Luz Helena Ramírez Hache, Sòcia fundadora de MIGRESS (Associació, Migració i Economia Social i Solidària), 46 anys, Bogotà, Colòmbia
Ofici? De professió enginyera mecànica, però fa temps que més aviat soc enginyosa.
Religió? Humanista.
Política? D’esquerres, com la sang vermella del cor. I antiracista, abans de tot.
En la campanya #RegularizaciónYa” en favor del reconeixent dels drets de les persones immigrants, Catalunya, i en especial Barcelona, van ser puntals en la quantitat de signatures recollides. Per què? “Hi ha un teixit associatiu que està molt més sensibilitzat amb la situació” respon Luz.
L’associació MigrESS és una de les entitats que forma d’aquest teixit i és part del cercle de Migracions i d’Economia Social i Solidària antiracista. Ha estat guardonada amb el premi 25N de la ciutat de Barcelona pel projecte “Eduquem per viure la interculturalitat. Construïm una societat lliure de masclisme i racisme”, que inclou la creació d’una guia de feminisme inter-seccional i d’antiracisme, pensada com a eina per prevenir la violència masclista i racista en l’àmbit escolar.
“Els processos d’aprenentatge estan marcats pels contextos que vivim, i els mestres en general en són ben conscients. Hem defugit el romanticisme perquè l’escola no pot atendre-ho tot, però hem intentat ser pràctics i pragmàtics per ajudar el professorat. Hem treballat amb la mateixa comunitat educativa i es tracta de reforçar la seva actuació a l’aula amb una eina més. El racisme s’ha d’abordar des de tots els àmbits, i l’aula és un espai de sociabilitat que s’hi ha de mullar perquè l’afecta directament.
Hi ha racisme a l’escola com arreu i també entre els docents. Però calen eines per poder identificar-ho i treballar-hi, veure-ho és necessari per començar a transformar”, diu Ramírez. Fem l’entrevista abans dels torrons de Nadal a Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona, a Can Batlló.
Comparteixi la seva història.
Vaig sortir de Colòmbia per la persecució política que hi ha, jo formava part del Movimiento de Victimas de Crímenes de Estado (MOVICE), organització que neix l’any 2006 en el marc de la negociació del govern d’Álvaro Uribe amb el para-militarisme.
A nivell internacional s’ha parlat molt de les FARC i el narcotràfic, però, en canvi, es coneix poc la violència promoguda pel mateix Estat per garantir l’statu quo durant tota la vida republicana. Nosaltres denunciàvem que es tractava d’un procés d’impunitat i no de pau, perquè no es posava xifres als crims d’Estat ni a la responsabilitat estatal en la creació del para militarisme, assassins impunes. Llavors, moltes víctimes directes i altres organitzacions ens articulem, i aquí van començar les amenaces i la intimidació fins que em veig forcada a sortir del país.
Com arriba a Barcelona?
Primer amb una beca de la Taula Catalana pels Drets Humans a Colòmbia, l’any 2008. Tenien un programa d’acollida temporal a persones defensores dels drets humans. Ens van formar dins d’un Postgrau en Cultura de Pau a la UAB en la càtedra de la UNESCO. Durava un any.
I en acabar què li espera?
Torno a Colòmbia, però la situació d’amenaça no ha canviat, és clar. Així que no tinc més remei que marxar de nou, ara ja sense cap suport. I la realitat com a persona immigrant va ser ben distinta. M’apunto al SOC com demandant de feina, però m’informen que havia d’homologar i validar els estudis, i necessitava diners i temps. Recursos que una persona en situació d’immigrant, en general no els té. D’on els treia? A sobre, el llavors govern del PP va començar a qüestionar la sanitat universal per les persones immigrades. Plovia sobre mullat.
Formació acadèmica, experiència laboral i trajectòria política i social. Però immigrant a Europa. Vaja!
En prendre consciència de la situació em comprometo a donar suport en l’organització de la diàspora. Des dels anys vuitanta, Colòmbia ha tingut un exili polític en silenci. Algunes vegades amb el reconeixement de les mesures internacionals de protecció, però en moltes altres ocasions el col·lectiu viu sense drets, amb el que significa un exili, una sortida, una migració no decidida, que és la particularitat de la migració per raons polítiques. Que no ho decideixes tu sinó que et forcen a fer-ho.
I cap a on l’empeny, tot això?
Com que jo ja venia d’una militància política, aterro a l’economia social i solidària. D’un temps ençà s’organitza un Postgrau en ESS de la XES, que coordina La Ciutat Invisible; pretén donar reflexions teòriques al cooperativisme i l’economia social i solidària, ja que a Catalunya hi ha una xarxa que hi treballa. I la novetat és que permeten fer-ho a un grup de persones immigrants en situació irregular, així que aquesta decisió va resultar potent i transformadora per nosaltres.
Com va anar aquest postgrau?
Vam coincidir dues companyes colombianes i dos companys del Senegal. Ells estaven en el procés d’organitzar el sindicat de manters de Barcelona. Vam compartir experiències, i ells a més de persones migrants són negres, musulmans i no castellanoparlants. Resumint, que la seva situació és molt més complexa i difícil.
Discriminació entre discriminats.
Total que al curs ens explicàvem el cooperativisme i la història que té a Catalunya, i tot molt bé, però totes les referències organitzatives i els docents eren d’aquí, i nosaltres no ens vèiem gens ni mica reflectits. Vam començar a qüestionar la coherència de tot plegat i a problematitzar fraternalment, que diem nosaltres.
Us vam escoltar?
De fet, els responsables es van adonar que mai s’havien plantejat una qüestió tan evidents per a nosaltres com la composició intercultural de les plantilles. Llavors ens encarreguen un estudi sobre el tema, que confirma la realitat del que denunciem. Que l’Economia Social i Solidària (ESS) i, la societat en general, han de plantejar l’antiracisme en la seva estructura per ser coherents. Des de llavors ha estat un camí llarg d’anar fent en diversos espais, buscant aliances i conscienciant les organitzacions. Ens han reconegut la feina i ara som part de Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu.
Heu creat l’associació MIGRESS, al barri de la Bordeta.
Tenim a punt una publicació amb els resultats d’un estudi sobre on són les persones immigrants i quina és la seva contribució a l’economia. Es tracta de fer visible i ajudar a construir una opció laboral que transformi la situació actual en què se’ns ha assignat únicament els nínxols laborals més precaris, temporals i sense drets: neteja, construcció, collita de fruita… Que a més afecta també persones que malgrat haver nascut aquí continuen patint el racisme estructural. És el cas del poble gitano, o el col·lectiu d’ascendència africana.
Quan vam començar les iniciatives d’Economia Social i Solidària es contaven amb els dits d’una mà: Mujeres pa’lante, Colectivas (associació de traducció cultural, integrada per persones de Turquia, Kurdistan…), Diomcoop (resposta a la venda ambulant) i Alencop (recol·lecció de ferralla), les dues últimes impulsades per l’Ajuntament amb el govern dels comuns, ara hi ha moltes més.
Quins han estat els assoliments fins ara?
Per exemple, hem contribuït a elevar el nombre de persones migrants amb o sense papers en projectes de la Xarxa de Coòpolis. Tenim una eina específica per fer l’acompanyament i identificar
de persones migrants o racialitzades des d’un posicionament polític antiracista. Hem impulsat la Fira Migrant i Diversa, que a més del component econòmic vol fer visible l’aportació del col·lectiu malgrat la situació de no drets que tenim. Tot i que estem encara lluny de poder parlar d’antiracisme, el debat comença a obrir-se.
Si en les iniciatives d’ESS, compromeses amb valors socials, heu identificat el racisme existent, com se suposa que està el panorama general?
Espanya i Europa necessiten un exèrcit de mà d’obra barata, sense drets, precària, i de recanvi freqüent. És l’essència del capitalisme. El model perpetua el racisme i la colonització. En aquest sentit, l’estat espanyol té la llei d’estrangeria que necessita. Pel que fa a les alternatives que s’intenten plantejar a aquest model cal treballar la mirada antiracista.
Per què les persones immigrants som el focus dels atacs de l’extrema dreta?
És la història de la humanitat, hem vist la necessitat de trobar un boc expiatori per culpabilitzar els més dèbils de la crisi, els és rendible, és la seva manera de protegir-se perquè la massa no apunti en la direcció dels privilegiats. Aquesta actitud simplifica la complexitat i evita qüestionar el fracàs del sistema: riquesa i pobresa en extrems insospitats. I si l’esquerra tradicional no es posiciona en contra o ho fa tèbiament surt l’escletxa. Però també està passant als nostres països d’origen, ara arreu s’aixequen murs als migrants. Hi ha un moviment xenòfob global, i s’ha de tenir una posició política clara i contundent perquè els xenòfobs no avancin.
Què li diu a la gent que utilitza l’expressió “jo no soc racista, però…”
Que han d’assumir que aquest país ha canviat. La diversitat és arreu, observeu el veïnat al carrer, els comerços… cal reflexionar una mica, els processos migratoris tenen origen en com consumim i com està organitzada l’economia. El nostre nivell de vida es basa en l’espoli d’altres llocs, el sistema destrossa estructures econòmiques locals d’arreu i deixa molta gent sense mitjans per guanyar-se la vida. Aquí i allà tots busquem poder viure. No som gens diferents en aquest sentit. Els drets, si no són universals, per a tothom, no són drets sinó privilegis. I una societat democràtica no se sosté privilegiant una part de la població i limitant i castigant l’altra.
Els seus cognoms, i els meus també, il·lustren fins on va ser de potent la migració espanyola als nostres països llatinoamericans. Ara que es viu el procés invers és curiosa la poca memòria.
És evident que hi ha reflexions pendents en la història i la narració de tot plegat. No cal entrar en la categoria de països víctimes, però sí fer una reflexió acurada, seriosa, serena i honesta del que va significar la colonització per als pobles d’Amèrica i per Espanya, i de com encara avui arrosseguem les conseqüències. La riquesa i l’espoli dels nostres països van convertir Espanya en una potència. I a Barcelona, part de la monumentalitat de la ciutat es va finançar amb recursos de l’explotació descarnada de persones d’Àfrica. Estaria bé com a poc de reconèixer-ho i, ja posats, es podria canviar la celebració del 12 d’octubre.
Quin és el repte del col·lectiu llatinoamericà a la ciutat?
Un sempre s’organitza amb els seus iguals i a Barcelona hi ha molt d’associacionisme, hem de cuidar de no caure en la folklorització del fet migratori, és a dir no aparèixer només a les festes sense el component crític d’exigir políticament els nostres drets perquè treballem i aportem a l’economia i a l’estat el mateix que qualsevol altra persona. Hem de polititzar la lluita perquè en cas contrari tenim la contradicció de veure persones regularitzades en llistes de partits de dreta i d’extrema dreta, formacions que ens assenyalen i treballen i legislen en contra nostra.
Vull conèixer la seva opinió sobre la ciutat que ens acull.
Personalment, valoro i m’alegro d’haver arribat aquí a Barcelona i Catalunya. Tenen una tradició de lluita i resistència que agermana sensibilitats diferents entre col•lectius diversos, i encara més entre els que tenen una situació desfavorida. He après molt del moviment obrer i assembleari. El que sí que trobo un xic d’arrogància és creure’s que aquí no hi ha racisme. Quan recollíem signatures moltes persones ens dèiem “aquí no hi ha racisme, això passa a…” Home, potser aquí no és tan evident per a ells, però haver-n’hi, n’hi ha i molt! I caldria reflexionar-ho.
