Rafael Ochoa escola
El primer director de l’escola va ser el senyor Josep Maria Vallhonrat i Bou, després va entrar el senyor Domingo de Guzmán de l’Hotellerie. Hi va haver una època amb els convenis de Formació en alternança en què el director del Departament de Formació va ser Ángel Martín Benito (llavors director de la factoria). Després es reprenen els estudis reglats el 1999 i s’incorpora com a director Antonio Hernández Acero, després es va incorporar Manuel Moreno, després Laura Carnicero i actualment és Ismael Lara.
El primer cap d’estudis va ser Lluis Farré, alumne de la 1a promoció, i després José Navarro, després Fidel Crespo i actualment Lorena Sánchez.
Els alumnes s’havien de cosir unes barres o cordons de cotó de colors a la butxaca esquerra, que representaven el curs i l’especialitat que estudiava. Color marró per a màquines i eines, groc per a delineant, verd per a ajustadors i matricers, vermell per a electrònics i electricistes. Era una barra per a 1r, dues barres (en paral·lel) per a 2n i tres barres per a 3r. Aquesta identificació va seguir amb la FPI i FPII però amb una petita variació, per a 1r una a la butxaca, 2n dos a la butxaca, 3r una entre l’espatlla i la butxaca, 4t dos entre l’espatlla i la butxaca. El 5è curs ja treballava.
La identificació de les barres cosides a la roba desapareix amb el Grau Mitjà i Superior. La roba de taller que s’usava antigament era una granota de cotó d’una peça amb cremallera de color blau. El 1975 es va passar de la granota d’una peça al de 2 peces, uns pantalons i una “pescadora” de color blau, igual que els treballadors de la fàbrica.
Aquest fet va coincidir amb un canvi corporatiu de l’anagrama de SEAT, passant de les lletres allargades vermelles a les quadrades grogues. A la roba de la granota duia una xapa amb un pentàgon amb un anagrama de SEAT amb colors blau i groc quan es cursava l’oficialia, amb l’FP es va canviar a color vermell i a partir del 1987 es va deixar d’usar l’anagrama a la roba.
Domingo de Guzmán de l’Hotellerie
És just ampliar la informació del director que va impulsar l’escola i va posar les bases del que és avui. L’Hotellerie que és com li deien a l’escola els alumnes, tenia un pas lleuger i fort, cada dia passava pel passadís de les màquines i eines, i darrere li portava els bartols el senyor Espín. Dedico una parada al senyor Espín, el senyor Espín era un conserge dedicat només al senyor l’Hotellerie, al senyor Espín li volien tots els alumnes, mai no es va enfadar amb cap, encara que li fessin entremaliadures, una gran persona va ser.
El senyor l’Hotellerie havia estat militar, amb el rang de coronel, el 1962 es va incorporar a SEAT gràcies al fet que va sortir una llei perquè els militars que volguessin s’incorporessin a serveis civils. Va assentar les bases ampliant les formacions i especialitats també va introduir la cultura general a l’escola, amb les assignatures típiques de matemàtiques, física, etc. Va tenir grans mitjans econòmics per desenvolupar-lo, la firma volia bons professionals i ell els va aconseguir durant gairebé 20 anys, quan va estar al capdavant de l’escola. Per aquelles dates del 1973 en saber tots que era militar quan passava pel passadís no se sentia ni una mosca. Coses d’aquell temps.
Alumnes destacats
També en aquesta plana es pot dir que el 10% dels directius de l’empresa han passat per l’escola. Destaco 3 alumnes per la seva mediaticitat:
LLuis Farré va ser l’alumne núm. 1 de la seva promoció (la 1a promoció) va ser cap de tallers a l’escola i posteriorment seria Psicoanalista i Psicoterapeuta, un dels fundadors de la fundació Puigvert.
Ricard Bosch va ser alumne de l’escola perquè els seus pares el van enviar a estudiar a l’escola d’aprenents com a càstig per haver suspès el batxillerat. Al final va ser professor de l’escola Politècnica de Catalunya i director del laboratori d’alta tensió.
Juan Carlos Pérez Rojo va ser alumne de l’escola i un grandíssim futbolista.
Concursos entre escoles de formació professional
Els concursos es feien amb l’oficial i amb la FP i la competició era entre escoles de formació professional com les que tenien a la Maquinista, la Pegaso, o també altres escoles com l’escola Industrial i etc. La majoria en aquella època eren empreses de l’INI o d’Instituts de FP que depenien de les Diputacions Provincials.
Hi va haver força campions a l’escola d’Aprenents de SEAT, el 1975 va ser un gran any ja que va arribar a tenir 5 campions internacionals. Als anys 90 es va deixar de fer aquestes competicions i actualment es torna a competir. Primer es competeix a nivell autonòmic, per després els campions passaran al campionat nacional. Després els guanyadors competirien a nivell europeu i els millors al mundial.
Sant Joan Bosco és el patró de les escoles de formació professional, aquell dia era el dia de les competicions esportives entre els alumnes de l’Escola d’Aprenents, es competia en gairebé tot allò clàssic: Atletisme, futbol, Handbol, bàsquet, escacs i el més expectant eren les proves de força que es feien entre classes del mateix curs que consistia a estirar la corda. És aquí on es feia més trampes, l’astúcia guanyava la força.
Amb la pèrdua de les instal·lacions esportives de SEAT es van deixar de fer tal com es coneixien, després van continuar fent algunes activitats al llarg dels anys, fins que van desaparèixer definitivament.
Professors amb algunes peculiaritats singulars
Tots els professors tenien una peculiaritat, que en alguns ressaltava més que en altres, per exemple el senyor Villalbilla impartia llengua Espanyola i feia riure un munt als alumnes, explicant la classe, les llàgrimes de riure apareixien per les galtes dels alumnes sobretot al començament en conèixer-lo.
També feia classes a la model, segons deia al Vaquilla, si ho feies enfadar llavors tot canviava, era capaç de donar-te la major bronca en directe de la teva vida. El senyor Lillo amb el seu pensament profund que quan li preguntaven alguna cosa i estava pensant li feia una fuetada el cap, semblava que venia d’un altre món. El senyor Julio Macarrilla fent-se el dur i era un tros de pa, el senyor Niño que sempre estava de bon humor, el senyor Pombo amb la seva timidesa, el senyor Garmendia que físicament era un home gegant del nord que donava matemàtiques i et feia aprendre pels “seus collons” com ell deia.
La formació esportiva
La gimnàstica del centre antigament es feia en un descampat que tenia el centre, el descampat va passar després a ser taller d’aprenentatge i es va fer un pati d’esbarjo, més petit. Amb el temps la gimnàstica va passar a fer-se a les instal·lacions esportives de Seat, els dissabtes portaven els alumnes des de l’escola fins a les instal·lacions esportives dels habitatges de Seat. Els recollia un autobús típic d’aquelles dates, res a veure amb allò actual, eren de color blau fort gairebé negre i de l’empresa. Els recollia a la porta de l’escola, i els deixava a les instal·lacions esportives cap a les 7-8 del matí.
El professor de gimnàstica dels anys 70 es deia Javier Solano, era un gran atleta, feia el crist a les anelles del gimnàs que hi havia a les instal·lacions, anomenat “Casinet” com si res. Era el que formava en educació física els alumnes, feia suar de valent els alumnes amb les abdominals, alineats dins del frontó.
Les classes de gimnàstica consistien a fer escalfament i estirament al frontó, a l’hivern el terra estava gelat. Fer taules rítmiques de gimnàstica, després s’anaven on era el pavelló esportiu de bàsquet i handbol i les piscines i feien salts en aparells amb el poltre i el plint.
Passaven posteriorment a córrer els 1.500 metres cronometrats en temps, els cronometraven a tots, al final, deixava jugar a futbol, a la imatge s’observa com lliura un premi a un alumne guanyador d’algun dels tornejos de Sant Joan Bosco. A primera línia de la foto hi ha el Cap d’Estudis, senyor Navarro al centre Javier Solano, i al mig el senyor Barrera que era membre del jurat d’empresa que per aquelles dates era el sindicat vertical el que existia, representant l’empresa. També col·laborava amb el senyor Solano, el señor Solano no era de l’empresa, la gimnàstica es va mantenir fins que es va deixar de fer el FPII.
L’escola per dins, les seves vivències del dia a dia
L’any 1974 hi havia entre els 3 cursos i especialitats uns, 360 alumnes, i l’ensenyament era dur, tenien moltes assignatures i taller, 7 hores seguides al dia amb 20 minuts per a l’entrepà, la disciplina era rígida.
Per exemple, els cabells, si el tutor o qualsevol mestre, empleat o treballador de l’escola considerava que el tenies llarg, parlaven amb el tutor i li posaven una amonestació, l’enviaven a casa fins que no vingués amb els cabells tallats, i segons quins casos havia de venir amb el seu pare al centre, o no et deixaven entrar a l’escola. Si, tal com ho llegiu.
Si pujaves o baixaves els graons de les escales de dos en dos i per l’esquerra en comptes de la dreta, et podia caure una amonestació.
Fumar estava prohibit dins i als voltants de l’escola, contestar el mestre ni pensar-ho, les promocions anteriors a l’any 1970 estaven encara més disciplinades. Gairebé un règim militar.
Falsificar una signatura del pare era molt difícil, s’adonaven de tot.
El pati d’esbarjo
Hi havia un pati d’esbarjo que era el mateix de la imatge però només tenia graveta i bancs. És on solien sortir els alumnes a menjar l’entrepà al descans.
S’acostumava prendre un refresc un entrepà i un cafè, després de dinar, els gots de refrescos i de cafè s’omplien de graveta del terra o sorra i es llançaven d’una punta a l’altra contra un altre grup -cura, cura- cridaven i passava fregant el cap dels alumnes, això durava fins que el soroll era exagerat i apareixia un professor demanant la llibreta d’amonestacions al primer que agafava llençant el got.
Quan venia el bon temps era millor perquè en comptes de gots plens de pedretes feien servir globus d’aigua. Avui dia el pati continua estant gairebé igual, només que té una escala cap amunt a l’escala de baixada, un tauler d’escacs a terra i més condicionat.
Prova de foc
Començar el curs 1r era dur ja que a tots els alumnes els donaven una U de ferro d’uns 80 cm de llarg x 60 cm d’amplada i 40 cm d’alçada, les aletes s’havien de rebaixar amb la llima fins a deixar la peça a escaire i paral·lel entre les seves cares, en resum ajustar-la. Les mans els sagnaven i es trigava entre 1 i 3 mesos enganxats a la llima 7 hores durant 3 dies de la setmana. Alguns se n’anaven farts, la majoria seguien, era la prova del cotó per saber si tenies fusta per treballar a l’escola i per aconseguir alguna cosa de vegades deien “Déu meu on m’he ficat”, ara amb els anys veig que estaven ficats al millor lloc possible. La formació els va servir a tothom, tant als que es van quedar a l’empresa com als que se’n van anar, era dura però no et feia feble; al contrari, de l’escola han sortit grans estudiants com a esportistes, i grans lluitadors socials, aquesta part estava més mal vista però també són necessaris.
L’important va ser la formació que es va aconseguir, que l’alumne fos disciplinat, metòdic en les tasques de taller, que estudiés si o si, perquè si no et feien fora, així de senzill. Aquesta formació va servir a tots els alumnes en la seva vida professional, als que van ocupar alts càrrecs i als que van ocupar càrrecs normals.
La llibreta d’amonestacions
La llibreta d’amonestacions era una petita llibreta que havien de portar a la butxaca per si ficaven la pota. Si no la portaven li queia una amonestació pel que havia fet malament i una altra per no portar la llibreta.
En què consistia la llibreta? Era una llibreta amb full de calc on escrivien els alumnes el que havien fet malament. L’alumne escrivia el nom de la persona que l’havia posada, el curs de l’alumne, la data, la signatura i els punts que et diguessin.
Cada any els punts es reiniciaven a 0, si passaves a qualsevol curs de 50 punts t’expulsaven de l’escola, era dur, fumar ja eren 25 punts.
Hi va haver qui va estar a l’escola i no va rebre cap amonestació, increïble però cert, en canvi algun no va arribar a entrar a fàbrica; el van fer fora, altres y per exemple a tres alumnes els va enxampar fumant el professor de gimnàstica per l’avís d’un altre professor i estaven en 3r, faltaven 3 mesos per a finalitzar; el professor no va dir res però a la mínima que es descontrolava un dels tres li recordava el fet amb un copet, van estar ferms el temps que els quedava.
També el centre tenia i té una farmaciola pels accidents que poguessin passar i van passar, estava al capdavant el senyor Cancio, que ràpidament et cosia en un “plis plas” i et cuidava.
Disciplina de treball, formació de qualitat i mitjans suficients és la base perquè els alumnes puguin progressar, la disciplina no vol dir agredir com antigament feien a les escoles, en els 3 anys que vaig estar allà no se li va tocar un pèl a cap alumne, i poder ho podien fer. T’ensenyaven a valorar allò que tenies i els mitjans que t’oferien. Grans mestres vam tenir, poso una part, que allà on estiguin segur que estaran ensenyant.
Ara estan en trasllat de tota la maquinària i els mitjans, dels seus recursos…
També tenen una videoteca analògica que molts centres volguessin tenir, és el que tenen encara al centre i seria una llàstima que es perdessin, són molts vídeos de cinta VHS i súper 8 mm on hi ha molta informació de mecanitzats, i proves de laboratori antigues.
Miscel·lània
Tots els alumnes tenien una xapa d’alumini amb el seu distintiu, la cara llisa de la xapa, l’alumne escrivia amb el llapis el nom de l’instrument que necessitava i el lliurava al panyol, aquest li donava l’instrument i penjava la xapa en un panell, si al cap de cert temps no tornava l’instrument, informaven el tutor, a partir d’aquí es tirava del fil per saber on era l’instrument i etc.
Informació per a joves interessats en una molt bona formació exigent, disciplinada i seriosa aquí: https://aprendices.seatformacion.com/
El futur del centre
Al barri estem mancats de moltes coses, una és un centre amb espai on es pugui fer un Consell de barri amb comoditat perquè on es fa a la Sala Pepita Casanelles i si el tema és important, com va passar recentment amb els habitatges de VPO on van voler informar; no hi va haver espai per a tots i els mitjans d’àudio van fallar.
Amb el nou barri de la Marina del Prat Vermell, quan estigui acabat el 2035-36 viuran unes 29.000 persones, que amb l’IES Mare de Déu de la Mercè no donarà abast per a tants estudiants, seria ideal juntament amb la Generalitat agafar el centre d’Aprenents per a l’ensenyament, s’hi poden afegir equipaments, etc. Una oportunitat única. El més trist seria fer pisos perquè no arregla mínimament el problema i empitjora el de l’ensenyament professional al barri.
Avui dia 19 de Juliol finalitzant l’article m’han comunicat que ha mort un alumne dels llegendaris don Enrique Caraballo alumne de la 1a promoció, al qual li vaig preguntar fa pocs dies i em va contestar, però no vaig poder concretar res, la seva energia ha marxat, també és un homenatge per a ell, i per a tots els mestres i alumnes que també han marxat.
Em sap molt greu que marxi l’escola del barri, sé que l’escola seguirà i m’alegro enormement, sé que continuaran sortint grans professionals. L’única pega és que quan passi caminant fent les meves 10.000 passes, sabré que ja no hi ha allò que ens va motivar a tots els alumnes en una edat d’infantesa molt jove, a ser persones i treballadors a la vida. Els més de 3.000 alumnes que ha proporcionat el centre per a la societat, segur que ells pensaran el mateix, per això des del diari La Marina i jo mateix et diem… Fins sempre la meva estimada Escola d’Aprenents.
