TEXT: Yohany L. Ayala / FOTOS: Alejandro Flores
És la nostra segona entrevista de cara a la cita electoral que els barcelonins tenim el 28M. Ernest Maragall és un home curtit en política i amb certa lucidesa i entusiasme explica la visió de la Barcelona que vol representar i per la qual, al seus 80 anys, presenta batalla per governar. Som a la redacció de la Marina, en arribar del parc de patinatge, després de la foto de rigor.
Ara que es parlava de polarització electoral a Barcelona vostè es referia a la Via Maragall, què és?
Jo crec que Barcelona i tots els seus barris, la Marina inclosa, tenen prou qüestions pendents, tant de decisió, de millora i transformació i demanen una reflexió mirant al futur i que superi debats passats o inútils. Tot plegat necessita de certa ambició i actitud per governar aquesta ciutat, per això vaig dir allò de la “Via Maragall”.
Darrerament ens preguntem molt on som com a ciutat. A quins reptes ens enfrontem?
Aquesta és una ciutat fantàstica que disposa de barris i d’un gran nombre d’associacions, d’entitats i de professionals científics, investigadors que creen, es mouen i proposen projectes diversos. Però en canvi no tenim un govern que acompanyi aquesta riquesa i això provoca una ciutat disgustada, decebuda i enfadada amb ella mateixa. Necessitem un ajuntament amb lideratge, i que en aliança amb la ciutadania assumeixi el risc de decidir cap a on hem d’anar, en base a una complicitat treballada i no a un clientelisme o representacions de determinats sectors.
Sobre els reptes, tenim una ciutat bipolar, per una part, gaudim d’èxits econòmics i científics, però al mateix temps tenim un oceà de precarietat. Hi ha massa gent que lluita per sobreviure, i no pot viure. Hem de parlar de la connexió entre formació i treball, que ha de ser una eina clau. També se’ns presenten reptes en quant a habitatge, per exemple. En concret és el gran fracàs dels darrers vuit anys i és responsabilitat de l’Ajuntament i també dels governs de la Generalitat i de l’Administració Central.
Com atenem millor l’emergència d’habitatge?
Posant en marxa tota la capacitat d’inversió pública, compartida amb la Generalitat de Catalunya. Però des de l’ajuntament es pot fer bastant més. Sobretot, és cabdal establir una connexió positiva entre aquesta capacitat pública i l’acció privada, què és necessària i positiva si està ben regulada i respon a l’interès general. També hi ha un problema d’envelliment d’edificis, molts tenen més de vuitanta anys, i per tant, necessitem un gran programa de rehabilitació que ha de liderar l’ajuntament.
Quins són els sectors econòmics a prioritzar?
Deixi’m dir-li tres. Un és el que ja hem mencionat, el de “Construcció segle vint-i-ú”, que vol dir noves tecnologies, connexió amb el país, per exemple, en la utilització de la fusta dels boscos nacionals, però també en rehabilitació i en estalvi i transició energètica. I això implica generar un gran nombre de llocs de treball. No podem seguir depenent del turisme.
El segon és l’economia del coneixement. Tenim centres de recerca, científics i universitats molt potents…
“Escoles i instituts haurien d’estar connectats amb el món empresarial de les indústries de la Zona Franca”
Però que guanyen ben poc…
Guanyen poc i a més a més estan poc connectats amb la innovació. Però de tota manera, hi ha emprenedors, professionals, PIMES… això s’ha de convertir en un sector econòmic potent i definidor de Barcelona.
El tercer sector és el de l’economia “de i per les persones”, que vol dir salut, serveis socials i educació. S’ha de crear molts llocs de treball, amb innovació tecnològica i amb una voluntat transformadora de la relació entre aquests tres àmbits.
Parla d’una Barcelona bipolar. A molts barris de la ciutat, la Marina inclosa, ens toca la part negativa d’aquesta bipolaritat, on fem el que fem no aconseguim engegar feines que ens garanteixin una mínima qualitat de vida. Cal inversió diferenciada per barris?
És exactament això el que hem de fer. Ara tenim el que s’anomena Pla de barris, però no funciona. Hauria de representar una autèntica planificació d’inversió molt més potent i profunda, fa falta molta actuació “des de i amb” els barris. Quan parlo de Pla de barris, parlo de revisar la planificació de la Marina del Prat Vermell. Concebuda fa vint anys demana que analitzem si és suficient amb el que està planificat o hem d’afegir, canviar o millorar coses. Hem de poder parlar de la posició del barri amb el mar, amb Montjuïc…
Llavors parlem d’equipar més els districtes, per exemple?
Sí. D’equipaments, d’iniciativa privada també, d’espais públics, de formació professional, de serveis culturals… quantes llibreries hi ha en aquest barri?
Cap ni una. Hi ha un parell de botigues que venen llibres, entre altres coses.
Doncs a mi em sembla que un Pla de barris que no inclogui que hi hagi no una, sinó tres llibreries com a mínim en aquest barri, no té sentit. Cal tenir una visió integral, amb un pla que també pensi què faran les escoles de les cinc de la tarda a les nou del vespre i què vol dir patrimoni públic en equipament educatiu i ciutadania en general.
Ara, a manera de valorar els grans temes de ciutat, li convidaré a una mena de joc on vostè haurà de respondre als enunciats amb; d’acord, en total desacord, amb un d’acord, però… i en tots els casos tindrà l’opció d’afegir el que vostè proposa.
D’acord. Però llavors m’enrotllaré i serà fatal. [Riures]
Primer enunciat; impulsar més superilles i més carrils bici.
Més carrils bicis, sí. Més superilles no, perquè em sembla que la manera com s’està gestionant el concepte genera efectes secundaris que són contraproduents en molts casos. Nosaltres posarem sobre la taula la reducció del trànsit i la contaminació a tota la ciutat. I quan parlo de carrils bici, em refereixo a carrils ben connectats i instal·lats, no com el del passeig de la Zona Franca.
Segon, seguir el model de turisme sense gaire restriccions als inversors.
En desacord. L’alternativa és governar, és regular. És a dir, necessitem el turisme a la ciutat? Sí. Necessitem dependre d’ell? No. Primer, hem d’aprofitar bé els recursos derivats de la taxa turística que ERC va proposar i arribar a acords amb els hotelers, operadors turístics, i també amb els ajuntaments i amb tot el país per establir polítiques de descentralització del turisme. També volem posar alguns límits als creuers.
Tercer, anem pel bon camí, però cal millorar la neteja i la seguretat.
Cal millorar la neteja i la seguretat, sí. Anem pel bon camí, no. A mi em fa vergonya que haguem de discutir aquestes qüestions en una campanya electoral. Una ciutat hauria de donar per descomptat que té uns nivells acceptables de seguretat i que està neta. Això són bàsics. I un altre bàsic ha de ser que la mobilitat estigui garantida. Cap d’aquests elements presenta el nivell que definia i que hauria de definir a Barcelona i són responsabilitat del govern.
Quart, cal pactar amb les elits econòmiques de la ciutat per aconseguir projectes potents.
Cal pactar amb el sector privat en general, no només amb les elits. Cal mirar als ulls als poderosos. Necessitem una institució pública forta i un ajuntament que sigui conscient de la seva pròpia força. Hem d’aconseguir que hi hagi inversió privada, per exemple en habitatge. Comparteixo el criteri del 30% però està tant mal definit operativament que l’únic que ha aconseguit és paralitzar-ho tot.
La realitat és que Barcelona perd joves cada any de manera significativa, per això.
Perd joves i perd actiu col·lectiu, iniciativa, talent, capacitat cultural…
Què fem per retenir-los?
Se necessiten polítiques d’habitatge i de connexió, transformació i treball. Vull dir, tenim la formació professional connectada amb l’activitat econòmica de la Zona Franca? Amb les indústries, amb la SEAT, amb la ex-NISSAN… ni molt menys hem esgotat les possibilitats de connexió intel·ligent entre servei públic d’educació i capacitat de creació d’ocupació i digna. Proposem un acord per establir un salari mínim de ciutat.
“El Prat Vermell i el debat sobre passeig de la Zona Franca són l’oportunitat per redefinir la Marina, volem treballar amb complicitat veïnal”
I més o menys quin hauria de ser?
Al voltant dels 2.500 €, com a mínim. Està molt bé que hi hagi un mínim per tot el país, però això no és incompatible amb establir també un mínim per una realitat diferenciada, com la d’aquesta ciutat.
Parlem de la Marina, seguim necessitant millor connexió amb el metro.
Hem de parlar de fons i estudiar tècnicament i socialment les possibilitats de la L2 que havíem arribat a concebre.
És partidari de recuperar aquest projecte?
Sóc partidari de recuperar, com a mínim, la idea. De posar-la seriosament sobre la taula i veure què costa, que representa, quines dificultats físiques i geogràfiques hi ha, està Montjuïc, per exemple. A més de complementar-ho amb altres mecanismes de connexió amb la ciutat, hi ha possibilitats. Sinó Zona Franca i la Marina tendeixen a ser el “final de” i a una ciutat no hi poden haver “finals”. La Marina ha de poder desenvolupar tota la seva capacitat, especialment en aquesta línia de connexió cap a la ciutat, cap a l’àrea metropolitana i cap al mar.
Al Prat Vermell hi ha nova construcció i avança a bon ritme, com valora el que s’està fent i que s’ha de prioritzar?
Tota creació de ciutat nova implica també un canvi de ciutadania, una novetat, i està bé que sigui així. Però és necessari que el barri també tingui el caràcter de lideratge, per acollir, per convertir i per construir un clima i un civisme. Desprès també hi ha un segon aspecte, que és el que parlàvem abans amb les llibreries, quin segell té la Marina del Prat Vermell en termes de qualitat no només econòmica o d’habitatge, sinó també com espai urbà? Què crearem aquí? Què afegirà a la ciutat? Quins motius tindran els ciutadans de la resta de Barcelona per venir aquí?
Precisament, la dinamització econòmica és una preocupació compartida.
Falta un lideratge públic capaç d’arrancar el motor de la complicitat amb el veïnat i la ciutadania que proporcioni aquests resultats. Sembla que s’estiguin fent com illes urbanes. Tampoc pot ser que els edificis públics, com el de la Generalitat siguin mons tancats, de gent que arriba, aparca el cotxe, treballa a l’oficina i se’n va. Necessitem crear vida, comercial i cultural al voltant. Això és lideratge veïnal i l’actitud amb la que la ciutadania d’aquí assumeix això, tot i que pugui ser amb desconfiança.
S’hi veu com oportunitat, però l’experiència ja porta dècades, hi és el port, el Consorci, la Fira…. no tenen ni tan sol un projecte als barris del seu voltant i de política laboral que miri cap aquí, si hi ha, és poca cosa.
El més natural seria que les escoles i instituts d’aquí tinguessin les vies de connexió amb tot el món empresarial de les indústries de la Zona Franca, que signifiquessin una connexió natural entre barri i empresa.
“El Pla de Barris no ha funcionat, cal descentralitzar les decisions i dotar els barris de més recursos”
I com és que no hi ha això?
Perquè no hi ha un govern que ho impulsi. Formació professional vol dir connexió entre formació i treball. És una part del compromís més de fons, és un tema d’actitud i de rol de l’administració pública.
Acabem, tenim en marxa el procés participatiu pel nou passeig de la Zona Franca.
Estem demanant que el procés de participació s’allargui i sigui seriós i respectuós. No es tracta de decidir només per on passa el carril bici o on es posen uns quants metres de verd. És la concepció global del barri el que està en joc. Afortunadament a la Marina, cada cop hi ha més coneixement, solvència, professionalitat, criteri… i és justament això el que s’ha de representar. Ha d’existir aquesta interlocució i la capacitat d’acord i complicitat que esmentàvem abans amb la ciutadania. I una qüestió no menor, no disposem dels informes tècnics necessaris per començar el debat. És a dir, no coneixem bé les condicions, ni les mesures, ni les restriccions, els límits… i per tant, és impossible fer bé la reflexió. És absurd tenir un procés de participació que no disposa dels elements bàsics d’informació que permetin prendre una decisió. Cal fer-ho bé i ho farem!
