En altres ocasions hem parlat en aquesta secció dels determinants socials de la salut. Aquests son els factors del nostre entorn, que moltes vegades no podem decidir, i que determinen una part important de la nostra salut. Les condicions materials, l’accés a recursos bàsics i les comunitats de les quals formem part expliquen com vivim la salut i com emmalaltim. Aquest mes volem parlar d’un determinant social de la salut que també és un Dret Humà fonamental: l’habitatge.
En els últims anys el model de mercat existent ha portat a una important crisi d’habitatge. Barcelona s’ha gentrificat i turistificat fins al punt que els lloguers pugen fins a tenir un preu superior al sou base mínim interprofessional, sent assequibles cada vegada per a menys gent, amb un augment molt significatiu del lloguer de temporada, el que ha comportat que gran part de la població pateixi inseguretat residencial. Aquesta es defineix com la manca d’estabilitat legal o econòmica en l’habitatge que impedeix l’estabilitat necessària per al desenvolupament de la vida personal i col·lectiva.
La inseguretat residencial màxima és quan es produeix un desnonament, però també és present quan el preu de lloguer que es paga és tan alt que no permet permetre’s una alimentació saludable, quan condiciona la manca d’espais d’oci i de dur a terme activitat física o fins i tot quan no permet poder pagar els medicaments que es necessiten. En estudis recents s’ha vist que la inseguretat residencial augmenta un 30% la prevalença d’ansietat i depressió, multiplica per 4 les taxes de suïcidi, empitjora el control de les malalties cròniques i augmenta la incidència de dolor crònic.
Des del CAP podem donar suport psicològic i mèdic, així com fer informes quan és necessari, però l’abordatge individual que podem fer des de la consulta no va a l’arrel del problema. Des de fa temps, persones afectades per problemes d’habitatge s’ha organitzat formant xarxes de suport, com són la Plataforma d’afectades per la Hipoteca (PAH) i el Sindicat de Llogateres, entre altres iniciatives a cada barri com el Grup d’Habitatge de Sants que lluita pel dret a l’habitatge a Sants-Montjuïc. Diversos estudis han demostrat que les persones que participen en aquests moviments de caràcter col·lectiu, tenen millor percepció de salut arran de la seva implicació. D’una banda, perquè reben suport per evitar ser desnonades i per a realitzar processos burocràtics; d’altra banda, pel suport emocional mutu que dona el sentiment de pertinença i uns vincles que ajuden a afrontar els reptes i malestars enfront de la crisi de l’habitatge.
Ja vam omplir els carrers de Barcelona el passat 23 de novembre demanant un habitatge digne per a totes i ho tornarem a fer el pròxim 5 d’abril.
Mireia Simonet i Cañete. Metge de Medicina Familiar i Comunitària.
Laula Lalucat García-Valdés. Resident Medicina Familiar i Comunitària.
CAP Doctor Carles Ribas.
