Més enllà d’on us hagi trobat l’apagada que vam viure, aquesta no va ser només un tall de subministrament elèctric: va ser també un test inesperat sobre la nostra capacitat col·lectiva de resposta. I davant d’això, cal destacar l’actitud cívica, serena i solidària de la ciutadania. Davant la incertesa i la desinformació inicial, molts van optar per ajudar, esperar i confiar. Aquesta resposta social no s’improvisa. És el resultat d’un teixit social i d’una confiança mínima —però essencial— en què ens en sortirem.
Ara bé, un episodi com aquest no pot quedar-se en l’anècdota. Cal saber amb claredat què va passar, i sobretot, que el govern sigui capaç de comunicar-ho de manera transparent, pedagògica i directa. Perquè, més enllà de les causes tècniques, hi ha una qüestió de fons: la confiança. I només es reforça si s’informa i es treballa per garantir que no tornarà a passar. Aquest incident també ha de ser un toc d’atenció per redoblar els esforços en la transició energètica. Un model basat en les renovables no només és una aposta climàtica, sinó també una qüestió de sobirania, seguretat i resiliència.
Mentrestant, el món ens parla amb veus cada vegada més crispades, molts dels fonaments de l’ordre global trontollen. Però el més inquietant és potser la sensació que cap nou model s’està construint realment. Que assistim a un col·lapse en càmera lenta d’un sistema sense haver estat capaços d’imaginar-ne cap altre. Aquesta confusió també arriba aquí, i afecta la manera com interpretem tot el que ens passa, fins i tot una apagada local.
En aquest context d’incertesa i de manca de rumb clar, és urgent girar la mirada cap als marges. Perquè sovint és allà, entre les comunitats migrades, les persones excloses o invisibilitzades, on germinen formes de resistència i de solidaritat que poden inspirar noves respostes col·lectives. Els vells i nous vulnerables —aquells a qui el sistema deixa fora o ni tan sols contempla— no només pateixen les crisis amb més força, sinó que també han estat capaços de generar xarxes, iniciatives i formes de vida que qüestionen el model dominant. Cal escoltar-les.
Davant d’una política cada vegada més desconnectada del patiment real, tancada en lògiques de poder i velocitats que no són les de la gent, recuperar la capacitat d’escolta i acció des dels marges pot ser clau. No perquè siguin exempts de contradiccions, sinó perquè parteixen d’una urgència que és real, i d’una saviesa col·lectiva que s’ha anat teixint al marge dels focus. Si volem respostes noves, no les trobarem només als despatxos ni en les grans cimeres. Potser caldrà començar per baixar al carrer, seure a les places i escoltar amb atenció allò que, fins ara, no hem volgut veure, però que, malgrat tot, insisteix a fer-se present.
