Esther Gil Garcia, Barcelona, 78 anys.
Estat civil: Vídua.
Formació, ofici, dedicació: Vaig fer secretariat de jove i he treballat en diverses feines.
Filles o fills: Dos, en Felip (48) i l’Esther (47).
Religió: Cristiana catòlica.
Política: Sóc independentista.
Fa més de trenta anys que les puntes de coixí uneixen fils, però també històries, amistats i memòria col·lectiva. Al capdavant del grup de Puntaires de la Marina hi ha la protagonista d’aquesta conversa, que des del 2001 coordina amb paciència i bon humor un grup que avui es reuneix a l’Espai Veïnal Química, compartint sostre amb altres colles que també fan del barri un lloc viu.
“Som entre 17 i 18, tot dones”, explica. Amb els anys han deixat de participar tant en trobades arreu de Catalunya, però mantenen la constància: han passat per espais com la Casa del Rellotge o la Cadena, fins trobar a la Química un lloc on se senten bé i col·laboren tant com poden.
Conversem assegudes sota l’ombra d’un arbre a la plaça de les Matemàtiques. Més que de números, parlem de puntes i de vida. Tot i viure a les Corts, la seva vinculació amb la Marina ve de lluny: “Una amiga em va dir que buscaven algú per fer puntes. Em van posar a prova tres mesos… i fins ara!”
S’hi ha passat anys venint quatre dies per setmana: dues tardes fent classe i dues més fent gimnàstica. “Aquest barri m’ha acollit molt bé. Ja és com casa.” I ella, una veïna més de la Marina, que cuida les puntes… i el teixit humà.
És vostè puntaire, una artesana que practica una tècnica ancestral. Com li arriba aquesta passió?
Perquè m’encantava! I mira que vaig començar gran. Una veïna de l’escala en feia, i a mi em va agafar la fal·lera: jo també volia aprendre’n. Quan la mestra que li ensenyava es va jubilar, no em vaig rendir: vaig anar a l’Escola de Puntaires de Barcelona. Allà, cinc anys per aconseguir el títol de professora.
Cinc anys?
Sí, sí. I al final et donaven un títol firmat pel rei i tot!
Què aporta la pràctica de fer puntes al caràcter i al dia a dia?
Però si tot són voltes i creus! Això et relaxa moltíssim. Et dona molta tranquil·litat. I l’ambient del grup… és molt agradable. Hi ha senyores molt grans, i ara també hem incorporat gent més jove amb moltes ganes.
Una peça mitjana, més o menys, quantes hores requereix i quin valor pot tenir?
Qualsevol peça ben feta no té preu, perquè són moltíssimes hores. Un mocador pot portar tres mesos de feina, ben bé unes 40 o 50 hores. I després hi ha casos com el de l’Encarna, una companya que fa anys que treballa en un cobrellit: porta cinc o sis anys amb la peça!
No tenen preu, queda clar.
Un dia em van demanar de fer uns guants. I jo no ho veia gens clar, així que, per desanimar-los, vaig dir: “Per 25 mil pessetes”. I em van dir: “Fes-me’ls!”. I els vaig haver de fer. Són preciosos. Els porta una nena, a joc amb el vestit de comunió. Encara en guardo la foto. Ara faig unes polseres que donem a un grup que treballa en favor dels malalts de diabetis.
Teixir, lligar, cosir… El seu ofici pot semblar atemporal, però com el vincula amb la realitat social d’avui?
La situació global ens afecta a totes, però de manera diferent. El que sí noto és que la gent no està contenta. I venir aquí és com un esplai: t’alliberes, deixes de pensar en tot. Això ajuda molt.
Conec gent que ha passat per depressions i, si aconseguim que vinguin, és una meravella, perquè aquí es troben molt bé. Vaig tenir una alumna amb artrosi a les mans; ¡la Seguretat Social mateixa ens l’enviava! Perquè moure els dits així li anava molt bé. O sigui que sí, aquí es fonen moltes realitats. Però totes ens sentim bé. El grup és molt bo, ens portem de fàbula.
Expliqui’ns la seva història personal. Què l’ha portat fins aquí?
El meu pare era d’un poble d’Alacant i la meva mare era gallega. La seva mare —la meva àvia— va emigrar a l’Argentina amb tots els fills, però va deixar la meva mare, que amb només tres anys va ser portada a Barcelona per una tieta. Som set germans, però ara només en quedem dos. Una de les últimes voluntats de la meva mare va ser viatjar a l’Argentina per conèixer la seva mare, tot i tenir 75 anys i la recomanació mèdica en contra. Finalment, la va trobar, però, als pocs dies d’arribar-hi, va morir.
I a què es dedicava la seva família?
El meu pare treballava a la Fecsa i controlava idiomes, i la meva mare cosia a casa. En aquell moment, la majoria de nosaltres no podíem accedir a la universitat, així que jo vaig fer un secretariat. Recordo que la meva germana gran es va preparar per entrar a Telefónica —que era un bon lloc de feina llavors— i va aprovar els exàmens, però el pare va considerar que això era cosa de nois i no li va permetre treballar-hi. Va acabar fent de brodadora, que era el que “tocava” a les dones. Tot i això, també li agradava: em va cosir tot el meu ajuar de boda.
I el secretariat li va anar bé.
Vaig començar molt joveneta, abans de fer els quinze anys, encara portava les trenes. Llavors, les empreses valoraven molt la gent formada. Des de l’acadèmia em van enviar a fer proves, i sí, em van contractar. Després em va sortir una oferta millor i hi vaig anar, fins que em vaig casar.
Volia tenir fills.
Ho tenia claríssim. Em venia molt de gust i encara ara m’agraden molt els petits. Me’ls volia criar jo. El meu marit feia de representant d’empreses i es guanyava bé la vida, així que vaig deixar la feina per dedicar-me a la família.
Quant hem avançat les dones, fa alegria viure-ho!
Jo vaig patir el masclisme pel meu pare, però en canvi el meu marit sempre va ser un home cabal i correcte en aquest sentit. Sempre em va respectar i impulsar en allò que jo volia fer.
¡Un marit fabulós! Quina sort, dona!
I això que no va entrar amb bon peu a la família! A la meva mare no li agradava gaire perquè no el podia controlar… Però amb el temps, el van conèixer i tothom se’l va acabar estimant molt.
Si hagués de descriure el barri de la Marina, com ho faria?
Jo crec que sobretot és un barri molt acollidor, sap donar caliu. Això per davant. I si mirem la contra, doncs l’incivisme es nota massa als carrers… Podem fer-ho millor cuidant els espais que compartim.
Com veu personatges com Donald Trump i el seu impacte en el món actual?
És un malparit de m****! Està boig. I és allà perquè una bona part de la gent és idiota, poca explicació més. Castiguen les dones, els immigrants, els treballadors… i malgrat tot, aquesta gent els vota. No s’entén.
I als veïns i veïnes, què els diria per ajudar-los a superar la incertesa del moment?
Jo els hi diria que no es pot tirar mai la tovallola. Que s’ha de lluitar, s’ha de lluitar i s’ha de lluitar. I t’has d’aixecar amb la convicció que avui serà millor que ahir.
Vostè no es queixa mai?
Em queixo sempre! Perquè no tinc peles, cobro molt poc de la jubilació i visc de lloguer. Així que ja t’imaginaràs com es complica la cosa a vegades… Però tinc un sostre, salut, els fills… i si em toqués la loteria continuaria fent el que faig. I agraeixo poder-ho fer i tantes altres coses. Perquè, malgrat les dificultats –que les tenim totes– som immensament riques i rics, i no ens n’adonem. O sigui que: ¡amunt els ànims!
Quina vitalitat!
Una vegada, a l’autobús, em va tocar seure al costat d’una nena de set o vuit anyets. I com que m’agraden molt els petits, vam anar xerrant… I em pregunta:
–Tu ets rica?
–I tant que sí, i tu també!
–No, nosaltres no.
–Però vius en una casa?
–Sí.
–Tens roba i sabates?
–Sí.
–I menges cada dia?
–Sí.
–Tens la mare i el pare?
–Sí.
–Doncs ets rica! –li vaig dir.
La criatura va quedar tota pensativa. I en baixar, la mare em diu: “Senyora, moltes gràcies. Li ha donat una lliçó, avui.”
Molt adient, a més!
Com a societat, a vegades ens comportem com criatures, ho veolm tot, I hem d’aprendre a viure satisfets amb el que tenim. Tampoc cal frustrar-se per tot.
Expliqui alguna dificultat que hagi hagut de superar.
Quan em vaig quedar vídua. Amb la malaltia d’ell havíem esgotat els estalvis, i en quedar-me sola vaig haver d’incorporar-me a la feina. Estava desfasada, no havia tocat mai un ordinador. A les entrevistes, només de veure’m, ja em descartaven. Tot i superar les proves, buscaven algú més jove. Malgrat que jo portava fins i tot una recomanació!
Per sort, més tard em van trucar. I vaig estar molts anys treballant com a teleoperadora. Els agradava tant la meva manera de fer que, passats els 65 anys, em van deixar continuar-hi. Allà es van adonar del valor de la nostra generació.
Hi ha alguna cosa que la posi nerviosa o li generi incomoditat?
Les baralles. Trenquen la meva pau. Per això no veig gaires notícies. I els crits al carrer també m’incomoden.
Què és el que més il·lusió li fa dins el seu dia a dia?
Els meus nets. El gran en té tres: d’11, 8 i 3 anys. I l’Esther, dos: de 16 i 13. Els gaudeixo moltíssim.
Finalment, què li demana a la vida, ara mateix?
A la vida? Que em doni salut. I que quan em toqui marxar, no em faci patir. La mort no em fa por, patir sí.
