La solitud és un dels reptes socials i de salut pública d’importància creixent als quals s’enfronten les societats occidentals d’aquest segle. L’augment de l’esperança de vida, les noves formes de convivència, una organització diferent de l’ús del temps i els canvis en els models de família i de societat ens ofereixen una realitat cada vegada més complexa, de la qual emergeixen nous desafiaments, entre ells, la solitud no volguda. S’ha convertit en una nova realitat per a moltes persones, i això té un impacte en la salut mental i física de la persona.
A principis dels anys vuitanta, Robert Weiss, un dels autors més reconeguts en aquest camp, va establir per primera vegada una distinció conceptual entre la solitud social i la solitud emocional. Aquest enfocament va obrir un debat sobre la naturalesa unidimensional o multidimensional del concepte, una qüestió encara vigent avui dia (Muchinik et al., 1998).
La solitud es defineix com un estat subjectiu que es manifesta quan una persona experimenta una sensació d’aïllament o manca de pertinença deguda a l’absència de contacte social. Aquesta condició sorgeix quan hi ha una discrepància entre les necessitats socials individuals i la disponibilitat de recursos per satisfer-les. En alguns casos, la solitud pot ser transitòria i tenir una funció adaptativa, impulsant la persona a buscar noves formes de connexió. No obstant això, quan esdevé un estat persistent, pot tenir conseqüències negatives per a la salut física i mental.
Un factor de risc, és quan qualsevol malestar es cronifica en el temps, la solitud crònica pot tenir diferents conseqüències, en relació al benestar emocional de la persona, en l’increment del risc de depressió i ansietat i fins i tot pot contribuir al desenvolupament de malalties cardiovasculars. De fet, alguns experts la comparen amb altres factors de risc com el tabaquisme o l’obesitat.
Però, què porta una persona a sentir-se sola en una època en què estem més comunicats que mai?
Les causes són diverses: l’envelliment de la població i la pèrdua de vincles familiars, els canvis en el model de convivència, la precarietat laboral que dificulta la creació de xarxes de suport o l’ús excessiu de la tecnologia, que pot generar la il·lusió de connexió sense una interacció profunda i sense el contacte humà que tant necessitem.
En aquest sentit, des de l’atenció primària es duen a terme diferents grups psicoeducatius centrats en el benestar emocional, amb l’objectiu d’oferir suport i eines per afrontar la solitud i millorar la qualitat de vida de les persones afectades, creant xarxa entre la comunitat. La participació en les diverses activitats comunitàries del barri pot ser un pas per començar a trencar el mur de la solitud. La solitud no volguda no és només una qüestió personal, sinó un repte social que ens influencia a tots.
Ares Alaminos
CAP La Marina
