] AMELA, Víctor. «Me gustaría un president magrebí».La Vanguardia, 26.08.2001. Entrevista a Francisco Candel republicada a https://elcandel.webnode.es/reportajes/segle-xxi/
No refusen, però alguns se senten agredits en la seva identitat. L’any 1979, mentre presentava Candel la pel·lícula Largo viaje hacia la ira (1969), de Lorenzo Soler, en un cinefòrum a Ribes de Fresser, observava:
«El público era catalán. […] De la colonia fabril de inmigrantes no fue nadie. Sí que otro de los asistentes era de Jaén. Llevaba muchos años en el pueblo. Todo lo que allí se discutía no lo entendía y le resbalaba. Él no era inmigrante. Inmigrante quiere decir extranjero. Y él no era extranjero. Él estaba en España y no en Francia…
[…] que llamarles inmigrantes es un insulto. Un insulto no como el de charnego, que era despectivo y te negaba la catalanidad, sino un insulto porque era como si te negara la españolidad. Emigrante es el que se va al extranjero y es emigrante en ese país extranjero. Pero ellos, en Catalunya, no eran extranjeros.»
(Candel, Francisco. «Primeras elecciones (de reclamante a recomendable lo de «en castellano, en castellano»), a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
De migracions n’hi ha hagut sempre, a casa nostra.
«La població catalana està formada per capes i tongades d’immigració, fins i tot [de] la Catalunya eterna i integrada.»
(Candel. «Final del llibre (no de l’argumento ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després, 1985).
Tradicionalment es donava «una modalitat d’exili econòmic» interior, des de la Catalunya agrària i pobra, ja que «els catalans sempre havien estat els qui havien hagut de migrar en un nombre més gran que qualsevol altra col·lectivitat dels pobles d’Espanya cap a les zones industrials del seu propi país.»[5]
I tanmateix, sempre podem trobar-hi diferències,
«La diferència consisteix en el fet que, tant els catalans com els valencians, canvien per millorar; els altres venen a subsistir.»
(Candel. «Segona invasió», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
Cap als immigrants «s’aprecia una certa discriminació, una certa tendència a la segregació […] però no per raons de procedència, sinó per raons de nivell social. […com també…] fins i tot entre els mateixos immigrants, s’observen diverses actituds entre els d’immigració antiga i els arribats de poc » [6], que Candel qualifica de social o moral, mai racial, ja que «la diferenciació no es fa entre catalans i no catalans, sinó entre els qui tenen i els qui no tenen.» [7]
«Dissortadament és un concepte massa estès això que els forasters, sobretot els més indigents, són gentussa amb la qual no convé fer-se.»
(Candel. «El “xarnego”», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
[5] CANDEL,F. – CUENCA, J.Ma. «Ésser tractats com els altres catalans. Introducció», a Els altres catalans del segle XXI (2001).
[6] CANDEL, F. «El “xarnego”», a Els altres catalans (1964 i 2008).
[7] CANDEL, F. «Costums dels immigrants. Idiosincràsia», a Els altres catalans (1964 i 2008).
A l’article Xenofòbia, publicat l’octubre del 2001, ens aclareix que, juntament amb el racisme, és una mostra més de discriminació també social i econòmica.
| Xenofobia |
|---|
La xenofobia, académicamente, es rectilínea: “Hostilidad y aversión hacia los extranjeros”. Definir el racismo es más tortuoso: “Odio y discriminación hacia los que no son de tu raza; exacerbación del sentido racial de un grupo étnico, especialmente cuando convive con otros”. Si te llaman racista te cabreas, aunque lo seas; si te llaman xenófobo, no, o no tanto, lo seas o no lo seas. Xenofobia resulta un apelativo más delicado, menos zaheridor. Nuestros xenófobos, en buena lógica, deberían odiar, además de negros, moros y sudacas, a chinos, alemanes y japoneses, colonias no marginales, bien situadas, sobre todo japoneses y alemanes, debiendo excluir de sus fobias a los gitanos, que de extranjeros nada, ya que son catalanes o españoles. El racismo o la xenofobia resultan compulsivos, de discriminación social y económica más que ética y nacional. Se nutren del miedo: miedo a las invasiones inmigrantes, que lleguen a ser más que nosotros, que sus culturas, costumbres y religiones ahoguen las nuestras… Ahora, desde el brutal atentado contra Estados Unidos, puede embargarnos otro miedo: el miedo a un fanatismo religioso islámico que mantienen una fe que el cristianismo ha perdido. |
| LM núm. 88, octubre del 2001 |
Els immigrants de la primera onada del segle XX eren coneguts com els murcians. Se sentien majoria local i s’ho feien valdre, amb un punt fatxenda:
«Aquells immigrants murcians no havien arribat a Catalunya com a colonitzadors. Tampoc, o molt feblement, com a invasors o conqueridors. En tot cas, una mica com a exploradors o peoners. (…). Faltava mà d’obra: es consideraven indispensables; tots eren paisans: els semblava que eren a casa; rebien uns insults –provocats o no, fruit d’una tibantor política o del que sigui, deixem-ho córrer–, i es defensaven. Els temps ha demostrat que aquell qui-qui-ri-quic dels immigrants d’aleshores era un foc d’encenalls. Avui dia, tots s’han integrat, i alguns, ultrapassant o sobrepujant aquesta integració, s’han tornat furibunds catalanistes. I això que els esdeveniments no van ajudar-hi; ben a l’inrevés. Però, si s’escau, ja l’estudiarem, aquest fenomen. Aquesta experiència pot demostrar o permetre d’esperar que amb els immigrants d’ara passarà el mateix o poc més o menys. El temps ho dirà, i que tots ho puguem veure.»
(Candel. «La terra mana», a Els altres catalans. 1964 i 2008).
També hem vist que l’immigrant de Jaén que viu i treballa a Ribes de Fresser se sent ofès que l’hi diguin, immigrant. I encara pitjor si li deien xarnego. Dels anys 60 a avui els catalans hem anat fent coses que han atiat la por de l’immigrant espanyol i expliquen la sobreactuació d’alguns. En parlarem al capítol final, «Els nous immigrants»
Mentre Candel iniciava la seva etapa al Senat –entre juny del 1977 i desembre del 1978—, escrivia cròniques periodístiques a Tele/eXprés, Interviu i a la revista Por Favor, fundada per Manuel Vázquez Montalbán. Candel començava a escriure també el llibre que recull la seva experiència política d’aleshores, Un charnego en el Senado, publicat el 1979. Vázquez Montalbán li desaconsellava el mot “charnego” per al títol perquè suggeria marginació, mentre que Candel ho considerava des del punt de vista del provincianisme. [8] El seu charnego vindria ser com una mena de pagerol a la gran capital.
[8] CANDEL, F. «Por qué un charnego», a Un charnego en el Senado (1979).
Potser sí, un punt marginal i provincià, però també íntegre d’allò més i masclista. Com el Pijoaparte, protagonista de les novel·les de Juan Marsé. A l’article del febrer del 2002, Feo, fuerte y formal, parla d’alguns representants de la cultura xarnega nostrada. També de la rumba catalana, que passa per ser fruit de la barreja a Barcelona d’una cultura local gitana amb influències andaluses i llatines, als barris del Raval i de Gràcia, dels anys 40 ençà.
| Feo, fuerte y formal |
|---|
El Loquillo me ha enviado su último compact titulado así y a través del novelista Antonio Rabinad. El Loquillo y Trogloditas desgranan diez composiciones. Cito varios títulos al azar. El mánager, Mi calle, Soltando lastre, Territorios libres, El charnego, Barcelona ciudad… En El mánager, Loquillo, inconformista, canta: “Dinero, dinero,/ abre las puertas/ a chicas mujeres,/ siempre dispuestas./ Vigila, vigila,/ no te acuestes con él,/ no te dejes joder”. El charnego es una rumba estilo Gato Pérez, un homenaje al Gato: «A principis de segle/ els meus avis van arribar/ a la seva terra promesa/ de l’Aragó i del País Valencià./ A poc a poc, i sense pressa,/ la seva cultura van barrechar/ amb altres, que com ells,/ aquí s’hi van quedar». Y más adelante: «Caminen per la Verneda,/ Barceloneta, Horta i Sants,/ Poble Sec i Sant Andreu,/ Guinardó, Nou Barris i el Raval,/ la Barcelona de Candel,/ de Marsé i de Rabinad,/ Barcelona que en Gato Pérez/ tan bé va fer sonar». John Wayne, el Duque, mandó que en su tumba colocaran las tres “efes” de Feo, Fuerte y Formal: “Soy hombre de bien/ a carta cabal/ y como el Duque/ feo, fuerte y formal”. Ser citado por Loquillo, junto a los maestros literarios Marsé y Rabinad, ¡casi nada! |
| LM núm. 92, febrer del 2002 |
I com qui parla d’un empelt al tronc principal d’un arbre, apunta Candel:
«Que n’és de necessària, aquesta barreja de l’element originari amb el foraster si volem fer res de positiu i d’efectiu!»
(Candel. «Els fills dels immigrants», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
Perquè, amb la cortesia que el Quixot li reconeix a Barcelona [9], Candel ens explica aviat com convé d’adaptar-se a la cultura local:
«Acomodarse a las costumbres de los lugares en que a veces uno va a parar llevado por esos misteriosos designios de Dios y por esos diversos sesgos o derroteros que en la vida las circunstancias obligan a tomar, aparte de que es señal de cortesía y educación –el acomodarse, claro—, es también signo de saber vivir y de apercibirse para prosperar.»
(Candel. «El padre del Enrique (Q.E.P.D.) y el Tonico», a Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
[9] «archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única». Cap. LXXII de la segona part de El Quijote.
En aquesta adaptació, és fonamental el paper dels més compromesos amb la lluita per millorar les condicions materials de vida col·lectiva, dels anys 70 ençà. Candel observa que
«Dissortadament, […] la consigna, als barris pobres, sembla la dels naufragis: “Salvi’s qui pugui”. I ningú no preconitza una acció col·lectiva ni cooperativista, per exemple, ni en vol saber res. El pensament general és que si haguéssim de preocupar-nos de tots els qui passen angúnies, amb les que ja passem nosaltres, estaríem ben adobats.» [10]
[10] CANDEL, F. «Paradoxes suburbanes», a Els altres catalans (1964 i 2008).
Candel explica que aconseguir una llar, en forma de pis, resultava una obsessió per a l’immigrant. Viure en barraques o de rellogats els ha marcat per fer-se un projecte individualista que, en aconseguit l’habitatge, el feia tancar-se en ell mateix, malfiat i insolidari. Però
«No s’adonen que aquest pragmatisme, tal volta beneficiós momentàniament, a la llarga és contraproduent i dona catastròfics resultats, ja que ningú no pot viure sense els altres, sobretot dels immediats que et volten.
Una de les filosofies de l’home del monobloc és aquella segons la qual ell no vol saber res amb ningú, que ell no es fica en res perquè ningú no es fiqui amb ell. Amb això vol donar entenent que el que s’esdevé fora de les quatre parets de casa seva tant li fa. I no es detura a reflexionar que el que s’esdevé fora de les quatre parets de casa seva li pertoca d’una manera o altra. Però ell creu que no.
[…] costa aleshores de convèncer que […encara…] queden per solucionar uns problemes col·lectius de barri i de comunitat, problemes que, si no els resolen tots plegats, es convertiran en mals endèmics que aniran transformant els barris nous de trinca, amb els anys, en una cosa semblant als llocs d’on s’escapoliren: llocs sinistres de campi qui pugui i el qui no, que rebenti.!»
(Candel. «No defugis la convivència», a Fruit d’una necessitat. 1969) [11]
[11] Aquest article ja l’havia publicat a les revistes Canigó (núm. 156, del febrer del 1967) i Tele/eXprés, el 16 de novembre de 1968.
Desentesos i compromesos
«Quanta en fan, de falta, aquests homes responsables,
cap i cara d’aquests nuclis d’immigrants!
Sense ells, van venuts»
(Candel. «Les barraques (continuació)», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
Deia Candel aquestes paraules pensant en l’Elías Ortiz, un home que sense ésser barraquista havia assumit la responsabilitat d’organitzar i dirigir una cooperativa d’habitatges.
El periodista Josep Maria Huertas deia que «el que ha fet Candel és un acte de presencia, sempre, i aquesta presència ha donat presència a molta altra gent. […] hi ha personatges que han nascut per esdevenir representants dels altres.» [12]
¿I com, si no és amb la participació de tots, es poden resoldre tot de qüestions col·lectives als barris? Recordem el desmantellament de les vies del tren de la potassa, la canalització del clavegueram, el tancament de l’abocador de brossa a Montjuïc, la demanda d’habitatge digne, la lluita veïnal per aconseguir espais comunitaris de zona verda, d’ensenyament secundari, d’assistència sanitària… Fins i tot, més recentment, per a exigir la connexió subterrània i en superfície amb la ciutat, i per eliminar les barreres arquitectòniques amb ascensors i escales mecàniques.
Per cert que, als anys 60, l’assemblea de veïns per parlar de l’habitatge i d’una solució cooperativa pera a les barraques havia de tenir lloc al teatre de la capella de la parròquia de Port, però les señoritas de las conferencias s’hi van negar a obrir la sala, i van haver de traslladar l’acte al barracó de Can Tunis, seu de l’Hogar Social. «Fue de locura». De tanta gent que s’hi va aplegar, a dins i a fora, semblava una manifestació. En acabat l’acte va presentar-s’hi la Guardia Civil. Ens ho explica al relat breu «La Cooperativa» [13]
[12] SINCA, G. «De periodistes i de bones persones», entrevista a Josep Ma. Huertas Claveria, a La Providència es diu Paco (2008).
[13] CANDEL, F. «La Cooperativa», a Los hombres de la mala uva (1968).
| Barreras arquitectónicas |
|---|
Un 3% de la población española padece algunes carencias debido a minusvalías físicas. A toda esta gente tener que servirse de una silla de ruedas les ha significado no tener acceso a la mayoría de centros de trabajo, colegios, universidades, viviendas, cines, incluso transportes y edificios públicos. Cada año, cerca de 2.000 personas –seguimos contabilizando españoles— se nos quedan parapléjicas. Cada vez hay más hombres y mujeres que necesitan una silla de ruedas para moverse. Son muchos los que debido a alguna discapacidad tienen que usar este tipo de sillas aunque sea transitoriamente. El acceso a los edificios, el tránsito por las vías urbanas, la utilización de los transportes públicos, la escasez de puestos de trabajo adecuados a su anomalía y de viviendas adaptadas, aparte de la insuficiencia de las subvenciones económicas que reciben, son algunos de los muchos problemas que tiene que afrontar este colectivo. Las empresas de transportes públicos deberían disponer de unidades, en todas sus líneas, de vehículos accesibles a toda clase de discapacitados, incluyendo a los ancianos. Eso en todas las ciudades. No como ahora, que autobuses y trenes parecen sólo aptos para gimnastas. |
| LM núm. 3, març del 1994 |
L’individualisme és la paradoxa del suburbi que no havia fet sinó començar i estendre’s com a taca d’oli. I els nous temps de la velocitat, la globalització i la tecnologia rampants prometien noves i efervescents sensacions, fins a caure en l’escepticisme.
Ho veiem a Dinero y hedonisme, article que Candel publicava al desembre del 2002 a La Marina.
| Dinero y hedonismo |
|---|
| Los escépticos dudan de todo y no se ven capaces de afirmar nada. Cada vez hay más. Yo me encuentro entre ellos. Sócrates sólo sabía que no sabía nada. Y el bueno de Antonio Machado remachó el clavo diciendo: «Sólo sé que no sé nada, y de eso, no estoy seguro». Se aprecia un retorno a los escépticos. Yo no retorno; siempre estuve donde ellos acaban de llegar. Nosotros nos encontramos en una época y sociedad que abarca una infinidad inabastable de innovaciones tecnológicas. Al mismo tiempo se siente capaz de una autodestrucción global. Deberíamos subrayar una creciente conciencia sobre este fenómeno que comporta facultades capaces de convertirlo en un siniestro poder. Nos hallamos inmersos en una serie de factores de riesgo nunca vistos. Nuestra sociedad occidental se inclina versallescamente ante los valores –¿valores?—del «dinero» y el «disfrutar», bajo un hedonismo que lo invade todo. Cada vez hay más personas sin norte; personas y pueblos. Una sociedad supercomunicada como la actual ha engendrado un individualismo rabioso y una soledad desesperante. ¿Cómo se puede estar solo en viviendas como colmenas? ¿Cómo se puede ser individualista cuando tropiezas con tanta gente yendo por la calle? |
| LM núm. 101, desembre del 2002 |
Perquè «actualment, el que dol més és contemplar la passivitat del poble, comprovar que el poble és mort, està adormit, i no solament pel que fa a les coses catalanes, aquí, a Catalunya, sinó totalment i en tots els aspectes.» [14]
Aquesta «filosofia de l’home del monobloc», com si fos una era de la historia humana, il·lustra l’article La sábana y el punto, que ens parla de la necessària solidaritat enfront d’aquesta conducta adquirida amb el recent encetat benestar. Ja ho hem llegit al capítol «Solidaritat», on encerta a posar un mirall davant els ulls dels immigrants que fins i tot rebutgen l’amistat perquè no la troben útil…
«El hombre es un prisionero voluntario en una cárcel de espejos. Los que no tienen espejos en sus prisiones no son prisioneros, son carceleros [15]. Hay quien no pide favores para no tener que hacerlos y los que nunca los hacen a fin de que no se los hagan, también los que los reciben y jamás los devuelven.»
(Candel. La sábana y el punto, article a la columna «Punto y final», a La Marina, gener del 1995)
[14] CANDEL, F. «Catalanitat dels immigrants d’ara», a Els altres catalans (2008).
[15] Nota de l’editor. A l’original publicat escriu “presidiarios”. Tanmateix, interpreto que l’autor vol contraposar els mots presoner i presidiari, quan són sinònims.
Quins són els factors que alimenten aquesta desorientació existencial que els individus volem redreçar amb fórmules alternatives? Candel observa i escriu Ausencia de ética civil, article publicat a La Marina l’abril del 2000 on declara una pèrdua de valors a la societat.
La família, que s’ha fet diversa; l’educació, que ha perdut prestigi i utilitat; la feina, que el capital ha automatitzat perquè rebutja les limitacions humanes. Les tradicions han perdut prestigi i interès, perquè cada dia reclama una novetat.
| Ausencia de ética civil |
|---|
| El marginamiento de asignaturas tales como la urbanidad, la extensión de un laicismo que ha arrinconado la moral cristiana de la caridad y el triunfo de la técnica sobre el humanismo ha engendrado la ausencia de una ética civil que, más allá de los estrictos límites marcados por el ordenamiento jurídico, requiere el curso correcto de la vida social. Puede que esto sea más patente en los países de una acendrada historia de moral católica como la nuestra. Al no haber vivido la experiencia de la Reforma Protestante, no estamos acostumbrados a fundamentar una conducta fuera de unos principios que no tengan una base trascendente, como el castigo eterno a la falta que suponía el pecado. Entre los adultos no es tan frecuente esta carencia de valores, aunque muchos hayan sufrido una confusión nada despreciable al romper de un modo tan tajante con tantas, demasiadas, tradiciones ancestrales. Para los jóvenes, la situación es diferente. Más que una lucha generacional, se da en ellos una gran indiferencia hacia los supuestos valores de sus mayores. Sin embargo, son muy vulnerables a la seducción del uniforme y la parafernalia de nuevos mitos que más que renovar el tejido social lo degradan y endurecen. |
| LM núm. 71, abril del 2000 |
A començaments de l’any 1984 Candel va publicar un article titulat Dels altres catalans als acatalans, on introduïa aquest neologisme per referir-se al «sentido pasota de la indiferencia contra el compromiso». I tanmateix, «una definición que a los de aquí nos servía para matizar y entendernos, a los de fuera de Catalunya les aumentaba y argumentaba sus fobias, manías o tics anti catalanistas.» [16]
Explica l’escriptor i polític Ignasi Riera que Candel «Volia descriure la distància que va de la indiferència al compromís, però renuncià al terme per l’ús negatiu que se’n feia.» [17]
[16] CANDEL, F. «Final del libro (no del argumento ni de la argumentación)», a Los otros catalanes veinte años después (1986).
[17] RIERA, Ignasi. «Un perill candelià: el popularisme redemptorista», a Candel, Paco o Francesc. Apunts per un retrat (1988).
Hi ha diverses maneres de comprometre’s amb la comunitat. Hem vist la de participar en la construcció de l’espai col·lectiu i comunitari.
Una altra forma de compromís es va produir amb les primeres eleccions democràtiques, les generals de l’any 1977, el 15 de juny,
«Per primera vegada les masses obreres comptaven. Sense llibertat a tot l’àmbit espanyol no hi hauria llibertat ni amnistia ni Estatut d’autonomia. Havien lluitat més que ningú per evitar els enfrontaments dels catalans d’origen i els no catalanes. La veritable línia divisòria no passava per la raça ni per a llengua, sinó per la lluita de classes. L’oligarquia que expulsava els immigrants dels seus llocs d’origen, els sotmetia aquí a unes noves formes d’explotació, L’enemic comú era l’oligarquia.»
(Candel.«Primeres eleccions (de reclamant a recomendable allò de «en castellano, en castellano»)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
I encara més, la participació en la Diada Nacional de Catalunya, l’onze de setembre del 1978 a Barcelona,
«L’altra gran fita de presència immigrant en la recuperació catalana es produeix a la Diada d’un any més tard, ja a Barcelona, que comptà amb l’assistència d’un milió i mig de persones i que coneixem per la del milió. Fou una de les manifestacions més grans i importants celebrades a tot Europa en els darrers decennis. D’on sortí tanta gent? Òbviament s’ha deduït que sense el concurs de la immigració no hauria estat possible.»
(Candel. «”¡En Castellano, en castellano!” (grito charnego)», a Els altres catalans vint anys després, 1985)
I una mica més, encara. La immigració va resultar decisiva en l’aprovació dels estatuts d’autonomia de les comunitats d’origen.
«Jo diria, però, que Catalunya, gresol on s’han fos totes les immigracions espanyoles, incità totes les regions a reclamar les seves autonomies a partir dels immigrants que feien de corretja de transmissió amb les seves terres d’origen. L’autonomia andalusa la demanaren més andalusos a Catalunya que andalusos a la mateixa Andalusia.»
(Candel. «L’autonomía i el pollastre de granja (toma y daca autonómico, todos moros o todos cristianos)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
L’Estatut de Sau (1979) va ser aprovat amb el vot favorable majoritari de la immigració, malgrat un 40 % d’abstenció registrada també entre els immigrants. Aquest resultat va ser possible gràcies als partits de l’esquerra catalana, aleshores socialistes i comunistes [18], que havien defensat dues coses davant els temors dels immigrants: que l’autonomia significava: no haver d’esperar que Madrid resolgués els nostres problemes, amb un cert excés d’optimisme, i, per animar-los al vot, s’havien tret de la màniga allò de la solidaritat amb els pobles d’España” perquè tothom en pogués tenir la seva, amb un punt de demagògia [19], ja que fins i tot Madrid s’hi va apuntar.
[18] CANDEL, F. «Catalans, andalusos, inmigrants de carrer (l’immigrant davant l’Estatut)», a Els altres catalans vint anys després (1985).
[19] CANDEL, F. «L’autonomía i el pollastre de granja (toma y daca autonómico, todos moros o todos cristianos)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
«Però finalment sembla que tots s’han apuntat al joc, un joc semblant a aquell que jugàvem quan érem petits, el de “maricón” qui arribi l’últim, i tots vinga acórrer, o om quan les senyoretes de les “Conferencias” donaven alguna cosa, que encara que fos roba vella que no necessitàvem, tots ens posàvem en fila.»
(Candel. «L’autonomía i el pollastre de granja (toma y daca autonómico, todos moros o todos cristianos)», a Els altres catalans vint anys després, 1985).
Així, també va ser decisiva en l’aprovació de l’Estatut de Catalunya l’octubre del 1979, perquè s’hi compartia la impressió que «pertànyer a Catalunya era pertànyer a un país privilegiat, amb més noció de la justícia i la igualtat que la resta d’Espanya; l’Estatut seria el reglament que faria possible el joc ce tots; la Generalitat seria la nostra mare… Però després, això, no ha estat així.» [20]
«Yo, donde más masividad he encontrado en estos actos, ha sido en los barrios de fuerte inmigración, tal Bellvitge, Santa Coloma y Nueve Barrios. A veces pienso que seremos los charnegos los que lograremos el Estatut y no los catalanes.»
(Candel. «Senadores misioneros, senadores predicando. Guanyem l’Estatut», a Un charnego en el Senado. 1979)
Candel sembla decebut políticament, però no ens ha dit la causa de la decepció: si l’Estatut o l’exercici de l’autonomia. De seguida ens ho aclareix:
«No voldria semblar reaccionari: amb les autonomies ha passat com amb els pollastres de granja. Tothom menja pollastre, però el pollastre té gust de palla. Ara tothom té autonomia, però les autonomies no serveixen de res; per a l’home de carrer és així. Per tenir-ne en té fins i tot Madrid, enemic, precisament, de les autonomies.»
(Candel. «La autonomía y el pollo de granja (toma y daca autonómico, todos moros o todos cristianos)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
Precisament, l’any 1983 el president de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, n’encarregà l’himne a l’escriptor Agustín García Calvo, un fragment del qual diu així:
| Cada cual quiere ser cada una: no voy a ser menos: ¡Madrid, uno, libre, redondo, autónomo, entero! | Mire el sujeto las vueltas que da el mundo para estarse quieto. […] |
Candel troba que la burgesia catalana s’hi va abstenir, i també la part de la immigració desencantada amb les institucions catalanes [21], però la majoria d’immigrants el va aprovar, perquè
«En realitat, Catalunya, i d’ella els seus homes més lúcids i conscients, no havia pretès assimilar-te, cosa que equival a absorbir-te, esborrant completament les teves senyes d’identitat. […sinó…] integrar l’immigrant, només això. Integrar es acollir-te amb tota la teva manera de ser i solidàriament fer-te un lloc davant la problemàtica de cada dia que sempre tens al davant. Això és el que cal entendre. Es pot ser català sense oblidar els orígens. Però estàs obligat a ser del país en què vius i introduir-te de ple en tot el que és i representa, perquè tu també ets part de tot això.»
(Candel. «Catalans, andalusos, immigrants de carrer (l’immigrant davant l’Estatut)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
El diari Avui va aparèixer la Diada de Sant Jordi i dia del Llibre de l’any 1976. Ara ve de complir el primer cinquantenari. Des de la seva columna «El llenguatge», el gramàtic Albert Jané titulava amb l’adverbi d’afirmació “Sí” l’article del 24 d’octubre de 1979, vetlla del referèndum estatutari. [22] Vet aquí un exemple de com la majoria interclassista d’autòctons va aprovar també l’Estatut, per estima de la llengua pròpia.
Els partits espanyolistes sempre han mobilitzat la por de l’immigrant, i en els anys 80 mirava que agafés ressentiment contra la llengua catalana. Lerrouxisme de manual. És clar que sempre hi ha interessos de part, fins i tot entre els polítics progressistes:
«Ara bé, un sector de la intel·lectualitat i de la classe política amagava, sota un pseudo-internacionalisme, el desig de triomfar a Madrid.»
(Candel. «Final del llibre (no de l’argument ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després. 1895)
Ignasi Riera proposa que els immigrants no lluitaven per les llibertats catalanes, sinó que «Candel ho hauria dit així: tot lluitaven per les llibertats de tots.» [23]
[20] CANDEL, F. «La derrota de los inmigrantes (para este viaje no necesitaban alforjas)», a Los otros catalanes veinte años después (1986).
[21] CANDEL, F. «Final del llibre (no del argument ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després (1985).
[22] YESTE, Elena. “El llenguatge” d’Albert Jané: les columnes del català normal, https://www.lamira.cat/histories/2664/el-llenguatge-dalbert-jane-les-columnes-del-catala-normal
[23] RIERA, I. «Un perill candelià: el popularisme redemptorista», a Candel, Paco o Francesc. Apunts per un retrat (1988).
La nació catalana, o «la terra mana» en nosaltres
«Los corteses catalanes,
gente enojada, terrible, y pacífica, suave:
gente que, con facilidad, da la vida por su honra,
y por defenderlas entrambas se adelantan a sí mismos,
que es como adelantarse a todas las naciones del mundo».
(Cervantes. Los trabajos de Persiles y Sigismunda. Llibre III, capítol XII (1616)
Des de Miguel de Cervantes a Francesc Candel, una línia d‘admiració cap a Catalunya travessa els segles. L’historiador Jaume Vicens Vives, l’any 1954, l’explicava per la voluntat tossuda d’ésser del país, perquè «la vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada» [24] No cap acte administratiu, sinó de voluntat d’ésser que, quan minva –com hem vist a l’apartat Desentesos i compromesos, amb la intuïció de Candel sobre els «acatalans»—, una mena d’apatia existencial enterboleix la consciència d’estar sent. Mentrestant, «yo he corroborado y afirmado que Catalunya no es una raza, sino un conjunto de voluntades.»[25], ens diu Candel, que configuren un sol poble.
Candel no dedica cap article de la seva columna a defensar expressament la idea de nació catalana, però ja s’hi havia expressat en altres textos més extensos, tot i que de manera boirosa i contradictòria. Finalment, hi hem pogut llegir que «si aquests immigrants volguessin la independència, doncs jo també la voldria» [26]: és a dir, es declara independentista «pel vessant social»[27], més que nacionalista.
Anem a pams, de l’arrel a les fulles.
[24] VICENS VIVES, J., Notícia de Catalunya (1954).
[25] CANDEL, F. ¿Sois excursionistas?, article publicat al número 97 de La Marina , juliol-agost del 2002.
[26] SINCA, G. «El Manifest Candel», a La Providència es diu Paco. (2008).
[27] SINCA, G. «De periodistes i de bones persones», entrevista a Josep Maria Huertas Claveria a La Providència es diu Paco. (2008).
«La terra mana», titula Candel un capítol d’Els altres catalans (1964). Fent servir una metàfora botànica, l’immigrant s’acaba adaptant a la societat d’acollida, on arrela i dona fruit. Per això no li cal heretar una sang ni un cognom, tan sols un lloc on néixer: aquesta terra concreta que els pares trepitgen. La terra justifica la catalanitat dels fills, mentre impedeix de reclamar-la per als pares.
El professor Daniel Vargas ha trobat la font d’aquesta idea de «poble per imperatiu geogràfic» en la tradició romàntica europea del segle XIX, que arriba a Catalunya en forma de noucentisme i d’un cert corrent historiogràfic, l’historicisme, interromputs tots dos amb la guerra civil.
«Aquesta discussió [sobre la immigració], però, com moltes altres coses, va quedar silenciada per la Guerra Civil. Així, a finals del anys cinquanta i principis dels seixanta, Candel està reconstruint realment una controvèrsia aplaçada. I quan, arran de la publicació d’Els altres catalans, una part molt important del catalanisme, encapçalada per Jordi Pujol, li dona suport públicament, els partidaris del catalanisme genealògic hi reapareixen.»
(Vargas. «Creixença», a El projecte Candel, o el fracàs de la veu immigrada. 2015)
Això de «la terra mana» em recorda la sèrie documental de natura que dirigia Félix Rodríguez de la Fuente per a Televisió Espanyola entre 1974 i 1981. Es deia L’home i la terra, com a personatges complementaris del drama Natura contra Cultura. Perquè l’home és l’element dinàmic en aquesta relació, és capaç d’adaptar-s’hi. I la terra és factor de permanència, on arrelen i romanen els éssers vius.
Però, si néixer en un lloc determina la pertinença, l’immigrant no pot fer-hi res per formar-ne part, i els seus fills no n’han de fer-hi més que haver-hi nascut. El príncep Segismundo, quan desperta en una masmorra i s’hi veu encadenat i vestit amb pells d’animal, deia a La vida es sueño [28] una cosa semblant en aquests versos de la primera escena o jornada:
| ¡Ay mísero de mí! ¡Y ay infelice! Apurar, cielos, pretendo ya que me tratáis así, qué delito cometí contra vosotros naciendo; […] | aunque si nací, ya entiendo qué delito he cometido. Bastante causa ha tenido vuestra justicia y rigor; pues el delito mayor del hombre es haber nacido. |
[28] CALDERÓN DE LA BARCA, Pedro. La vida es sueño. (1635) https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-vida-es-sueno–0/html/fedc73fa-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html
Per a uns tan fàcil i per a uns altres tan difícil!… És la llei de l’embut de la natura, digues-li de la naturalització administrativa o de la nacionalitat constitucional… sempre a punt d’una regularització extraordinària.
«Aquests fills de no-catalans han arrelat en aquesta terra no-dels-seus-avis. Hi arrelaran per sempre. N’absorbeixen la saba i hi deixaran la llavor. L’han d’estimar per força. Cal admetre’ls per força. Diuen: “Soc català…” i se n’omplen la boca.»
(Candel. «Catalunya acaba aquí», a Els altres catalans. 1964 i 2008).
Candel diu ser partidari dels fets observables:
«Generalment m’inclino més aviat per una filosofia de fets, una filosofia que es desprengui de fets. Un explica: passa això. i en brolla una conseqüència»
(Candel. «Forces tel·lúriques i ancestrals», a Els altres catalans, 1964 i 2008).
Tot i així, contradient la seva voluntat d’estil de reportatge periodístic («perquè m’estimo més mantenir-me fidel a la meva filosofia de reportatge i d’anecdotari.» [29]), creu en la nació d’una manera romàntica i «literària»:
«jo sempre m’he estimat més creure que allò estava latent a l’ambient, a l’aire que respiràvem, i a l’aigua que bevíem, que era una mena de cosa miraculosa, màgica, tel·lúrica i ancestral alhora»
(Candel. «Forces tel·lúriques i ancestrals», a Els altres catalans. 1964 i 2008).
Aquesta última afirmació se sosté en la comprovada supervivència de la nació i en la integració relativa de l’immigrant. Però aquests són efectes no de la terra sobrenatural, sinó de la voluntat comunitària, natural i constant que condiciona i afaiçona el comportament dels individus efímers, que estem de pas.
Per la via d’aquesta «filosofia de fets» arriba a la conclusió «que la immigració és una necessitat constant per a Catalunya» [30].
Vargas apunta que Candel no explica com la terra els assimila. Només planteja que al igual que la primera onada d’immigrants al segle XX, les segona i tercera també s’hi integraran [31]. És més, si malgrat tenir-ho tot en contra, després de la guerra, la llengua i cultura catalanes han revifat… Potser la cultura catalana és la saba que nodreix l’esperit de la nació, i l’home s’habitua a tot dins un programa adaptatiu natural, malgrat que…
«Aquests nous catalans no coneixen Catalunya: la seva tradició, la seva història, el seu art, la seva cultura, la seva literatura, els seus costums, els seu folklore… Tampoc en aquest aspecte no coneixen la regió d’on procedeixen. Però jo pregunto: quants catalans hi ha que coneguin tot això que he dit. Del poble, cap. De les classes privilegiades, alguns. Però tot això ja és qüestió de cultura. De manera que, endavant.»
(Candel. «Un article llarg que ens farà de pròleg», a Els altres catalans. 1964 i 2008).
[29] CANDEL, F. «Els andalusos han ocupat Catalunya. Dades i números», a Els altres catalans (1964 i 2008).
[30] CANDEL, F. «Tot i això, paral·lelisme entre els immigrants de totes les èpoques», a Els altres catalans (1964 i 2008).
[31] CANDEL, F: «La terra mana», a Els altres catalans (1964 i 2008).
Més endavant, cap als anys 80, serà més exigent Candel amb els fills dels «germans de classe i condició» [32]: Els demanarà voluntat de ser-hi amb totes les conseqüències, participant de tot allò que s’hi troba. Però, ara com ara, aquesta catalanitat és un fet tant natural que amaga que els codis socials —com ara la llengua i els costums—s’han d’aprendre [33]. No n’hi hauria prou amb la voluntat de romandre-hi, acampats sobre el territori, connectats amb ell, d’on prendre l’energia per ser-hi. Els demanarà compromís amb la realitat i participació. [34]
[32] CANDEL, F. «Per qué vaig escriure el llibre», a Encara més sobre els altres catalans (1973).
[33] VARGAS, D. «L’esqueix», a El projecte Candel, o el fracàs de la veu immigrada. (2015).
[34] CANDEL. F. «Catalans, andalusos, immigrants de carrer (l’immigrant davant l’Estatut)», a Els altres catalans vint anys després (1986).
Jordi Pujol definia el seu propi nacionalisme com a «personalista»: «no al servei d’una idea abstracta o una mitologia, sinó de les persones que componen la nació». El contingut nacional d’un poble, per a ell era «tot aquest conjunt d’hàbits, de valors, de reflexos, de maneres de ser, tot això que és cultura en el sentit més ampli i més difós, més profund del mot, i del qual la llengua és la principal manifestació, bé que no única.» [35]
[35] CANDEL, F. «Nació i nacionalisme», a l’aplec de relats i articles titulat Els que no poden seguir (1993). També a «Nación y nacionalismo» a l’aplec Patatas calientes (2003).
Jordi Solé Tura opinava que cada grup transforma la realitat social, de manera que no es pot pensar en «nacions eternes», sinó que es modifiquen amb el pas del temps. En la mateixa línia d’aquest polític comunista, Candel escriu l’article Las culturas no son estáticas, publicat a La Marina el juliol del 1995, on parla de les tradicions i la creixent homogeneïtzació de les cultures, que avui denominem sense embuts globalització.
| Las culturas no son estáticas |
|---|
| Vaya por delante lo de que las culturas no son estáticas ni inmóviles, y eso aunque se pretenda. Nunca lo fueron, pero ahora menos. Las mismas tradiciones, no diré que cuanto más se cuidan más cambian, pero sí que el celo de la salvaguardia las erosiona, mejorándolas o empeorándolas, esto ya depende del punto de vista del observador, de su subjetividad y de su chovinismo. Ha habido intentos de conservar las tradiciones prístinamente, no sólo aquí en Cataluña sino en todas partes. Es un intento loable, siempre y cuando no se emplee el fanatismo y el fundamentalismo para ello. De todos modos, eso, ahora, y bajo el desaforado impacto de la intercomunicación técnica, sobre todo la de los audiovisuales y de la enorme rapidez de esta comunicación, que es instantánea, resulta imposible. Caminamos hacia una culturalización homogeneizada y la mayoría de tradiciones folclóricas se convierten en reclamos turísticos. Eso no obstante, los pueblos siguen manteniendo idiosincrasias, modos de ser, pero también influencias. Esa influencia, aparte de ser la de los audiovisuales, la comercial, la de las modas y la de los esnobs, es también la de la gente que pasa y, sobre todo, la de la gente que se queda. |
| LM núm. 19, juliol del 1995 |
«Però, com bé diu la Teresa [Losada], “totes les cultures són presentades com a fenòmens immutables, quan en realitat són històriques i adaptables”.»
(Candel. «De Gambia a les portes del Pallars Sobirà (passant pel Maresme)», a Els altres catalans del segle XXI. 2001)
Prova que res roman igual i que tot canvia, fins les cultures, és aquesta definició de ser català que formula a Els altres catalans vint anys després, tan des apegada del valor tel·lúric que li atribuïa:
«És difícil definir amb precisió matemàtica. Per la qual cosa, allò de viure i treballar a Catalunya s’amplià. Era català qui vivia i treballava a Catalunya i a més tenia voluntat de ser-ne. Aquí no s’hi valia allò dels espanyols: ser-ne encara que no volguessis […] A mi, la definició m’hauria agradat redactada així: és català tothom qui és a Catalunya. I prou. Quan siguem una nació-Estat succeirà d’aquesta manera. I aquí el “ser” no adquireix segones intencions reivindicatives o testimonials, sinó que es refereix simplement a l’espai físic que ocupes a Catalunya i que no ocupes en cap altre lloc.»
(Candel. «Defineixi’m què és ser català (Com de difícil resulta ser català)», a Els altres catalans vint anys després, 1985).
És un quiero y no puedo, un estirar el braç més que la màniga. Parla de nació-Estat, suposo que intercanviable per estat-Nació, com a futurible o possible, i tot seguit treu ferro negant “intencions reivindicatives o testimonials”… De què? Només pel fet de ser a Catalunya? En català, el fet d’estar no és prou durador, és una circumstància conjuntural: és el fet de ser-hi, o d’estar-se en un lloc, que confereix durada.
I finalment, Manuel de Pedrolo afirmava que l’objectiu del nacionalisme és sempre la independència. «Ningú té l’obligació de voler-la, però sí el deure moral de renunciar a dir-se nacionalistes qui no la vulguin.» [36]
Dic jo que hi ha el deure moral de permetre al poble expressar la seva voluntat, per equivocada que es vulgui dir que és, perquè a qualsevol elecció democràtica el poble corre el risc seriós d’equivocar-se –o d’encertar-la— i no per això se li nega la participació política a les votacions, cosa que des legitimaria el sistema polític. Com diuen els anarquistes, votar no serveix per a res, ja que si servís pera alguna cosa prohibirien votar. El que no és democràtic és des legitimar una votació pacífica perquè als Poders de l’estat no els interessa legalitzar-ne la convocatòria.
[36] CANDEL, F. «Nació i nacionalisme»”, a Els que no poden seguir (1993) ; «Nación y nacionalismo» a Patatas calientes (2003).
Si la guerra civil va silenciar el debat previ sobre la immigració, que el Candel va recuperar, podem dir que la repressió de l’estat fa callar el debat sobre la independència i la nostra majoria d’edat. I així anem ajornant els temes, i acumulant penes i treballs.
Candel explica a la seva novel·la Donde la ciudad cambia su nombre que una multitud de gent de les Cases Barates s’havia acumulat a l’enterrament d’un jove, fill de la trapera del barri assassinat per un veí, i que la massa no s’hi movia, com un animal tossut. Volien portar la caixa a l’espatlla d’una bona colla de voluntaris, però el policia que feia d’autoritat a l’acte s’hi negava «porque sin un permiso especial esto no puede hacerse; llevar un muerto a hombros es una especie de manifestación, y las manifestaciones están prohibidas.». Com que la gentada no avançava, va haver de demanar permís als seus superiors.
«Uno de los curas, el vicario de la parroquia, le dijo al teniente:
—¿Qué, se consiguió el permiso?
—Mire, padre –dijo el teniente–, a veces hay que decir que sí aunque sea que no.»
(Candel. «El entierro», a Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
I l’enterrament va prosseguir amb la normalitat de qui porta una imatge a les espatlles en una processó, «un acto de fervor cabileño –así llaman a los de las Casas Baratas—, una especie de acto patriótico, se podría decir.» [37]
Això és també el que va passar al llarg del Procés català (2010-…), que la gent empenyia i s’havia de fer un referèndum tant si com no, amb o sense transferència de la competència de convocar-lo. I vam portar urnes amunt les espatlles sense esperar un permís que li era negat.
El professor José Antonio Pérez Tapias planteja un abús de la identitat, que s’ha de canalitzar democràticament. Aquest suport democràtic és justament el que proposen el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals del pobles (1976) i el catalanisme polític, mitjançant l’exercici del dret d’autodeterminació.
«Hi ha una fetitxització de la identitat, una sacralització de tot allò nacional, i cal posar-hi límits. La identitat nacional és respectable, però ha d’estar subjecta a una lògica democràtica.»
(Bou, Ot. «Espanya no trobarà mai un vestit a mida sense una proposta federal consistent», entrevista a José Antonio Pérez Tapias, professor de filosofia de la Universitat de Granada, a VilaWeb, 03.12.2025) [38]
Entesos. Tanmateix, els límits acostumen a posar-lo les nacions dominants a les sotmeses, mentre les opressores s’instal·len còmodament el respectiu nacionalisme excloent.
[37] CANDEL, F. «El entierro», a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).
[38] En línia a https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-perez-tapias-federalisme-pedro-sanchez/
És el que va passar a la modèlica transició, que es van constitucionalitzar la unitat indissoluble i la monarquia parlamentària: el rei com a símbol i fermall de la unitat consagrada sense consulta al poble sobirà. Fins i tot el règim franquista havia tingut clara la oportunitat que el poble aprovés allò decidit, i per acabar de lligar-ho bé havia convocat dos referèndums, per aprovar tant la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (6 de juliol de 1947) com la Ley Orgánica del Estado (14 de desembre de 1966). Malament rai, quan una dictadura dona lliçons de democràcia directa…
Cal recordar que Espanya ha ratificat el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics en el marc de la Transició política, el 13 d’abril del 1977, com una prova més de voluntat democràtica, però mai no l’ha practicada ni amb la descolonització del Sàhara ni en cap altre supòsit en què se li ha demanat. Aquest estiu. que el Marroc li torna a disputar la sobirania sobre Ceuta i Melilla, hem de veure amb quins arguments democràtics la defensa. Un referèndum popular a les places, tot i la convicció de guanyar-lo sobradament, Espanya no el tindrà en consideració perquè despullaria l’argumentari i la repressió contra el referèndum català de l’1 d’octubre.
Al remat, per aquestes i altres renúncies de drets humans i de classe, els partits d’esquerra perdrien pistonada. Com diu el periodista Xavier Montanyà,
«En aquests trenta anys, mentre la dreta ha anat reforçant les seves posicions i el seu discurs, adaptant-se hàbilment a les noves situacions fins a tornar pràcticament a l’origen, l’esquerra, acomplexada ha anat perdent els seus valors actius ideològics en estranyes mutacions de retrocés al centre, fins a acabar traint el seu propi discurs amb la pèrdua consegüent de militància, vots i sentit.»
(Montanyà. «Un respecte a Puig Antich», a Contra el silenci i la impunitat. 2025: 209)
Un sol poble
Aquest era el lema d’en Josep Benet per a les primeres eleccions general postfranquistes, el 15 de juny del 1977.
Candel simpatitza amb el PSUC des que els exiliats a França van rebre la versió castellana de Els altres catalans, publicada el juliol del 1965. Pocs mesos més tard, el van convidar a un poble de la rodalia de Paris per parlar-ne, i va connectar-hi amb els organitzadors, comunistes:
«Desde entonces me uní entrañablemente al PSUC. […] Más que explicarles mis experiencias obrero-suburbiales, en las que no se podía ocultar el despegue económico del trabajador –un despegue que le había hecho entrar en el mundo del utilitario y el electrodoméstico, al menos en Catalunya—y describirles su masiva indiferencia a todo lo que fuera lucha política, querían que les contara lo que ellos deseaban oír: proletariado subdesarrollado en pie de lucha.»
(Candel. «Tercera onada (segons historiadors la quarta)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
I és a partir del 1976, que els immigrants criden en castellà «Libertad, Amnistía y Estatuto de Autonomia», en una alegria que els agermanava. Aleshores, «la inmigración, eufórica, andaba apuntándose al PSUC, que era el partido que parecía interpretarles mejor» [39], perquè la classe obrera de Catalunya va d’entendre «que la catalanitat no és una cosa ja predeterminada, sinó que resulta també de l’aportació cultural per part d’aquests sectors obrers, molts nouvinguts» [40]. En aquesta comprensió, el paper d’en Candel va ser fonamental.
[39] CANDEL, F. «¡En Castellano, en castellano! (grito charnego)», a Los otros catalanes veinte años después. 1986).
[40] GUMMÀ, Eloi. «El pujolisme va ser una reacció de classe». Entrevista a Horitzons, 21.10.2026 https://horitzosocialista.cat/actualitat/eloi-gumma-el-pujolisme-va-ser-una-reaccio-de-classe/
Per aquestes simpatia i eufòria inicials, en Candel va acceptar de presentar-se com a independent dins les llistes el PSUC a les primeres eleccions generals del 15 de juny del 1977. Va ser escollit senador dins la candidatura unitària al Senat –que incloïa tots els partits catalans que s’hi presentaven, llevat de CiU— Entesa dels catalans:
«Después de las elecciones del 15 de junio, Joan Reventós se fue a Madrid con el triunfo absoluto de su socialismo. Iba a buscar al niño [Estatut de 1932]. Y tampoco se lo dieron. Otros políticos, y por otros vericuetos, diríase que también fueron a buscar el vellocino autonómico. Pero por lo visto, y para un grupo solo, no podía ser, era tabú, era sagrado. Por eso, más tarde, lo parieron entre todos.
[…]
La Entesa dels Catalans, que tienen una bella vena loca, de vez en cuando ha sacudido o zarandeado a los partidos para que no olvidaran al niño, bien el que nació y murió o el que tenía que nacer. Se optó por que naciera. Semejante a su hermano; a poder ser, un poco más guapo, pero que naciera. Esa campaña de “Guanyem l’Estatut” obedecía a eso. Teníamos que sensibilizar al pueblo de Cataluña sobre un hecho decisivo y, a menudo, menospreciado: la conquista del Estatuto pasaba por la conquista de una Constitución democrática. El viernes, 17 de febrero de 1978, dimos comienzo a esa campaña.»
(Candel. «Senadores misioneros, senadores predicando. Guanyem l’Estatut», a Un charnego en el Senado. 1979).
Entenc que si per a un sol grup no, la mateixa lògica que va donar vida a l’Entesa dels catalans al Senat havia d’haver engendrat una candidatura única al Congrés que fes valdre la voluntat de recuperar l’Estatut del 1932 arrabassat pel franquisme. La conclusió és que tal voluntat no hi era, sinó la de participar en la construcció d’un estat democràtic respectuós amb l’herència rebuda, en lloc d’acceptar-la només a benefici d’inventari. És la mateixa lògica que va fer renunciar els comunistes a exigències de classe a canvi d’un cert benestar, com veurem que apunta l’historiador Eloi Gummà.
«La gente de la inmigración, que de murcianos habían pasado a ser charnegos y después altres catalans, a partir del 15 de junio serían todos, seríamos todos ya solamente e igualmente catalanes. ¡Visca el PSUC, visca Catalunya y viva la clase obrera! Y todos a rugir, gritar y a aplaudir. Era fácil encender a las muchedumbres…»
(VILA, Enric. CANDEL, Paco. «Primeras elecciones democráticas; voté i me votaron», a Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996).
«Yo fui al Senado consciente de las limitaciones que estar en él supondría y esperando la lapidación como premio, pero sabiendo también que no hay más cera que la que arde, esto es. Que otra clase de democracia factible no la había ni todavía la hay, y que ésa es la que hay que ensanchar. La Constitución para todos los pueblos de España y el Estatut para Cataluña son las dos amargas peladillas que hay que endulzar, contando con más flores de baladre que de miel por en medio. Y que las hostias son ázimas. Por eso llueven tantas y de todos los lados» (Candel, «Pasándonos la pelota», a Un charnego en el Senado. 1979).
En aquest deure de fer empassar gripaus per xarops perquè convenen, el Candel pesuquer bé podia entendre’s amb els socialistes, si més no amb els que al Senat afirmaven que «los socialistas pensamos que en política se hace lo que se puede y no lo que se debe» [41]. Tot un reconeixement d’impotència des acomplexada, amb risc de forjar en cinisme armat, com ha passat sovint.
Al remat, Candel va defensar la Constitució en aquesta intervenció seva a la sessió plenària del Senat el 26 de setembre del 1978:
«No sé si vosotros sabéis aquella historia sobre el camello. Dicen que el camello es un caballo diseñado por una comisión. Se trataba de hacer un caballo para el desierto, pero como todos metieron la cuchara, salió ese animal que, al pronto, parece contrahecho, pero que no lo es, y que tan útil resulta en el medio ambiente en que se mueve. Si la Constitución la hubiera elaborado un solo grupo parlamentario, o un solo partido político, o la sola gente de una ideología, hubiera salido más bonita, más caballo, pero un caballo al servicio de una única clase o facción, la de aquellos que la hubieran redactado. Así ha salido más camello, pero más útil en este caminar por el desierto estéril que nos han dejado estos cuarenta años de mando único. Esta es una Constitución para todos, de reconciliación, de entierro del pasado tenebroso. Por todo ello yo votaré “sí” y os pido a todos vosotros que también votéis “sí” a esta Constitución que es una promesa de futuro.»
(Candel. «RIP. Un camello como Constitución», a Un charnego en el Senado. 1979).
A les segones generals, de l’1 de març del 1979, no es va repetir aquella Entesa d’èxit, perquè «El PSC se cerró en banda con lo de su candidatura de “inspiración socialista” mientras el PSUC se mantenía en el postulado de candidatura de unidad hasta que se consiguiera el Estatuto.» (Candel. «De cuerpo presente», a Un charnego en el Senado. 1979)
Aquell any de 1979, encara a Catalunya es celebrarien dues convocatòries electorals més: les primeres municipals del 3 d’abril i el referèndum de l’Estatut d’autonomia de Sau, el 25 d’octubre.
Candel va acceptar d’anar com al seu cap de llista del PSUC a les primeres eleccions municipals per L’Hospitalet de Llobregat, que va guanyar el PSC per un regidor de diferència. Candel en va ser el responsable de Cultura. Al govern de coalició, els uns es malfiaven de les iniciatives dels altres, tement que els aprofitessin electoralment.
«Els convergents es fan forts al fortí del nacionalisme. Nosaltres [el PSC] no som sucursalistes. Nosaltres tampoc, protestaren els pesuquers. El PSUC és un grill de la mandarina que és el PCE, es veu que havia dit Carrillo.»
(Candel. «A la botifarra de l’alcalde», a Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)
«el socialisme era la dreta d’una altra dreta, d’aquesta dreta a la qual li feia por l’esquerra però que tenia prevenció contra la dreta clàssica i li molestaven més les etiquetes que els fets.
[…]
»els socialistes, ells devien saber per què, desitjaven trencar el pacte de govern amb els comunistes. Els comunistes, pels socialistes, mai no van ser dignes de fiar».
(Candel. «Destitució, inauguració, pam, pam, pam, pam», a Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025).
Cap dels dos partits no resisteix la prova del poder, i l’alcalde socialista elegit al 1979 va haver de dimitir el 1994 per acusacions de tràfic d’influències que el van condemnar tres anys més tard. Candel parla d’enriquiment personal i de favoritisme polític [42].
«Un dels oradors, trostko, així m’ho va semblar, havia dit: els que s’instal·len al poder es tornen dolents fins i tot sense voler-ho. Dolents, no; durs. Jo havia d’endurir-me. Però com m’havia d’endurir? M’adonava que tothom volia el pastís de l’Ajuntament, aquell pastis que de vegades semblava una castanya».
(Candel. «Confraternitzant», a Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025).
Quant a la campanya de l’Estatut –que s’arrossegava des de la primera convocatòria electoral, del juny del 1977, i la primera i successives diades—, Candel explica com l’immigrant es va solidaritzar amb les reivindicacions del catalanisme polític per tres motius: la característica mancança cultural de base, la confiança en el lideratge dels partits d’esquerra catalans, i la creença que ser català és un privilegi.
[41] Aquesta frase és del senador por Sevilla Francisco García-Borbolla Candilejos, del grupo Socialistas del Senado, recollida pel Candel a «La Política. La frase del socialista», a Un charnego en el Senado. (1979).
[42] LANDRON, Michel. «La corruption», a Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne. (2013).
«Demanàvem l’Estatut i molts de nosaltres no sabíem què era l’Estatut; ni l’Estatut ni el Estatuto. Devia ser una cosa bona si era l’oposició qui ho demanava».
[…]
«[…] s’apuntà al futur d’una Catalunya progressista que, si aconseguia els seus objectius nacionals i autonòmics, tot ho podria resoldre. I s’hi apuntà d’una manera total i conscient o sense saber ben bé què era això, però creient en alguna cosa que, si tots la proclamaven, devia ser per alguna cosa.»
(Candel. «Catalans, andalusos, immigrants del carrer (l’immigrant davant l’Estatut)», a Els altres catalans vint anys després, 1985).
«Alguien me ha preguntado que por qué ha respondido tan masivamente y bien esa gente de habla castellana de la inmigración reclamando unas instituciones que muchos no tienen ni idea de lo que son. Y yo he contestado que porque se están sintiendo protagonistas de algo que están ayudando a ser.»
(Candel. «La Diada. ¿De dónde salió tanta gente?», a Un charnego en el Senado. 1979).
«La gent, el que volia saber era si autonomia equivalia a separatisme. No, on vas a parar, fèiem nosaltres. […] Doncs així d’acord, contestaven. […] Així que tots ens apuntàrem a la reclamació de Estatut d’Autonomia, y tot era una festa quan es demanava, especialment a las Diades».
(Candel. «L’autonomia i el pollastre de granja (toma y daca autonómico, todos moros o todos cristianos)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
Ja hem vist que, malgrat una abstenció superior al 40 % i la por de l’immigrant al separatisme –conjurada demagògicament a la campanya dels partits d’esquerra amb l’esquer de la solidaritat amb els pobles d’Espanya: « No, on vas a parar, fèiem nosaltres» [43]—, l’Estatut de 1979 va ser aprovat massivament pels immigrants i, tanmateix, després d’aprovat, una part d’aquests va tenir por que signifiqués fronteres, passaports, depuracions i deportacions… «L’ immigrant sempre ha tingut molta por a aquest fantasma [del separatisme]» [44]
«A quienes intentaban desestabilizar el proceso autonómico de Cataluña les ha salido el tiro por la culata, Porque los andaluces catalanes han aprendido la lección. Autonomía para Cataluña igual a autonomía para Andalucía»
(Candel. «Er Día o la Diáa», a Un charnego en el Senado. 1979.: 141)
Al llibre recentment publicat, De l’antifranquisme al pujolisme: la pugna per l’hegemonia, l’economista i historiador Eloi Gummà analitza la derrota del moviment obrer durant la transacció política (1976-1981). En una entrevista, l’autor explica que «la classe treballadora arriba als anys 70 amb un capital polític molt gran, amb unes estructures més fortes que mai, les quals després es dilapiden i ja no s’aconseguiran reconstruir.» [45] Això passava perquè els partits d’esquerra no s’hi plantejaven la ruptura:
«Durant la segona meitat de l’any 76, els comunistes ja havien frenat mobilitzacions obreres i vagues perquè creien que desestabilitzarien les negociacions i incrementarien el risc d’una amenaça reaccionària que posés en perill la democràcia. L’any 77 tot això es converteix en uns acords econòmics [els Pactes de la Moncloa] que, si bé la patronal els considera massa d’esquerres i per això no els secunda, suposen unes concessions molt importants per part dels treballadors (com ara deslligar els salaris de la inflació) a canvi de mesures de benestar social.
Aquí el problema és que els comunistes frenen el moviment obrer perquè pensen que estan posant la primera pedra d’un nou pacte social tot fent algunes concessions, quan en realitat estan acceptant els primers punts de l’agenda neoliberal.»
(Gummà. «El pujolisme va ser una reacció de classe». Horitzons, 21.10.2026)
[43] CANDEL, F. «L’autonomia i el pollastre de granja (toma y daca autonómico, todos moros o todos cristianos)», a Els altres catalans vint anys després; 1985).
[44] CANDEL, F. «Catalans, andalusos, immigrants de carrer (l’immigrante davant l’Estatut», a Els altres catalans vint anys després (1985).
[45] GUMMÀ, E. «El pujolisme va ser una reacció de classe». Horitzons, 21.10.2026.
Al març del 1981, després del cop d’estat fracassat del 23-F, les autonomies pateixen un retrocés en forma de LOAPA i torna l’anticatalanisme. A Madrid, Diario 16 publicava el Manifest dels 2.300, d’intel·lectuals castellanoparlants a Catalunya tot acusant-hi de genocidi cap a la llengua de Cervantes per l’ús del català com a llengua cooficial amb igualtat de drets que el castellà.
Oi que és vella aquesta cançó? En aquesta terra nostra, el vell somni humit del conqueridor es renova cíclicament per mirar d’acabar amb la idea de nació… Encara em fan tornar a pensar en una de La Trinca que assimilava els catalans amb els indis americans:
«Doncs sabem segons la història,
que aquesta tribu, pobrets,
quan es rifen garrotades
tenen tots els bitllets».
(La Trinca. Com el Far West no hi ha res, de l’àlbum Nou de Trinca, 1981)
És propi de l’Oest americà que tothom hi anava a fer la seva llei, i el més forts –els ràngers de Cavalleria, els pistolers, els ramaders de bestiar boví— a imposar-la als més febles –els indis— i als més pacífics –els pobletans i els pagesos. Fins que arriben uns altres de més forts –els buscadors de petroli— que s’acaben imposant als ramaders. Aquest és el tema de la pel·lícula Gegant (1956), de George Stevens, on James Dean interpreta un empleat del ranxo ramader, que hereta un petit tros de terra on descobreix petroli, i esdevé un poderós rival dels propietaris del ranxo gegantí…
Em ve al cap la reflexió que fa Candel com en un a part, adaptada als suburbis que coneix i on viu:
«(Quin estudi o disquisició més interessant no seria el d’aquests contrasentits tan naturals i ambiciosos! Una onada industrial catalana escombrant una pagesia també catalana i arrossegant darrere seu una mà d’obra forastera que menysprea però que ella mateixa ha fet imprescindible).»
(Candel. «Catalanitat dels immigrants d’abans», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
Però tornem-hi, a la brega de la reacció anticatalanista desvetllada el 1981. En paraules del periodista Lluís Carandell al mateix Diario 16, «El manifest [dels 2.300] ocultava el fet bàsic que l’idioma que corria perill a Catalunya no era el castellà, sinó el català. A més, havien inventat un problema» [46]
Finalment, dos anys més tard s’aprovava la Llei de Normalització Lingüística.
El professor Michel Landron opina que, amb l’aplicació de la política de normalització lingüística del govern autònom català, Candel entén la llengua com a condició necessària per a una integració real. [47]
[46] CANDEL, F. «Manifest dels 2.300 intel·lectuals (ni tan intel·lectuals ni tants)», a Els altres catalans vint anys després (1985).
[47] LANDRON, Michel. «La normalisation lingüístique», a Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne (2013).
Candel anota que la meitat de la població de Barcelona és immigrada, «el que passa és que no acabem de decidir-nos a anomenar catalans els que han nascut aquí de pares de fora.» [48]
Els textos d’en Candel fugen de les afirmacions categòriques, perquè l’autor aposta pel matís –que diu la Najat el Hachmi a la introducció d’Els altres catalans, primera edició íntegra i sense censura, del 2008. Em sembla que també és una manera de nedar i guardar la roba, o de no saber prou per deixar-se anar dins l’aigua. De fet, al llarg de 19 pàgines, presenta les opinions de polítics i intel·lectuals a propòsit del conceptes de nació i nacionalisme per acabar preguntant-se «¿Com ho farem a partir d’ara per explicar a nois com els de Badalona què és una nació, què és la lluita nacional, què és el nacionalisme?» [49]
És cert que no li podem demanar la resposta definitiva, però sí una de provisional i seva… Tot i que la seva aposta personal sembla passar pel folklore, la llengua i la cultura, aviat expressa un concepte propi de ciutadania:
«Als fills dels immigrants els resultava molesta la definició d’immigrants. Ells no se senten immigrants. […] És ciutadà català, o és català, no només qui treballa a Catalunya, sinó qui cobra aquest treball; és el fet de cobrar el teu sou, més que el de treballar-lo, el que t’arrela on ets.»
(Candel. «Final del llibre (no de l’argument ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
Amb l’atur, a la doble mancança de feina i de salari s’hi afegeix la fallida de la solidaritat [50].
[48] CANDEL, F. «La terra mana», a Els altres catalans (2008).
[49] Això passa a Els que no poden seguir (1993), i a Patatas calientes (2003), on reprodueix el text Nación y nacionalismo.
[50] CANDEL, F. «Final del llibre (no de l’argument ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després (1985).
Al capítol «Comunicació i Llengua catalana» hem vist que Candel no només rebutjà l’anticatalanisme del manifest dels 2.300 –el març, contra la normalització lingüística a Catalunya— sinó que va defensar la legitimitat de la «Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana», que aquell juny va liderar la històrica manifestació massiva a Barcelona en contra de la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico).
Era la primera vegada que donava suport a una iniciativa catalanista, però no l’última.
L’1 de març del 1994 sortia al carrer l’edició d’Un Ayuntamiento llamado Ellos. El 9 de maig dimitia l’alcalde hospitalenc Juan Ignacio Pujana. Va ser aleshores que, en el marc de la IV Convenció per la Independència Nacional, al maig del 1994, Candel va signar el Manifest per la segona Transició democràtica cap a la independència [51], amb un centenar de personalitats catalanes, com a reacció a l’anticatalanisme que observava. [52]
[51] La Vanguardia, 14.05.1994.
[52] LANDRON, Michel. «Des charnegos aux autres catalans», a Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne. (2013).
Diu el professor Vargas que Candel té al cap la imatge de l’immigrant ignorant:
«[…] la cultura de l’immigrant és baixíssima, nul·la. Aquesta és la primera cosa que contesta qualsevol si li ho pregunten. I és veritat. En tenen molt poca, per no dir gens.
[…] Aquestes característiques que anem observant són comunes a tots els immigrants, sempre amb lleugers accents, matisos i excepcions, de qualsevol banda o regió que procedeixen. Això ens fa pensar que són el seu nivell de vida i les seves particularitats els que comporten aquesta semblança i els condicionen, i no altra cosa.»
(Candel. «Cultura, heus aquí la qüestió», i «Religiositat», a Els altres catalans, 2008).
Candel observa aquesta mancança cultural de l’immigrant fins i tot entre els nous catalans:
«I pel que fa concretament al de la nostra immigració, es tractaria d’un Islam empobrit, procedent de les franges de la marginació en els seus països d’origen: d’un Islam sense recolzament cultural, sense reflexions ni meditacions pròpies. Es tracta, en fi, d’un Islam merament ritual. D’un Islam que proporciona a qui el professa un sentit d’identitat fortíssim impossible d’obtenir per altres vies».
(Candel – Cuenca, J. Ma. «De Gambia a les portes del Pallars Sobirà (passant pel Maresme)», a Els altres catalans del segle XXI. 2001).
Vargas parla de fracàs en l’intent de lligar la salsa del nacionalisme català amb aquests ingredients. El fracàs de l’unsolpoblisme. El periodista Josep Gisbert en troba la prova en què «avui és català, essencialment, qui té voluntat de ser-ne i, per tant, tots aquests immigrants que es neguen a integrar-se no en són» [53],
El jove moviment nacionalista Nexe Nacional troba que «el mite de l’unsolpoblisme ha banalitzat l’adscripció a la nostra nació. Si la mera presència física al nostre país, o l’estrany requisit laboral que sovint la complementa, et fa català, la llengua perd una part indispensable del seu valor: ser la porta a la nostra comunitat. Si pots ser català i considerar-te plenament integrat al nostre país sense utilitzar, per més que parcialment, la nostra llengua, aquesta es deprecia encara més.» [54]
[53] GISBERT, J. «Qui és català?», a ElNacional.cat, 25.07.2026, https://www.elnacional.cat/ca/opinio/qui-es-catala-josep-gisbert_1685500_102.html
[54] FARRÀS, Clara; MÉNDEZ, Oriol; SINDERMANN, Tomàs. «La regeneració nacionalista de l’esquerra catalana». A Nexe Nacional, 03/07/2026, https://nexenacional.cat/la-regeneracio-nacionalista-de-lesquerra-catalana/
Continuïtat de la nació
«El clero ejercía una especie de tiranía demográfica, es un modo de decirlo,
una publicidad natalicia, es otro modo de decirlo.
Desde el púlpito, las publicaciones religiosas y el confesionario,
sólo aconsejaban y machacaban eso: tener hijos, tener hijos.
Los salmanticenses, esto, lo cumplían.»
(CANDEL. El empleo. 1965)
Ho hem vist al capítol «Comunicació i Llengua catalana», que, sense escoles ni mitjans de difusió, el coneixement de la llengua necessàriament ha d’arribar als fills per contacte humà,
«Avui dia, l’idioma català només es pot aprendre per contagi, si se’m permet l’expressió, per fregadís, per contacte. De manera que si les majories que et volten són catalanes, parles català; si no, com passa a les barriades, no.»
[…]
«Avui dia, la llengua catalana, a part l’amenaça de la immigració, es veu amenaçada per una sèrie d’elements externs: absència de premsa, de ràdio, de televisió, de cinema, i gairebé de teatre i de literatura; també, absència absoluta d’ensenyament, etc. Tot això ha fet que hagi perdut fins i tot el domini del carrer. En aquestes condicions, com es comprèn, la integració lingüística d’aquests mateixos immigrants que l’amenacen es fa molt difícil.»
(Candel. «Setze jutges», a Els altres catalans, 2008).
«Cuando yo explico que los inmigrantes hemos vivido bastante al margen de Cataluña, por nuestra idiosincrasia y estructura especial, solo quería decir que, recluidos en guetos suburbiales, Cataluña no llegaba ni llega hasta allí. No se puede buscar lo que no se conoce.»
[…]
«El llegado tiene que admitir Cataluña y su problemática cuando sepa que todo ello existe, pero primero se lo tienen que explicar y entenderlo, y a partir de ahí podrá incorporarse al complejo y matizable mundo catalán, ni más ni menos que les ocurre a los mismos catalanes.»
(Candel. «Galgos o podencos», a Algo más sobre los otros catalanes, 1973).
Així, la desbordada immigració del quinquenni 1961-1965 va provocar una doble incapacitat: física per acollir-la i també cultural per a absorbir-la. [55]
«Com la majoria dels immigrants i dels descendents d’immigrants: ni a favor ni en contra. Són d’aquí, doncs són catalans. Si haguessin anat en un altre lloc, serien una altra cosa, serien d’“aquell lloc”. És una cosa que ells no analitzen pas. L’analitzen d’altres, els qui busquen causes i perquès, els preocupats, els meticulosos. Aquests nous fills de Catalunya es troben aquí i prou. Ara com ara, “trobar-s’hi” és una de les positures més compromeses, també de les més incòmodes. Més que no pas “ésser”».
(Candel. «Els fills dels immigrants», a Els altres catalans. 1964 i 2008).
[55] CANDEL, F. «Recessió (descendeix l’arribada d’emigrants)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
Creu en la permanència de la catalanitat, per sobre dels allaus migratoris,
«Trenta anys més tard, aquesta immigració no solament ha continuat, sinó que s’ha duplicat. Però Catalunya segueix essent Catalunya. Un esperit soterrat l’anima i la fa romandre impertorbable, si no del tot en la forma externa sí completament en al seva essència interna. Jo sóc dels qui creuen que els fenòmens migratoris no tenen prou força per a trastocar els valors essencials i interns d’un poble. Hi cal alguna cosa més. Alguna cosa més que ja s’ha intentat, encobertament. Però ni així.»
(Candel. «Tot i això, paral·lelisme entre els immigrants de totes les èpoques», a Els altres catalans, 2008: 65-66)
Creu en la continuïtat de la nació, malgrat les polítiques centralitzadores:
«[…] tinc escrit en el capítol “Catalanitat dels immigrants d’ara” [a Els altres catalans] , i escrit assegurant-ho, que l’immigrant d’abans –concretament el de la Catalunya autonòmica de la República espanyola—tenia més a favor seu la Catalunya Catalunya genuïna que no el dels temps de l’escriptura i publicació del llibre –1963 i 1964—, i fins i tot que el d’ara –2000-2003—, després que la perniciosa majoria absoluta del sinistre Aznar ha castigat i restringit la democràtica i autonòmica Catalunya fins a arribar a l’estil dels més rancis moments de la dictadura de Franco. Costarà rescabalar-se’n completament.»
(Candel. «El meu pare i l’oncle Antolín sense feina; l’oncle Esteban i l’oncle Julián van continuar mantenint-la», a Primera història, primera memòria. 2006)
Per tant, creu també que els catalans formem un grup nacional, que «Catalunya és un poble fet –malgrat els seus problemes– per la senzilla raó que, a part un idioma i una cultura, té consciència i ànsia de poble. Té sentit social i polític.» [56]
[56] CANDEL, F. «Galgos o podencos», a Encara més sobre els altres catalans (1973).
Una de freda i una de calenta. Passem de la dutxa escocesa al bany ritual japonès. «Calienta pero no quema, calor blanco con butaterm», que deia la publicitat durant els anys 60 y 70 –tot un exemple de durabilitat dels eslògans, avui d’usar i llençar, efímers com un kleenex.
La proposta del Candel té tots els ingredients rituals, fins i tot parla de «saba» –per no dir-li sang, que sonaria racista— i també d’ «esperit», però de saba només en tenen les plantes del món vegetal. Però s’entén la metàfora, i no cal ser planta ni arbre perquè la saba et corri l’esperit per dins. Talment la nació.
Tanmateix, qualifica l’esperit de Catalunya de «tel·lúric», com una força de la Natura, sense acabar mai de dir-li simplement «nacional» com allò relatiu a la naixença: on la planta arrela i creix. Potser qui ha patit el falangisme sap que, a la postguerra «el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, per una assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional.» [57], i sap també que la censura no hauria bandejat només el qualificatiu sinó l’obra sencera… Al pròleg del Jordi Amat a l’edició íntegra d’Els altres catalans ens informa que el segon censor que va llegir l’obra va recomanar-ne la publicació en trobar que «No hay asomo de separatismo. Sí reconocimiento de la entidad de Cataluña: o sea, riqueza y diversidad española» [58]
[57] CANDEL, F. «Catalans sense català», a Els altres catalans (1964 i 2008). L’autor hi cita un paràgraf d’un article de l’escriptor Xavier Fàbregas.
[58] CANDEL, F. «Nota a l’edició de Jordi Amat», a Els altres catalans (2008). Informació extreta del pròleg del Jordi Amat.
Però l’efecte pràctic en Candel és fatalisme esperançat que-no-perd-la-fe. O que no es pot permetre el luxe de perdre la fe, si vol continuar existint. Això sí, els elements poden seguir conjurats en contra del bosc català com més va amb més clarianes, perquè la saba i l’esperit actuen en segon pla i revifaran la planta des de la llavor, des de la zona zero, màgicament. Com totes les cultures que en el món han existit i desaparegut, oi? És clar, que si no han renascut és perquè no tenen aquesta voluntat indestructible de la catalana, oi que també? El botxí que a través del capellà li demana a la víctima de ser fort, o fer-se’n.
… I encara falten vint anys perquè encunyi el neologisme dels «acatalans», que «“passen” del “rotllo” catalanista, però també “passen”, es deia, del “rotllo” espanyolista». Sens dubte, els fills de l’immigrant manifesten «una catalanitat atípica que pot semblar apàtica […] d’una joventut que es mostra més “passota” del que en realitat és.» [59]
[59] CANDEL, F. «Final del llibre (no de l’argument ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després. (1985).
«Hoy me doy cuenta de que las palabras pierden vigencia y ciertas actitudes también. Si por catalanismo se entiende evitar que la cultura catalana desaparezca y similares, ¡viva el catalanismo! En cuanto al separatismo, tan caricaturesco me parece el patrioterismo catalán como el español o el francés. Si las coses se quedan en fachada –banderas, tradiciones, cantos, autónomos, discursos, ditirambos—, que es lo que observa uno siempre, y se olvida la elemental y fundamental pieza de todas las cosas, el hombre, pero todos y todos igual, nada tiene ni tendrá razón de ser.»
(Candel. «Abogaste por ésos; no, que fue por aquel», a Algo más sobre los otros catalanes, 1973).
Ens preguntem per què evitar que la cultura catalana desaparegui? Per tenir-la en una reserva? En un jardí botànic? En un museu o galeria de cultures? Protegida dels elements i depredadors amb un fanal, com la rosa de l’asteroide del Petit Príncep?
Si no té dret a viure a l’aire lliure, al descobert i amb el cor a la mà, «dando el pecho, como los buenos capitanes» com diu fer l’escriptor Candel [60], valdria més que desaparegués. I tanmateix, la llengua és un dret humà bàsic a respectar activament, no un deure de protegir-se dels cops que la vida, la Natura, els elements… li donaran de totes passades. La persecució d’una cultura és política, un intent d’extermini perquè no molesti. No cauen llamps del cel –naturals ni divins— sobre una llengua, sinó bombes, sofisticacions de la (in)Cultura humana interessada.
Un coetani seu, en Manuel de Pedrolo, es demanava en un text no autoritzat per la censura si algú com Candel, sensible amb la lluita dels ciutadans negres dels Estats Units pels seus drets civils, no pot empatitzar amb la lluita de gent més propera:
«Em costa més d’entendre que l’autor, que pertany per dret propi a la classe dels desposseïts, amb la qual deu sentir-se solidari, no mantingui tan decididament, tan compromesament si es vol, aquesta línia de conducta quan es troba davant un poble menystingut como el nostre, una comunitat a la qual fa anys que se li vol negar tot.»
(Pedrolo. «Entorn d’una expressió», text inèdit del 1966, a Prosa de combat. 2025)
[60] CANDEL, F. «Cuarta parte. Ahora», a Han matado a un hombre, han roto un paisaje. (1959).
Per una altra banda, de patrioterismes sembla que no ens en podem estalviar cap, des del moment que es forma un estat suprematista que se’n vol dir plurinacional. L’objectiu del qual patrioterisme d’estat és excloure i humiliar el sentiment equivalent dels altres nacionals.
A més, de «furibunds catalanistes» no n’hi havia tan sols murcians passats de rosca, perquè ja hem vist que també s’hi declarava Federico Garcia Lorca, el «poeta del poble» a la Barcelona republicana.
«La Catalunya d’avui triga més a mostrar-se als qui arriben. Molts no la descobriran mai, i alguns quedaran amb la closca, només: folklore, costums, a tot estirar, idioma… […] La manca d’entitats característicament catalanes facilita aquest dilatat desarrelament.»
(Candel. «Concretem o centrem-nos», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
La closca és el folklore. A vegades li sembla poca cosa i a vegades prou. Candel respon a les crítiques d’excés de culturalisme:
«Quizás el problema radique en la hipertrofia del concepto pueblo –aupado por los excesos del liberalismo individualista—. De ello pretende defenderse, por ejemplo, Pujol al escribir que no se debe “pretender tampoco reducir el concepto de pueblo, y por lo tanto de integración, a una simple cuestión de política económica, o de análisis sociológico. Pues la comunidad es algo más que esto.”»
(Candel. «Galgos o podencos», a Algo más sobre los otros catalanes. 1973).
Catalanisme cultural sí, polític no, o no seriosament ni fins a les últimes conseqüències. D’aquest folklorisme hem tingut prou experiència per saber que porta a una acomodació dins l’espanyolisme. Per estalviar-los als espanyols l’esforç que els representa la «conllevancia» orteguiana de mai no acabar, i que els obliga a bombardejar Barcelona cada mig segle pel bé d’Espanya –que deia el general Espartero el 1842—, la llengua i la cultura catalanes haurien de rendir-se a l’home blanc civilitzat i colonitzador, com van fer els indis pellroges salvatges de l’Amèrica del Nord –i també del Sud, extermini del qual Hollywood no n’ha fet pel·lícules. S’hi acabaria el conflicte, amb la confiança que el vencedor (¡?!) respectarà llengua i costums dins una reserva, o fanal de vidre… que ens protegirà dels depredadors.
Deia Manuel de Pedrolo (1918-1990) que el nacionalisme sempre vol emancipar-se amb la majoria d’edat. D’aquí trec jo la necessitat de bombes que ens amenacin preventivament, mentre som adolescents.
Al remat, es planteja la continuïtat fins i tot demogràfica de la nació.
Recentment, l’advocat i escriptor Antoni Gelonch, llançava a ElNacional.cat aquesta pregunta: «Que pot un poble imaginar el seu futur sense assegurar la seva pròpia continuïtat?» Com que no pot, proposa un pla ambiciós de suport a la natalitat, invertir a les famílies en forma d’habitatge accessible i conciliació laboral. [61]
Ja hem vist que Candel creu en la permanència de la catalanitat, per sobre dels allaus migratoris, cosa que no requereix planificació.
[61] GELONCH, A. Constructors de futur. Article publicat a ElNacional.cat 25.09.2025.
Res en contra d’aquesta solució planificada, sempre que no bandegi ningú que visqui o sobrevisqui a Catalunya. Perquè Candel ja ens n’ha assabentat que
«L’immigrant havia pres carta de naturalesa i la seva veu –i si no la seva veu, la seva presència—havia pesat i pesaria molt, en el país. […] Malgrat les topades i les solucions no satisfactòries [barraquisme, ghettos suburbials, escolaritat no resolta] ha assimilat com ha pogut –havia assimilat com havia pogut ja en aquell moment—els forasters i els havia compromès i tot, es podia dir, en la seva vocació de poble que no vol morir. El genocidi comès contra el poble català després de l’any 1939 no bastà per fer callar la seva veu. […] Catalunya, amb les mans lligades, no havia pogut donar més del que havia donat en l’aspecte cultural, social i nacional. […] Catalunya, a part de treball, tampoc no havia pogut donar-los res més.»
(Candel. «Retorn dels emigrants (per aquest viatge…)», a Els altres catalans vint anys després, 1985).
Tot escrivint i publicant Els altres catalans, Candel havia trobat la seva catalanitat. I pensava que la integració a la comunitat catalana és una qüestió ètica, un comportament cívic i un compromís amb el país, més enllà d’un fet geogràfic fortuït i d’una adscripció o un sentiment nacional:
«La integració que s’exigeix a l’immigrant (…) és la de l’idioma, sobretot això, la dels costums i la cultura, la d’acceptar una manera més o menys definida de ser i de sentir-se català, la d’un respecte a la càrrega emocional i històrica, i gairebé res més.»
(Candel. «Galgos o podencos», a Encara més sobre els altres catalans, 1973).
A Els altres catalans demanava «molt de compte amb el menyspreu, mil vegades pitjor que l’insult obert», en els contactes amb els immigrants, perquè en depèn l’estimació o el rebuig a la terra d’acollida [62]. Fins i tot recomanava que «amb tota naturalitat […] als actes públics es parli indistintament el català i el castellà. És un error d’obstinar-se en determinades actituds. Cal obrir totes les portes, […] per tal que els qui venen puguin entrar. Avui dia, tal com van les coses, el català que estima Catalunya de debò i desitja la seva continuïtat, cal que es posi, encara que sigui incòmode i li dolgui, en aquest pla d’apostolat, diguem-ne, i de renúncia.» [63]
Ara el fill català de l’immigrant s’ha d’esforçar, i no té prou d’haver nascut a Catalunya. Ha de donar un pas decidit cap a una ciutadania activa i compromesa amb la comunitat. Ha d’assimilar els continguts culturals que el país li ofereix.
«Es pot ser català sense oblidar els orígens. Però estàs obligat a ser del país en què vius i introduir-te de ple en tot el que és i representa perquè tu també ets part de tot això.» (Candel. «Catalans, andalusos, immigrants del carrer (l’immigrant davant l’Estatut)», a Els altres catalans vint anys després, 1985).
Candel no diu res de nou, perquè ho deien abans de la guerra i ho repeteix Jordi Pujol alhora que Candel. Daniel Vargas explica l’enorme repercussió social i institucional de l’obra de Candel per l’aliança amb el nacionalisme de Pujol, a qui convenia que algú, immigrant com en Candel , ho digués i defensés davant els nouvinguts, i esdevingués símbol d’aquest missatge.
A l’article Europa, la de las cunas vacías, publicada el gener del 2002, repara en la baixa natalitat europea i l’efecte atractiu a l’entorn. I esmenta una sort de «socialisme blanc», que des dels anys 80 ve assumint les exigències d’En Mercat… Un exemple de renúncia de classe de les esquerres.
[62] CANDEL, F. «Concretem o centrem-nos», a Els altres catalans (1964 i 2008)-
[63] CANDEL, F. «Setze jutges», a Els altres catalans (1964 i 2008).
| Europa, la de las cunas vacías |
|---|
| Si el fenómeno de la inmigración es un hecho global, ¿por qué no se le aplica una solución globalizadora? De lo contrario, ¿para qué sirve tanto hablar de la globalización por aquí, globalización por allá? ¿Qué es la globalización? ¿El socialismo blanco de los poderes fácticos y del capital eurodolarmillonario? ¿El socialismo rosado de las democracias estables, siempre hablando de igualdad de derechos, pero siempre aherrojándote? Entran más inmigrantes con visado de turistas que en pateras. El horror de las Torres Gemelas les ha encogido frente a la intransigencia que puede devenir de lo occidental. Europa tiene en estos momentos 13 millones de inmigrantes extracomunitarios. Francia 4 y España millón y medio. De España, Catalunya absorbe el 30% de ella. Sin embargo, a nuestro viejo continente se le está llamando la Europa de las cunas vacías. Estas cunas, alguien las tiene que llenar. ¿Quiénes mejor que los prolíferos inmigrantes ante unos rancios pobladores esterilizados? Nuestros parados eluden los trabajos ominosos; mantienen la esperanza de la gran oportunidad. El inmigrante ya sabe, cuando viene, que tendrá que aceptar esos trabajos que nadie quiere ni desea… |
| LM núm. 91, gener del 2002 |
L’economista i polític Antoni Vives defensa la integració de la diversitat com a model natural de la nació catalana: la integració de l’immigrant en un sol poble.
El debat continua obert, amb la nova immigració del segle XXI. Ens retrobarem a l’últim capítol de la sèrie Toma candela!
Us deixo el discurs que va pronunciar Pau Casals davant la ONU, el 24 d’octubre del 1971, publicat a la seva Fundació Pau Casals.
