Fa pocs dies recordava una efemèride gens agradable: el 21 de febrer feia un any que Rússia envaïa Ucraïna, desencadenant una guerra en territori europeu. Això, després d’una pandèmia que havia provocat una situació distòpica: ciutats absolutament buides, hospitals saturats i gent esperant atenció al carrer. Però, tot això ho hem oblidat de pressa, com tot en l’època que vivim. No hem tingut temps per digerir ni calibrar l’impacte i les implicacions de tot plegat. Així com tampoc no estem sabent descriure en quin moment ens trobem.
Com a il·lustració, la informació d’un periodista, de prestigi consolidat, denunciant una operació nord-americana i noruega en la destrucció del North-Stream. Resulta que no van ser els russos, com se’ns va fer creure inicialment. Això sense que res hagi passat en el tauler democràtic. El que parla de la democràcia que tenim i de nosaltres i la societat que hem acabat configurant.
I encara més, a casa nostra, més elements per a la desconfiança: El cas de Laura Borràs i l’intent de presentar-se com a perseguida política, el cas Mediador del PSOE, tan absolutament esgarrifós per vulgar, obscè i perquè reafirma la desconfiança cap a una classe política ja molt desprestigiada en un moment de crisi.
Després, el degoteig dels guanys d’empreses milionàries que reparteixen encara més alegries als seus “famolencs accionistes”, mentre la immensa majoria ens queixem d’unes condicions de crisi i precarietat que donen per mes. Tan farts estem que ara són els professionals, poc avinguts a manifestar-se, que es comencen a plantar en sectors com la sanitat, per exemple. A Madrid, l’oposició està articulant una resposta social. A Catalunya, la protesta encara és més tímida, potser té a veure amb l’oposició local –o la manca d’ella- que tenim.
Per acabar, d’aquí a res tindrem el 8M, el moviment polític més important, resistint la conjuntura, però també les embranzides d’una extrema dreta que vol recavar entre els sectors més reaccionaris de la societat. I resistint també als errors propis de l’esquerra, que no ha sabut gestionar i tanmateix vol representar-nos.
Entremig, la vida continua, i tot i que convé reflexionar-hi, seguir l’actualitat, prendre posició en els debats públics i participar activament en la construcció d’una societat, si no justa, almenys tampoc definida per l’abús d’uns contra els altres. Cal anar construint-la des de la quotidianitat que ens envolta. D’aquí, també, estimats lectors i lectores, que seguim dempeus en aquesta associació, petita, però resistent i, com moltes de vosaltres, intentant sobreviure-hi i amb ganes de fer-vos servei. Retrobem-nos en les manifestacions pel 8M!
