Amb motiu del seu nomenament com a presidenta del Consell de Districte, conversem amb Jessica González envers la seva trajectòria, la valoració del govern Collboni i els principals reptes de la Marina.
Parli’ns dels seus orígens i de les primeres passes en la política Collboni
Neixo a la ciutat de Barranquilla, Colòmbia, l’any 1989, en el si d’una família de classe treballadora. Vaig créixer molt feliç, jugant al carrer i ballant, que és una de les meves passions.
Jo tenia molt clar que volia estudiar Ciències Polítiques, i havia de marxar de Barranquilla per a fer-ho. Aleshores, decideixo anar a Barcelona, perquè, a la vegada, també és una ciutat amb molt potencial cultural i on també podia continuar desenvolupant la meva faceta artística, amb el ball.
Migro sola quan tenia 16 anys i m’instal·lo al barri del Raval, a Ciutat Vella, on he viscut la major part del temps. En aquell moment prenc consciència que soc una persona migrada. Malgrat sempre haver tingut molt bona autoestima, em sentia diferent. I en un moment en què vols encaixar amb el grup, m’adono que sentir la diferència del migrant és una qüestió que va molt més enllà d’anar d’un lloc a l’altre, sinó que és una posició política.
En aquell moment, em concedeixen una beca, i marxo als Estats Units de l’any 2013 a 2015. Tot i que m’oferien fer una estada i un doctorat amb tot pagat, en aquell moment comença el que és Barcelona en Comú, i decideixo tornar. Perquè de cop i volta, la gent comuna, amics meus, amb els que havia militat, formaven part d’un moviment que estava a punt de governar la ciutat. I això em va donar moltes ganes de treballar per la que ja era la meva ciutat. Vaig apropar-me a Barcelona en Comú i acabo anant en llistes, l’any 2019, i acabo com a consellera tècnica del districte de Ciutat Vella.
Com va ser aquesta etapa a Ciutat Vella?
Va ser un gran repte entendre què volia dir ser consellera tècnica i com funciona la política institucional. És un districte amb moltes problemàtiques, on la massificació turística és absolutament salvatge, on l’ocupació de l’espai públic pels visitants fa que de vegades sigui molt difícil transitar pels seus carrers, on l’especulació immobiliària té molta presència i on simplement el fet de viure és un acte de resistència.
I poder acompanyar un equip de govern que estava dedicat a això, que Ciutat Vella fos un lloc per viure, és de les coses que em fan sentir més orgullosa i crec que també la forma de funcionar de l’equip m’ha donat una escola política molt important per les etapes que han vingut més tard.
Hi ha cap cosa que creu que es va quedar per fer? Collboni
Tot l’equip de consellers i conselleres s’han deixat la pell, això ho tinc claríssim. El que em fa ensumar l’amenaça és el fet de veure com tots els interessos econòmics conflueixen en un espai com a Ciutat Vella
La gent ja ha assumit que ha de marxar del centre, tot i que després ens diran que marxem de la ciutat i que anem a les perifèries, i així successivament.
Va ser la primera afro-llatina a entrar al Parlament de Catalunya l’any 2021. Crida l’atenció que fos tan tard i que generés tanta expectació, potser senyal que encara avui en dia no està assimilat que això pugui passar.
Hem hagut d’esperar molt perquè hi hagi una primera afro-llatina al Parlament. Ara hi ha la primera dona gitana. En el seu cas, anem 600 anys tard. És una anomalia democràtica el fet que jo hagi estat la primera l’any 2021. Això ens diu de quant de camí ens queda per recórrer.
Aquest racisme institucional continua quan ja hi ets. Collboni Collboni Collboni Collboni Collboni Collboni Collboni Collboni
A mi, personalment, em van fer correccions sobre la meva pronunciació en català des del faristol del Parlament de Catalunya. Això és una cosa que també li passa a la gent al carrer, a la universitat i al seu lloc de feina.
Per això, precisament, és important que estiguem representades, perquè no només governem per a nosaltres sinó que el fet que la migració estigui present en les institucions significa que la democràcia és més àmplia.
Passar del municipalisme i el treball als barris a tot un Parlament de Catalunya és un salt molt gran. Com ho va portar?
No té res a veure la política dels barris, això és una cosa que ja em podia imaginar abans d’entrar-hi.
La setmana que hi ha ple, són tres dies que estàs allà, tancada parlant i debatent sobre com està Catalunya. Quan acabes estàs exhausta. Jo intentava continuar en contacte amb les entitats i els moviments socials, però és evident que el temps de què disposes no és el mateix. Llavors això implicava fer una feina extra en el meu temps lliure per no desvincular-me dels barris i tocar, en certa manera, amb els peus a terra.
La feina que es fa al Parlament és molt important, però jo tenia clar que volia tornar a la política municipal, més a prop del veïnat i del territori, perquè tot i que l’edifici parlamentari està a Ciutat Vella, està molt lluny de la seva realitat.
Va desitjar tornar al municipalisme i va ser presidenta del districte de Ciutat Vella de 2021 a 2023, fins que es va convertir en presidenta del Consell Municipal de Sants- Montjuïc, en substitució de Marc Serra. Quines diferències veu entre els dos districtes?
El primer punt en comú és que Ciutat Vella i Sants – Montjuïc són els districtes on vam guanyar les eleccions. A banda, són dos territoris amb una gran força veïnal i amb unes problemàtiques concretes.
Sants – Montjuïc té una extensió territorial més àmplia i una heterogeneïtat molt forta. Tanmateix, considero que aquests fets no són un obstacle, sinó que poden ser una potencialitat. Crec que el repte precisament és posar la presidència a disposició d’aquesta cohesió i d’aquest gran teixit de districte. Tot i que estic en una fase d’aterratge, em sento molt còmoda perquè aquest esperit lluitador i reivindicatiu del barri és una cosa amb la qual em sento totalment familiaritzada.
Ja ha viscut la seva primera Audiència Pública, que va ser multitudinària. Com la va afrontar i com és de difícil donar la cara davant d’un veïnat que normalment ve bastant emprenyat?
Una audiència pública tan plena és una bona notícia i una mala notícia alhora. És a dir, és una bona notícia perquè és l’òrgan de participació per excel·lència del districte i això vol dir que la gent s’hi sent convidada, però, d’una altra banda, les reivindicacions que ens vam trobar tenien a veure amb una manca de diàleg per part del Partit Socialista. Hi havia queixes sobre temes molt diversos, símptoma que les coses no s’estan fent bé i que el govern que hi ha està actuant des dels despatxos i això, a la llarga, provoca molta desafecció ciutadana.
Nosaltres, com a presidència, ens posem a disposició per garantir que hi hagi aquesta escolta.
Quins identifica com els principals reptes comuns de districte? I a la Marina de Port i del Prat Vermell?
Com deia abans, un d’ells és principalment la cohesió. La Marina i el Poble-sec són barris que se senten allunyats de la resta del districte tant en termes de mobilitat i de connexions com en termes de desenvolupament comunitari.
En temes de la Marina, Barcelona en Comú, per exemple, va començar amb el metro, que era una indicació històrica. Es va avançar en la futura connexió amb el Morrot, també en la connexió de la xarxa de bus, tot i que hi ha coses que continuen pendents de fer.
Abans parlava de participació veïnal, no només a l’hora de parlar de polítiques públiques, sinó també d’entendre la ciutadania com a sobirana i com a prou madura per gestionar, per exemple, equipaments municipals. Crec que s’estan fent moltes passes enrere en el que respecta a la participació ciutadana.
Aquí en particular es va perdre una de les gestions comunitàries de la Unió d’Entitats de la Marina i això és una cosa que s’hauria de poder revertir i recuperar, perquè precisament avancem en autogovernança del veïnat. Part de la tasca de l’Administració té a veure amb cedir aquest poder a la ciutadania i al veïnat aquí tenim tot un repte.
Quin va ser el principal encert de Barcelona en Comú a la Marina durant la gestió anterior? I l’error?
Durant els vuit anys en els quals governava Barcelona en Comú es va fer la inversió més gran que s’ha fet mai a la Marina, cent quinze milions d’euros, que incloïen el metro i el Pla de Barris més ambiciós de la ciutat, entenent-lo també en termes de desenvolupament comunitari i de construcció d’habitatges públics. Tot es va fer amb molta participació i amb molta transparència i precisament per això jo crec que va ser un èxit.
En l’apartat menys positiu, potser podríem haver explotat encara més aquesta participació veïnal, per tal que els veïns i veïnes fossin conscients del poder popular que tenien, i tenen, de poder transformar el seu barri en qüestions concretes. Es van fer moltes coses, però potser s’hauria pogut comunicar de manera més efectiva.
Avui dia, en canvi, després de dos anys de mandat, encara no sabem quin pla té Collboni per a la Marina.
Acostumeu a ser força crítics amb l’alcalde. Quin és el perfil de Barcelona en Comú com a oposició del PSC a Sants Montjuïc?
Torno a recordar que vam guanyar les eleccions a Sants – Montjuïc, amb la qual cosa som la primera força i liderem l’oposició de la manera que ho sabem fer, que és fent molt de barri i de manera col·lectiva, cedint part de les nostres intervencions al plenari perquè veïnat, plataformes, entitats i organitzacions puguin dir-hi la seva.
És important portar els temes que realment preocupen al veïnat davant el govern, perquè ha de ser la ciutadania qui marqui l’agenda política del districte.
Estem patint una Administració que no està escoltant, que té poca iniciativa i que continua vivint de rendes passades. Hi ha moltes coses que no s’estan fent des del govern, al contrari, s’estan traient, com és el cas de l’Oficina d’Atenció Ciutadana. El nostre rol d’oposició és estar al costat de les veïnes per animar-les a lluitar pel seu territori.
Com valora la decisió de postergar la reforma del passeig de la Zona Franca fins, almenys, el mandat següent i el tractament que es va fer del procés participatiu?
És un error després d’un procés participatiu rigorós i cuidat en el qual la ciutadania i el veïnat va invertir molt de temps i energia. Fins i tot el Col·legi d’Arquitectes va posar una proposta sobre la taula, i semblava que tot estava ben encaminat per tirar endavant amb el projecte immediatament.
Postergar tot això quan haurien d’haver començat les obres és un trencament d’un compromís que teníem amb els veïns i veïnes. Una entesa que va assolir un govern on també estava el Partit Socialista, que sembla que ara vol trencar amb tot el que vam fer els Comuns. Qui surt perdent de tot plegat és la ciutadania.
Crec que Barcelona en Comú va ajudar a canviar el fet que la Marina tingués aquesta sensació d’oblit i de desinversió institucional. Un sentiment que ara torna a ser ben present. És totalment impresentable parlar de reformes d’aquí a deu anys, o directament no posar data com amb el passeig, i perjudicar el veïnat. És una manca de respecte i, definitivament, la Marina no és una prioritat pel govern.
Com li agradaria contribuir al districte i els nostres barris en aquesta segona meitat del mandat?
Vull donar accés al veïnat a les institucions. Ser algú en la qual la ciutadania identifiqui un espai on apropar-se, on ser escoltat i que es mobilitzarà per fer que les coses canviïn. Fer entendre que aquesta administració es preocupa per ells i elles.
